Miguel Ángel Martínez i la cantata del Convent (1717)

Dies abans de l’estrena de la Cantata inaugural del Convent de la Sagrada Família de Nules (dissabte 5 d’abril de 2025), obra de Josep Pradas (1689-1757), titulada «Al trofeo, al rumor» —de la que prompte penjarem una important publicació—, vam entrevistar al seu director, la persona que s’ha fet càrrec de la investigació per fer accessible la partitura original: el director d’orquestra Miguel Ángel Martínez Montés. Amb ell compartim l’entusiasme d’esta empresa en què ha treballat durant dos anys. Per suposat coneixíem la seua professionalitat, el rigor i la capacitat de treball de Miguel Ángel, i pensem que el projecte no podia haver caigut en millors mans. En esta entrevista es veu clarament la dificultat i la intel·ligència del procés de treball, però també dels conceptes en joc. A més del valor musical, es tracta d’una obra d’un altíssim valor patrimonial per al poble de Nules. Per a entendre’ns, és l’equivalent musical del Convent, l’històric edifici de Fra Josep de la Concepció.

Per suposat, a l’entrevista volíem conèixer l’obra i el procés de recerca, però també vam aprofitar per conèixer un poc més dels intèrprets, el Grup de Veus Música Viva, i sobretot de la pròpia persona que ha fet tan gran treball: Miguel Ángel Martínez, un director d’orquestra i gestor musical d’alt nivell, criat com a músic en la banda de Nules i que hui en dia és una reconeguda personalitat de la música culta.

Sinopsi

Miguel Ángel Martínez ens parla de la cantata de Pradas, composada per a la inauguració del Convent de la Sagrada Família i que s’ha recuperat com a patrimoni de Nules, però també del Grup de Veus Música Viva i de la seua pròpia figura com a director d’orquestra i gestor musical.

Transcripció

…Entonces en la partitura se veu, sobretot en la part dels coros, que n’hi ha qui ho té escrit tot, lletres, compassos de silenci, i n’hi ha qui té escrit només els moments que canta sense lletra ni… o siga, perquè era molt sabut, digo yo [risses]. I diu: “jo no necessite res”. I sobretot el coro 2, el coro que contesta, és lo que ara coneixem com un coro al uso, no? Sopranos, contralts, tenors, baixos. I és un coro que fa molt la repetició de lo que podríem dir que fa el poble, no? És dir: “al trofeo al rumor, al combate a la lid, venid”, i l’altre coro contesta: “venid, venid, venid”, ahí com reforçant les parts importants de lo que el coro 1 canta, el coro 2 repetix i reforça ixes paraules, ixes frases, ixes intervencions pa acabar fusionant-se les huit veus en el final de la part del coro a acabar-les huit veus juntes.

Què barbaritat! Què maravilla, i quina curiositat!

I més llarga de lo que pensàvem en principi, eh? Perquè jo quan tot açò va escomençar, jo li vaig inclús dir a Guillermo: “no mos il·lusionem ni mos emocionem perquè probablement anem a trobar-mos amb un motete de 2 minuts, i una cosa que no té ningun valor”, però la partitura dura vora 20 minuts, eh?

Són com dèsset pàgines? És lo que hem vist per ahí, però no sé si és correcte.

A vore, la còpia com cada u tenia el seu paper, no estava… en la època ixes pel·lícules que veíem en què hi ha un llibrot molt gran i el director amb una vara… El llibre gran és perquè tots cantaven del llibre gran. Entonces, era tan gran perquè tots… ningú tenia res, el tenien que vore des d’allí, no? Entonces cada u lo que té és el seu paper. N’hi han papers pues que en una fulla li cabia, n’hi ha qui en gastava dos i d’ahí ve tot, o siga, perquè realment no n’hi ha… com ara n’hi haurà, o siga, lo que hem fet ara és una partitura única en la que està tot. Tal… conforme se composa hui en dia, no? Una partitura de director que diem, en la que en la mateixa partitura està el coro 1, el arpa i el coro 2. I vas passant pàgina i va tot a l’hora. En ixos papers n’hi han dèsset fulles soltes, de les quals només tenen el nom les primeres de cada intervenció, per tant n’hi haven algunes que no ficava de què eren. Entonces, el primer puzle era ixe: esta segon part de qui és? Buscar l’altura, buscar que esta no està acabà, pues esta té una segon part, ja vorem quina de totes és, o siga, escomençar per ahí, ubicar-les totes i de ixos dèsset papers, entre els quals estava el baix continu de arpa, que també és curiós, perquè no hem trobat… jo personalment, de tot lo que he buscat en tot este temps, no he trobat ninguna partitura més de Pradas en les que al contínuo li fique directament continuo de arpa. Ninguna. Entenem perquè a lo millor ells treballaven… pues amb lo que tenien, i a lo millor en aquell dia per la inauguració del Convent de Nules anava a tindre ací a una persona que tocava l’arpa i va dir: “pues amb acompanyament de arpa”. I ho va especificar en la partitura. En les demés partitures que hem trobat, sempre fica “contínuo”. No fica res més. I en la d’ací fica “contínuo de arpa”. Sí, és una curiositat i una cosa que la fa tamé particular.

