Vicen Herrero i l’exercici de la ciutadania

Amb Vicen Herrero vam parlar de la seua activitat pública al llarg d’unes quantes dècades, a més en anys decisius per a Nules i per a l’Estat espanyol, perquè era el moment en què es jugava la modernització de la nostra societat. Ens referim, per exemple, a l’activitat en l’Associació d’Ames de Casa, que ha arribat a ser una de les principals entitats cíviques del nostre poble. El paper d’estes entitats és fonamental per a entendre el propi model de societat en què vivim. Vicen va protagonitzar els primers temps (després de la breu presidència de la fundadora, Carmen Paradells), els més difícils, però també crucials per a donar-li forma. És un model ètic que ens agrada especialment, i ens sentim privilegiats de xarrar amb ella. Pensem que cal reconèixer també les persones que van contribuir a la normalització de la democràcia, a l’assaig de les formes de la participació ciutadana i a la institucionalització de les entitats cíviques com a eines de participació i de pluralisme. Este procés de modernització ha anat avant gràcies a dones valentes, com Vicen, que no només han sabut portar a terme els seus projectes, sinó que també s’han recolzat en parelles que les han acompanyat –que no han impedit i fins i tot han fomentat– la seua participació en la vida pública. En eixe moment de transició en què les dones ja volíem més, però encara es mantenien els usos i costums d’abans, esta col·laboració ha sigut fonamental i el relat de Vicen n’és un bon exemple.

En síntesi, part de la seua vida pública en Nules està lligada a l’Associació d’Ames de Casa, però també a moltes altres entitats cíviques: l’Associació de Pare d’Alumnes, el Centre de Preparació Matrimonial, el Cor Popular ‘Vila de Nules’, el Consell Social de la Caixa Rural… i ha tingut temps per a pintar [es pot vore una galeria de quadres al final de la transcripció] o per fer ceràmica. Actualment fa part de la Delegació d’Història de la Universitat Sénior de la UNED a Nules. Un exemple de ciutadania i de responsabilitat en el seu sentit més estricte.

Férem l’entrevista en sa casa, davant d’una taula en què havia desplegat una xicoteta part del seu arxiu sobre l’activitat de l’Associació d’Ames de Casa, i en presència del seu marit, Miguel Emo Serrano, que és part i còmplice en bona part de les històries que ens conta.

Finalment, recordar que sobre l’Associació d’Ames de Casa ja vam publicar una divertida entrevista a Encarna Coronado i Lola Rodríguez, respectivament presidenta actual i membre de la junta.

Sinopsi

La intensa activitat pública de Vicen Herrero Roglà en moments decisius per a la normalització democràtica en Nules, començant pel seu paper en l’Associació d’Ames de Casa i la participació de la dona en la societat.

Transcripció

…I la meua cosina, que és mestra i m’ha vist tot açò ací, diu: “fes un àlbum. —I dic: ui, no me dones faena de fer un àlbum! Ara diu que fer un àlbum!” [risses]. I açò és lo que he encontrat, eh?, que tampoc és que… que ni pensar-ho, però bueno…

Són molts anys, sí.

I anys guardats per ahí, mira què grocs estan, ja [risses]. La veritat és que hem participat molt amb l’ajuntament. Sí. Jo ja te dic, molt contenta de tots els alcaldes i concejals que han passat… Jo no puc dir res, perquè tots s’han portat molt bé amb mosatros. No teníem sede, i hem corregut… vam córrer vàrios puestos: en el CEAM, que encara no era CEAM. Vam estar ahí en l’ajuntament, un quartet, que tenien un quartet. Mos vaen llevar d’ahí i al final féiem la xarla de dia i si se feia de nit teníem un… tipo carburero pa acabar la junta o la reunió. Al final mos van donar ahí a on està… ahí a [al carrer] Marco Antonio Ortiz, a on està el mural este, el últim pis mos lo vaen dixar a mosatros, mos el vàrem assear un poc, vàrem ficar llums, vàrem ficar unes taules, i ja per lo menos ahí mos reuníem. I al principi allí cabia la gent, però después ja no cabia i tenia que ser la biblioteca, i después ja era en la Caixa Rural i… Perquè claro, allà ja no se cabia. Però molt bé, jo estic molt contenta d’haver estat ahí.

El creiximent és increïble, la quantitat de gent que participa.