Si vols contar-mos un poquet de què es tracta, és una cantata…

La cantata o villancico… villancico fica la partitura, però no és un villancico de Nadal conforme mosatros pensem, eh? És una composició molt típica de la època en la que té un estribillo i unes estrofes i se li diu villancico per l’estructura que té, no perquè estiga vinculà a ser una nadala conforme la pensem, no. Pues, la cantata o villancico és una peça que, com bé hem comentat, se troba… la ressenya d’ella la troba l’actual cronista, Joan Gavara, en l’any 21 llegint en un llibre, i que la ubica en l’arxiu de la Catedral de València. Entonces la curiositat pues me va fer a mi en aquell moment cridar-li al que en estos moments és director de la Coral de la Catedral de València, que és Lluís Garrido, que se coneixem i li vaig dir: “tinc açò, vull que m’ho averigües, vull que me mires si mereix la pena, [5 min.] que me tragues unes fotocòpies i ho estudiarem”. Lluís Garrido m’ho va fer i me va dir: “ja t’apanyaràs amb lo que tens [risses]. Que no saps a on vas a posar-te”, me va dir. “No saps on vas a posar-te”. Però bueno, la veritat és que crec que mereixia la pena, no? És una partitura molt curiosa perquè està composà per a doble coro i parts solistes, amb acompanyament de arpa. I la veritat és que el doble coro, después de vore… perquè és un coro contrastant, probablement en aquella època uno estiguera baix i l’altre estiguera dalt. En este cas no anem a fer-ho aixina, els dos coros sí que estaran separats, però estaran separats només a un costat i a un altre, amb el arpa al centro. Però en ixos dos coros, a mi personalment com a músic me dóna a pensar que probablement hi haguera una escolania, perquè en la part del coro 1, que és el que més faena té, n’hi ha una veu de tiple primer i tiple segon, lo que vol dir que n’hi havia molta quantitat de gent amb veu aguda. I posats a la època en la que estem, pues podria ser que n’hi haguera participació d’una escolania. Estem parlant d’una època en la que les dones més bé no cantaven. Entonces, les veus més agudes tenien que ser casi per força xiquets. N’hi ha una veu de “alto”, que fica en la partitura, que és lo que hui en dia mosatros utilitzem com a contralts. En l’acte de la presentació anem a contar amb un contratenor, home, cantant els solos de alto. I ixe primer coro la veu més aguda que té és la dels tenors. O siga, és una veu… és un coro que, diguérem, sempre té un sonido elevat. No té un reforç greu de baixos. Els baixos estan en el segon coro. El segon coro té una estructura normal de tiple, alto, tenor i baix. I en moltes ocasions els baixos tenen ixa intervenció com de timbals, pom pom pom, remarcant allò que li dona cos a l’estructura. Però només en el segon cor, en el primer no.

En el Llibre Verd de les cròniques del convent, que se conserva en el arxiu de la parròquia, ho podreu vore —fent un incís, ho podreu vore que tens les còpies en lo que jo duc ahí. o siga, podeu inclús bolcar, no?—. Pues com te dia, en el Llibre Verd de les cròniques del convent que se conserva en la parròquia, conta i relata com se varen viure ixos dies de celebració de la inauguració del convent. I allí, pues de forma curiosa, relata que uns dies han pagat la festa els veïns del bàrrio, un altre dia l’han pagat el senyor no sé què, un altre dia el bisbe, un altre… saps?, que cada dia s’ha fet càrrec de la festa un tipo de personalitat diferent, incloent els veïns. Menciona inclús als oradors que varen estar predicant… relata prou coses, encara que tristament tinc que dir que no menciona apenes música per a res. Res. Com si no haguera existit música. Sí que se fa una xicoteta ressenya en un dels dies, però no s’aprofunditza en què s’ha cantat este dia, què s’ha cantat este altre dia. En canvi sí que parla de… pues de un predicador que va ser meravellós, a no ser que… si no fora perquè ho va fer tan llarg, no? [risses]. És dir: “mos va avorrir, però era molt interessant”, no? Profunditza en curiositats aixina. Però sí, això existix, de fet ho vàrem consultar, més que res per intentar vore si tamé trobàvem alguna informació sobre la música que teníem en les mans. Perquè, claro, hui en dia ningú hem estat en ixe período i tot ve a base d’estudis, de similituds amb altres partitures, de similituds amb altres compositors. I tot això, tens que acabar fiant-te de lo que lliges i de lo que estudies.

Com parlàvem abans, n’hi han moltes partitures, cada una d’elles solteres, no n’hi ha una partitura com coneixem hui en dia que estiga tot unit i que veges lo de tots, sinó que cada u tenia lo seu, i n’hi ha qui té els compassos de silenci, [10 min.] la lletra, la música, inclús quan no canta referències a coses que canten atres, i que probablement fora el paper de qui dirigia. I después n’hi han atres papers, majorment els més curtets, que alguns d’ells directament no tenen ni lletra. Ja no és que no estiguen escrits els compassos de silenci, de dir: “tens que esperar-te tants compassos”, no, això no està. Ell sabia quan tenia que entrar. O li donaven l’entrà. Tamé podria ser. Però se sabia la lletra perquè tampoc la té escrita. Entonces, tot això era lo que entrava, no?, en la formació d’ixe puzle, és dir: “açò a on va? Açò com sona?”. És cert que la part del contínuo de arpa és una d’ixes partitures que sí que no té silencis, no? Està tota escrita hasta el final. I és la que te dóna un poc la base i l’estructura pa dir: “açò ací sona bé i no sona dos compassos més avant”, no? Açò va ací. I t’ubica un poc l’estructura de tot lo que superposes damunt d’això.

Contaves que heu tingut la sort de tindre una artista ahí maravillosa.

Bueno, és que els treballs, jo per lo menos soc de l’opinió que si alguna cosa no la domines, pues lo millor és buscar algú que la domine. Saps? I jo com a director d’orquesta que me dedique professionalment a això, pues tens coneixences sobre la pràctica totalitat de l’espectre d’instruments d’orquesta, fraseos, digitacions, però a mi personalment el tema de l’arpa sempre ha sigut un cavall de batalla, sempre ha sigut un problema perquè és un instrument molt complejo. Molt. I quan vaig vore el encasillament a l’arpa, pues a mi me va sonar el timbre de l’alarma, no? De dir: jo necessite que algú me tire una mà en este tema perquè si no, al final va a quedar algo que qualsevol que sí que sàpia de arpa pot dir: “açò quina xapussa”, no? I això jo soc el primer que no ho volia. Entonces, jo contacte amb Úrsula Segarra, Úrsula Segarra és una molt bona amiga. Apart de que vam estudiar junts, Úrsula hui en dia és una de les millors arpistes d’Espanya. Se dedica a fer concerts, i quan vaig parlar amb Úrsula, vaig quedar amb ella i amb l’home, i mos vàem sentar a prendre un cafè i els vaig ficar damunt de la taula una còpia del manuscrit, i quan van vore la còpia, lo que a mi casi me sonava… no a xino, perquè evidentment era música, no?, però a ells els ulls els van fer aixina, als dos, i ella ho va ubicar enseguida: “açò és un arpa!!”, i se va ficar a parlar en jerga personalista, de dir: “ho tinc clar”. Entonces ella me va dir: “jo participaré i tocaré, però qui va a treballar amb tu, colze amb colze, és Marcos”, no? Perquè Marcos és compositor, és especialista en la música de la època. Entonces, claro, si a ell li suscitava algun problema el tema de l’arpa la tenia d’ella en casa pa dir-li: “Úrsula, si açò ho fique aixina està bé?”, i ella li haguera dit: “sí”, o “no, això és massa complejo, canvia-ho”. I ixa faena, ixa part de l’arpa ha segut cosa de Marcos, supose que amb el beneplàcit de Úrsula, que és qui participa en el projecte.

Tu parlaves d’un gran puzle, arreplegant d’ací i d’allà…

Sí, perquè al final n’hi hava que engranar-ho tot. Al final el coro té que sonar. Tenen que sonar ixes huit veus, tenen que estar acordes a l’acompanyament de arpa i ha segut, un poc la faena… I sobretot la faena de què dien ixes partitures que no tenen lletra quan canten, no? Buscar quins atres papers canten en ixe moment, si algú tenia lletra, si… i ubicar, evidentment, pues la mateixa lletra a tots, perquè si no era un guirigall, no? I buscar, i al final… I después al final la última part de totes les que hem pres en la cantata ha segut buscar-li una tonalitat. Les partitures originals de la cantata estan escrites en fa major, que és una tonalitat molt aguda. Molt aguda pa lo que entenem hui en dia: estem parlant de 1717 i els instruments de la època no estaven en l’afinació que coneixem hui en dia. [15 min.] Per tant, entenem que lo llògic és que ixos instruments sonaren més baixets, més greus. I per tant pues al final hem decidit que la partitura se quedarà en re major. Perquè no dixa de ser aguda, no dixa de ser brillant, no dixa de tindre molt de lluït la música quan sona, no queda fosca, però és una tonalitat també, és una tonalitat que els estudiosos l’han ubicat moltíssim en partitures de la època. Hi han partitures de Handel, de Vivaldi, de… Que estan en re major perquè re major li dona un brillo especial a la música, no? I a vegades dius: “què més dóna re major que do major?”. Pues mira, serà… al millor serà física o serà… Però sí, sí n’hi ha diferència, no? A l’oït humà n’hi ha una diferència substancial en sentir una cosa en una tonalitat o sentir-la en una altra.

Clar, clar. En el cor i en l’arpa esteu treballant d’una forma, digam, habitual, o això cànvia…?

No, a vore, quan tens necessitat pues tu necessites un instrument. A la música, un director, si no té músics no dirigix a ningú, no? Entonces, en un projecte d’esta magnitud, en un projecte important, pues jo me valc, en este cas, d’una agrupació que té la seua sede ací en Nules i que jo porte dirigint des de 2006 i que és una agrupació semiprofessional, que la gent que participa en el coro de l’agrupació pues tots tenen estudis de música, molts d’ells tenen estudis de cant. És una agrupació que té molt de nivell vocal. I claro, pues els dius: ací està esta partitura, anem a preparar açò. No pot vore-ho ningú, ja ho voran, i anem a ficar-se a treballar, no? I la gent pues sí, ja han fet prou assajos. Se té que gravar, anem tamé a fer una gravació. I bueno, el coro hem optat… la plantilla pot ser més gran, però hem optat per fer una agrupació menuda, de fet en el primer coro n’hi hauran dos sopranos, dos sopranos primeres, dos sopranos segons, tres alts i dos tenors, i en el segon coro n’hi hauran dos sopranos, dos alts, dos tenors i dos baixos. o siga, és una plantilla molt menuda perquè tamé pense que en la època no n’hi haven estes grans agrupacions que veiem ara de dir: “oh, un concert d’un coro de 200 persones”. Per desgràcia els recursos eren els que eren, no? I a lo millor ixe dia ací n’hi hauria molta gent, però estaven els flares de la orden i no n’hi havia ningú més pa cantar. Entonces és intentar ser lo més fidel possible a lo que creus que seria la realitat de ixa partitura. Que, evidentment, tinc plenes garanties de que va a ixir perfecte. Evidentment, perquè t’he nomenat 16, 17 persones, que són 16, 17 persones amb estudis de música, molts d’ells amb estudis de cant, acompanyats per una arpista que és de lo milloret que mos podem trobar hui en dia per ahí. Entonces és com aquell que diu: “vaig a juar al pòquer i tinc els quatre assos en la mà, después podem jugar”. Pues és una seguretat. Te tens que valdre d’un col·lectiu i en este cas jo el tenia a la mà perquè porte molts anys dirigint-los i treballant amb ells.

Quants anys porteu?

Música Viva se funda a finals de 2006. El primer concert el fan 2007, i… sí, estem a les portes dels 20 anys. És una agrupació que naix com un coro de càmara, de set persones, i que ha anat creixent amb el pas del temps a tindre, pues, hui en dia, dependint dels projectes que vols afrontar, pues orquestra pròpia, més gran, més menuda… Al final és lo que en la jerga dels músics se considera que és una agrupació de bolo, és una agrupació que vols montar un projecte, necessites 40 persones, pues alces el telèfon i tens 40 persones. I si necessites 120, pues alces el telèfon més rato, però ne tens 120, no? I al final tot funciona aixina. La ventaja és que tant a nivell músics com a nivell cantants, en el tema de coro, pues tots tenen un nivell musical que fa que rentabilitzes molt el temps que dediques a preparar un projecte i que el resultat final siga un resultat de nivell professional.

Hem estat mirant un poc el vostre repertori, que és una maravilla.

Sí, bueno, Música Viva ha fet La passió segons Sant Joan de Bach, [20 min.] Messies de Handel, Rèquiem de Mozart, ha fet projectes amuntó grans, a banda de que ha fet altre tipo de projectes com concerts de musicals, tributs a Nino Bravo, o siga, fer se fa de tot. L’agrupació és una agrupació molt versàtil i lo que té que montar ho monta i ja està.

Teniu molts projectes solidaris…

Sí, s’intenta, s’intenta col·laborar.

…Mans Unides, Càritas…

Sí, de fet esta setmana sense anar més lluny hem iniciat contactes —que serà que sí, al final— en un concert a benefici d’una ONG en València pa fer-lo en setembre en el Palau. I està prou tancat tot, està prou avançat. Quan ixca a la llum tamé vos ho contarem.

Aprofitem i te preguntem… No ens has dit qui eres; ho sabem, però si pots dir-ho.

Pues, bueno, jo soc Miguel Ángel Martínez Montés. I soc naixcut ací en Nules. Des de molt jovenet, tindria 9-10 anys, vaig entrar a la banda de música, vaig estar en la banda de música de Nules pràcticament 20 anys, hasta que per motius laborals pues ja no ho he pogut fer, perquè jo de molt prompte vaig tindre clar que a mi lo que m’agradava era dirigir, que jo volia dirigir i quan vaig acabar la carrera de clarinet, me vaig tirar més a la rama de direcció.

Tu has tocat en la banda de Nules, has donat classes tamé…

Jo he estat en la banda de música de Nules 20 anys. He donat classes en l’escola de música de Nules, vaig dirigir en el seu moment la banda juvenil, pues en la meua època de jovenet, no? Después ja tenint molt clar que lo que volia era estudiar direcció i dirigir, pues me vaig ficar a estudiar… me vaig treure primer la diplomatura en Direcció pa banda de música de la Royal School of Music en Londres, i después me vaig treure la llicenciatura en direcció d’orquesta també allí en la Royal. O siga, vaig fer els dos graus, però el grau de diplomat el vaig ser per a banda de música i ja el grau de llicenciat el vaig fer per a orquesta. I bueno, pues sempre que tinc l’ocasió he estat vinculat… de fet ja veus que en Música Viva jo estic vinculat des de l’any 2006, jo vaig ser director fundador i seguisc allí i… perquè vam nàixer com un grup d’amics i continuem mantenint, no?, que és que funciona així i n’hi ha molt bon ambient. Però he recorregut, he dirigit bandes de la zona, com ha segut la banda de Castellnovo en el seu moment, vaig estar en Burjassot, dirigint la banda de Burjassot… Me’n vaig passar al món de l’orquesta después de Burjassot, perquè va ser una època un poc compleja, aquella de Burjassot. Me vaig tirar més al tema de l’orquestra i en el món de la orquesta he tingut la oportunitat, ficat en productores i en entitats, pues de dirigir Sarsueles, òperes, projectes simfònics, a orquestres com la Orquesta Simfònica del Vallès, la Orquesta de Vigo, he tingut la possibilitat de dirigir en Argentina, en Croàcia, i… i bueno, pues la veritat és que tot això tot enriquix i…

És un privilegi, treballar en allò que t’agrada i a ixe nivell.

Al final és un tipo de faena que enriquix perquè sí que li dediques molt de temps, perquè no només és anar a dirigir, tens que estudiar, tens que pensar les partitures que vols dirigir, tens que pensar en repertoris. Tens que treballar tu en ta casa molt, però después és molt gratificant, no? Perquè tu fas un projecte en el que lo que tu estàs sentint, lo que tu estàs transmitint ho transmitixes pa que ho facen altres, i el resultat pues no sempre te fa… a mi per lo menos me fa estar molt a gust.

Tu eres músic de família? O siga, els teus pares…?

Pues no [risses]. Pues no. No, i “conmigo termina”, no?, que dia aquell. Perquè jo tinc dos fills, una xica i un xic, i ningú dels dos… La meua filla sí que va fer un poc pinitos en el tema de… en el piano, después s’ho va deixar perquè prioritzava l’esport i els estudis, [25 min.] i no passa res. I el meu fill, que no ha volgut estudiar mai música, té molt de sentit del ritme i en concerts a vegades me l’enduc a tocar com un percussionista més. I diu: “sempre me dones faena!”. Pues jo sempre li done faena. Perquè, bueno, pues n’hi han coses que les pot tocar, i jo sempre que puc… però a mi quan algú me diu: “ai, i tu músic i els teus fills no?”, jo sempre dic lo mateix: “jo sóc músic i en ma casa no n’hi hava cap músic”. Els meus germans no eren músics, els meus pares no eren músics, els meus auelos… no n’hi hava una ascendència, per tant de la mateixa manera que jo ho vaig escomençar no tenen perquè seguir-me els que vagen darrere, a lo millor són músics els meus nets el dia de demà. I ja està, no? Entonces, la vida és així, cada u té que triar el seu camí, i bueno, en el meu cas jo vaig triar el de la música i estic molt orgullós de la música, de la mateixa manera que estic molt orgullós del meu Nules, no? Jo vaig a un puesto i dic: “d’on eres? —De Nules”. I has d’explicar-ho: “no, Nules està en Castelló, la Comunitat Valenciana”, però davant, Nules, sempre.

Tu has treballat en este àmbit, molt amb professionals…

Amb professionals.

Però supose que en la Coral Sant Bartomeu, per exemple…

La Coral Sant Bartomeu va ser una de les primeres corals que vaig dirigir, i evidentment és un tema totalment diferent. Tens que saber adaptar-te. A què li pots demanar a un col·lectiu professional i a què li tens que agrair a un col·lectiu no professional. La Coral Sant Bartomeu, ara per exemple, en este moment, tenien de director a Agustí Lucas, que és un molt bon mestre i que jo tamé li tinc coses que agrair, igual a ell que al germà, Pepe. I Agustí va decidir jubilar-se i estic jo tirant-los una maneta i dirigint la coral ara un atra vegà, después de molts anys, no? És una cosa similar a lo que faig en la universitat en València. Les classes de la universitat és la universitat sènior, el coro que n’hi ha allí és un coro sènior, és un coro molt numerós, perquè tinc més de 80 persones. Però no dixa de ser una agrupació que tens que fer… les coses se tenen que ensayar molt, se tenen que repetir molt, se tenen que… Quan cànvies de perfil i te’n vas a un col·lectiu professional, evidentment pots exigir molt més. Deus d’exigir molt més. Perquè lo que te poden donar també és molt més. I sí, la veritat és que en tot este temps he tingut la sort, perquè això al final tot acumula sabiesa, no?, i he tingut la sort de poder treballar projectes amb Fernando Argenta, que ja va faltar; amb Ara Malikian, que vaig tindre la possibilitat perquè el consejal que estava ací en Nules, que era Ramón Canut, volia dur a Ara Malikian a Nules, i vaig dir: “espera’t”, fem un cafè aixina amb ell i” li dic: “espera’t que li cridem” [risses]. I li vàem cridar a Ara Malikian i vam conseguir que vinguera Ara Malikian a Nules. I he tingut la possibilitat d’actuar i dirigir a cantants no només d’Espanya, sinó a cantants de fora assíduos del Liceu, del Teatro Real, de… I que después quan has tingut la oportunitat de fer un concert en Nules, una gala de sarsuela, una gala de òpera, pues al final has tirat mà d’eixa gent amb la que, quan tens una producció d’una òpera o d’una cosa… més feeling tens o més t’arrimes, i has tirat mà de dir: “ei, Andrés, faig un concert… hago un concierto en mi pueblo, ¿tú…?”, i per pa i auia que dic jo pues portes uns solistes de primer nivell. Que jo ho entenc, no?, de la mateixa manera que quan ells diuen: “tenim un projecte tal, tu vindries? —Pues sí”, o siga, ixe tipo de coses deuen d’existir, no? Perquè si no al final mos deshumanitzem. Els favors i l’amistat tamé tenen que existir, eh?

Una part molt bonica de les bandes de música és que hi han els auelets que només sabien dos peces i ara hi ha molt de nivell, que ha estudiat…

Moltíssim. Les bandes de música és un vivero de cultura enorme, i han evolucionat moltíssim. Les bandes de música fa 30 anys eren passodobles i poco más, i hui en dia en qualsevol banda, per xicoteta que siga, tens una gran quantitat de xiqüelos joves [30 min.] que estan anant al conservatori, que ja tenen un nivell, que pots escomençar… ja n’hi han compositors que escriuen obres pa banda de música. Antes eren tot transcripcions d’orquesta pa banda. Ara ja n’hi ha gent que considera la banda de música, per tant, totes ixes coses pues totes enriqueixen la cultura. I això ací la Comunitat Valenciana és la factoria de músics, vamos, és enorme açò, ací ixen músics de tots els puestos.

Sí, sí, absolutament. Tu eres compositor també.

Jo no me considere compositor. Jo no me considere compositor, perquè me costa molt, la veritat. Sí que tinc algunes coses, eh?, i a més me sent molt honrat de que en l’any 2000, per eixemple, me van encomanar i vaig fer amb tot el carinyo del món, la missa de l’Acte de la coronació de la nostra patrona, Mare de Déu de la Soledat, que enguany se complixen 25 anys de la coronació. I agarrant motetes de coses populars, conegudes del poble, com era la Salve, com eren atres coses, pues vaig fer una missa pa aquella celebració, i estic molt orgullós, igual que estic molt orgullós de uns quants passodobles que tinc, pues que algun toreros que me van encomanar passodobles, que crec que no l’han arribat a estrenar ningú dels dos. Un d’ells se va dixar de ser torero antes de que jo estrenara el meu passodoble [risses]. Però bueno, uno me’l va encomanar el Club Taurino de Castelló, l’atre me’l va encomanar el Club Taurino d’ací de Nules, li tinc un passodoble a Miguel Castillo, que va ser el meu mestre, un dels meus millors mestres i que continue hui en dia tenint-li un carinyo especial. I hi ha algun que atre passodoble més, a la banda de música de Castellnovo en el 90 aniversari lli vaig fer un passodoble. I no tinc molta cosa més, però no tinc molta cosa més perquè a vegades quan escoltes molta música, quan escoltes moltes coses… Ademés jo tinc una manera de treballar, sobretot en els grupos no professionals, tinc una manera de treballar que quan algo s’enganxa, algo no ix, pues intente cantar-los una frase de algo conegut pa que li busquen la similitud. “Ah, això mos costa”, i a lo millor els dius: “pues mira, això sona igual que…”, i els cantes una bobà, fan dos risses, però diu: “ostras, açò mos ha facilitat…”. I quan me fique a escriure algo, cada cosa que escric el meu subconscient escomença: “ui, no, açò sona com açò, açò i açò”. Borra, torna a escomençar. Una altra cosa: “ui, açò sona com no sé què”, torna a borrar, i al final entre ixe bucle de… quin agóbio, açò tot me sona a tot, i no ho fique, i no faig res. I per això no me considere compositor, perquè un compositor… jo tinc amics que sí que se consideren, que tenen una fluïdesa de pluma que dius: “ostres, tio”. Què facilitat, no? Pues jo com no la tinc preferisc dir que sí, director sí que me considere director [risses]. I que una cosa no va nugà a l’altra, eh? Perquè jo sóc el primer que critique a ixos compositors molt bons que volen agarrar la batuta i convertir-se en directors… encara que dirigisquen lo seu. N’hi ha qui destrossa les seues pròpies composicions. Perquè no és lo mateix composar que dirigir ni dirigir que composar. Cada cual lo suyo [risses].

Mosatros hem tingut la sort d’entrevistar uns quants directors de banda, alguns jóvens molt dinàmics i que estan fent coses meravelloses, tamé algú molt major, de 90 i tants anys, que, bueno, les històries de vida com a directors són fabuloses. Però lo que veiem és que en les últimes dècades heu incorporat una cosa que és la creativitat. La banda és una institució, diguem, decimonònica una miqueta, no? Però esteu fent coses impressionants, hi ha gent composant, hi ha gent que investigant, com açò de la cantata.

Sí. És que al final és cert que vivim en un terreno en què les bandes de música han evolucionat molt, i que se formen… hi ha inclús escoles de música formant directors pa banda de música, no?, específicament, com a instrument propi. Però al final lo important és la diversitat, no? Si apareix una cosa aixina, pues a mi per lo menos me suscita la obligació moral de ficar el teu granet d’arena pa solventar algo que consideres que arreu o de qualsevol manera tots no poden fer-ho. Entonces tens que fer-lo possible, diu: “sí, és que no és una banda, és coro”. Vale, pues és un coro, amb un acompanyament de arpa, evidentment, [35 min.] ha dut casi dos anys de de procés d’investigació pa poder-ho quadrar tot, pa que puguera tindre el seu punt i final, i ahí està, no?, la millora cultural que tu li pots aportar en este cas al teu poble, no? Perquè açò al fi i al cap, o siga, la importància patrimonial… ja no pròpia la musical, o siga, la musical jo com a músic puc entendre que la cantata de José Pradas que va composar en 1717 pa la inauguració del convent de Nules, pues té una importància musical. I que pot ser més bona o més roïn, i que pot ser molt senzilla i que la pot escoltar un músic i que diga: “bueno, pues és senzilleta, no té problema…”. Però ja no només és el valor musical que tinga la peça. En este cas estem parlant de la importància patrimonial que té pal poble. Perquè la importància patrimonial que té pal poble en este moment la cantata que anem a estrenar és de primer orden, o siga, és aquell que troba una part d’un aqüeducto, és… a totes les persones que estaran ací és retornar-los per un moment a 1717 quan la iglésia del convent, en la que, pues mira, hui mos hem pogut trobar, ací en la sacristia, que en lo que varen celebrar aquell dia —que no sabem, perquè el dia concret no el sabem, tenim unes nocions però no el sabem—, en lo que se varen trobar en aquell dia de 1717. Entonces, clar, estem parlant de 308 anys después, però és un fet històric molt molt important.

Volíem preguntar-te tamé, per curiositat, perquè estem historiant un poc el coronavirus. Què vàreu fer durant el coronavirus?

Uf! Pues… bueno, en el moment del coronavirus, pues com casi la totalitat de la gent, mosatros vàrem suspendre tota activitat. Vàem dixar de vore-mos, vàem dixar… I vàem utilitzar, sobretot aquells dies de confinament, vàem utilitzar molt les reds, les xarxes, pa pujar tots els concerts que teníem gravats, i fer directes. O siga, fer anuncis, tant per Facebook com per WhatsApp, i dir-li a la gent: “anem a fer lo possible pa entretindre-vos un rato tal dia a tal hora”. I pujàvem programades les pujades a YouTube i… “pues tal dia a les 10:00 Música Viva puja el concert del Rèquiem de Mozart que vam fer a tal puesto. I sabies que tenies un públic que estaves distraent lo un moment de tot lo que teníem en ixe moment, no? I en aquella època pràcticament vàem pujar vídeos de… pues de representacions de Sarsuela, representacions de tot lo que teníem per ahí almacenat, que mai mos havíem plantejat pujar, pues les hores de oci te feia editar el vídeo, ficar-li una cabecera, ficar-li un final, i ja el tinc bé, pues el puge i el programe. I anunciar: “tal dia, açò”. I vàem organitzar una taula redona, parlant de lo que això havia afectat, de la suspensió de concerts en viu; amb Mònica Mira, mos vàem connectar un baríton, un tenor, jo, i fem com una xerrada online, en dir: “què passa? Què passa?”. Bueno, pues el donar-li un poc de mobilitat, és que no podies fer un atra cosa. Mos vàem trobar en ixa situació que ningú volíem i era lo únic que podíem fer en ixe moment. El entretindre, no?, a la gent que estava en casa. Sobretot pensant en la gent més major, que era la que més mal estava passant-ho.

És una contribució molt bonica. I els vídeos estan en YouTube encara.

Seguixen, seguixen tots pujats. Seguixen tots pujats, sí, sí.

Cabrem, Miguel Ángel [en la presentació de la cantata]?

Pues jo si vols que te diga la veritat, m’agradaria dir-te que no. A mi m’agradaria, m’agradaria dir-te: “Nelo, [40 min.] el convent s’ha quedat xicotet”. Perquè, claro, és que… pues no només és pa mi personalment, no només és nules, eh?, no només és Nules. És el Convent. O siga, jo he viscut… ara visc a l’atra part del poble; bueno, tocant la vila, però visc a l’atre costat. Però jo he viscut tota la vida ací. Els meus pares viuen encara, a Déu gràcies, a dos cantons del Convent. Mosatros hem xafat el convent setmanalment. El convent és la sede, actualment la sede de la Cofradia del Nazareno. Que jo sóc de la Cofradia del Nazareno. Entonces, la vinculació amb la iglésia del convent no només és: “ah, pues el convent és de Nules”. Sí, el convent és de Nules, però el tens molt ahí, no? El convent és el convent. Saps? Jo de molt xicotet venia ací, que estava mossén Julio vivint en la casa abadia, que ara només és una sala de de catequesis i demés. I ací veníem pues a fer de monaguillo… i jo he vingut moltes vegades al convent. Entonces, clar, a mi m’agradaria dir-te: “no cabíem”. Claro, ojalà, ojalà, eh? Jo tamé pense que n’hi haurà molta gent. Curiosos, interessats i amants del convent o de la música, o siga, per què no? A mi tamé m’agrà pensar que estarà de gom a gom, el convent. Perquè això tamé ficaria de manifest que lo que hem fet, que el treball que has fet durant dos anys, pues té un valor, que és el valor de lo que quedarà per sempre, no? Perquè per això anem a gravar-lo en suport digital. Perquè ixe dia… si ho graves ixe dia, per més que vullgues, va a haver soroll. És inevitable. Entonces hem buscat un dia per la nit, per evitar que n’hi hasga ruido inclús d’exterior, moto que passa, cotxe, algun xillit. Buscar la màxima quietud possible i que això quede, evidentment, pues en l’arxiu de totes les entitats que s’han bolcat, perquè evidentment, l’ajuntament és el primer que s’ha bolcat. Jo me conec al Guillermo Latorre, el conec des de la infància. Guillermo és historiaor, ell tamé totes estes coses li agraden moltíssim. Quan tot este procés de la cantata va començar, jo li vaig cridar i li vaig dir: “jo parlaré amb Luis Garrido a la catedral, perquè sé que no traurem res de la catedral, si no tenim un mediador, però una vegada tinguem un mediador, des de l’ajuntament sol·liciteu açò de forma bona”, i ho han tingut, és a dir, quan ho van sol·licitar li vaen ficar totes les facilitats, cosa que era lògica, no li vaen donar els papers, que jo ho sabia que no li ho donarien tamé, però per lo menos li han donat una còpia digitalitzada d’alta qualitat pa que puga quedar. Però entonces, si en l’arxiu de Nules per ixa gestió pots tindre la còpia digitalitzada de les partitures, què millor que pugues tindre la partitura definitiva i un àudio d’ixa partitura. Entonces tens… el procés el tens complet. Digues: “açò era aixina, va quedar aixina i sona aixina”. I tens les tres coses.

Entonces, pues no només de l’ajuntament, que és qui ha estat tirant endavant la organització i la col·laboració en tot lo que hem intentat moure. La Diputació que tamé s’ha ficat al costat des de la part de patrimoni. Entitats com Caixa Rural, que és una entitat que sol apoyar tot tipo de coses. L’associació té un víncul, diguérem, tamé en Caixa Rural. I que quede tamé en els arxius de la pròpia parròquia. En el arxiu de la pròpia orden, perquè me consta que el prior de la ordre dels Carmelites vindrà, ve a la inauguració. Vam estar parlant amb ell, li vam explicar lo que havíem fet i mos va trasladar que, a no ser que fora una enfermetat repentina o algun impediment, que amb molt de gust vindria. Pensem que estan en el Desert de les Palmes, tampoc és que tinga que fer un viatge extremadament llarg. De la mateixa manera que en alguns corrillos pensem que en aquell 1717 José Pradas estava ací. Perquè en aquella època, segons mos conta Joan Gavara, [45 min.] en aquella època ell estava en el convent en Villareal. Estava de capellà en Villareal. Per tant, per la proximitat és molt probable que ell estiguera, és més, jo com a músic pense que és molt probable que ell dirigira açò. Perquè busques ixes similituds.

Entonces, clar, al final tu has fet un treball que la gent del poble pues pot agrair i pot dir: “què bonico”. Ara tenim esta ferramenta, no? Vos tenim a vosatros, que este testimoni tamé quedarà, d’ací cinquanta anys diran: “a vore este què contava”, saps? I sempre està tot això pa poder-se tindre en compte. I jo tamé pense que estarà ple [risses]. Tinc la l’esperança de que estiga ple.

Però dos anys de treball, eh? D’investigació.

Sí. I a ratos de desespero, eh?, de dir: “açò per a on ho traurem, per ací, per allà…?”. Perquè sí, perquè era… era estructurar-te la faena com a fases. “En esta fase tinc que fer açò”. I agarraves una partitura, les partitures quan acabe tot açò faré una publicació ficant fotos de les partitures que he gastat. Perquè les tinc. Els manuscrits, evidentment, jo me’ls vaig fotocopiar en DIN-A3 i estan rallats en les cotes de “hui hasta ací”. I estan tots marcats, perquè si contaves huit compassos, contaves huit compassos en totes, i anaves passant: “huit”, l’atra, “huit”, i anaves intentant fer a trossets perquè tota sencera haguera segut una locura. Entonces era: “fase uno, fase dos, fase…”. Per fases.

Però sí, molt curiós, molt molt molt content. Sí, a mi des de luego l’experiència m’ha agradat. Ojalá haguem trobat alguna referència més. O al millor la trobem algun dia. Mai se sap. Mai se sap. A lo millor apareix alguna cosa més per ahí.