Sí. I ara, tu saps les coses que estan ací en Nules en marxa? I menos mal que han agarrat açò de la… que els han dixat, 25 anys. No ho sabeu, ja? A vore, com se diu açò de la casa esta de… és que mosatros diem la Casota, claro.

Miguel Emo.- Ahí dins, això de la Seguritat Social. L’oficina, que ho han cedit pa l’ajuntament, durant 25 anys.

Vicen.- Ah, no, no, tenen un pressupost… és que sóc… ho mire tot, tots els plenos, el meu home… me’ls passe tots, eh? Me passe tots els plenos, el meu home: “això és tindre barra, eh?, passar-te el pleno. Dic: pues me’l passe”. I aixina… I entonces la última era això, que ahí pa 25 anys. I n’hi ha ascensor, hi ha moltes habitacions, n’hi ha… I ixe edifici serà ideal. En vez d’entrar per ací per el carrer Major s’entrarà per el lateral. I entonces… perquè… els que fan gimnàsia, els que fan… És que ara se necessiten moltes aules. Mosatros mateixa, que jo sóc la delegà d’Història d’ací, pues entonces tamé hem anat rodant, que si en el CEAM, que si en la Biblioteca, al final mos han ficat en la Casa de la Cultura… de la Cultura no, en el Casal Jove. Sempre dic la Casa de la Cultura… Al Casal Jove, i bé.

Mos has de dir el teu nom…

A mi me diuen Vicenta Herrero Roglá, sóc de Nules, i ja tinc molts anys [risses].

No tants, no tants…

Alguns ne tinc, no vullguera tindren tants però bueno. Tamé és bonico tindre’ls, perquè hem arribat hasta ací, no? [risses]. L’experiència és importat, se deprén aixina per la edat.

Sabem que eres filla de comerciants, exportadors.

Sí, sí.

Mos pots contar un poquet…?

Ah, pues mira, pues jo te vaig a contar una història que… m’auelo era comerciant ja. Li dien José Roglá Micó i feien teronges, lo que passa és que no eren almacens com ara, eren tipo… de l’hort al… Bueno, pues nada. I después resulta que antes de la guerra ma mare i un germà de ma mare tenien un camionet, i varen dir: “a on podríem anar a d’això? Pues mira, a on s’acabe la gasolina allí vendrem les teronges” que portaven, i anant anant van parar en Monzón, província de Huesca.

Clar, és lo que hem vist.

I entonces es van quedar allí, com van vore que van vendre enseguida les teronges pues a les dos dies siguients o lo que fora van tornar i al final se vaen establir allí i vaen ficar una tenda tamé, i anaven pels pobles a vendre. I jo vaig nàixer i me tenien allí, en Monzón. Perquè va vindre la guerra i después se va parar, però después van tornar a escomençar a anar allí, ma mare ja s’havia casat, mon pare estava ací i venia allí de vez en quan, pa vore’m a mi i a la dona. I me vaig criar allà en Monzón, pues set anys vaig estar allí. I después ja vam vindre pac ací i van seguir en el comerç però ací. [5 min.] El comerç ací els dien “el de Ceba-roja”, eh? Sí perquè no era d’exportació exterior [risses]. Era d’exportació de interior. I això, i jo sempre m’he criat allí, i ma mare pues volien que havera estudiat, i entonces jo… ninguna amiga… les dones entonces no estudiaven molt ací en Nules, i jo pues me vaig ficar a… no tenia moltes ganes d’estudiar, volia anar a juar com totes les amigues. I al final me van tancar en un col·lege pa que estudiara, i vaig estar allí, vaig fer entonces que se feia quart i revàlida, i después ja passaves a fer ingrés de Magisteri. Vaig fer ingrés de Magisteri però después ja no vaig voler tornar. I después ja vaig encontrar el nóvio [risses]. I bueno, i ahí se va acabar ja la meua…

Aixina i tot eren més estudis que la majoria de les xiques d’ací.

Sí, sí, entonces estudiaven pues… molt poca gent. Feien tamé el ball dels estudiants —que tamé podien anar els que no foren, però feien un ball dels estudiants com pa poder-se distinguir un poc els que…– Coses d’entonces. Sí. I mira, i ací teniu tot açò que he pogut traure i conservar.

Pues anirem ací, clar, perquè açò és superimportant, però cronològicament hem vist que mos eixia abans lo del Centre de Preparació Matrimonial.

Sí, jo com creïa que veníeu a parlar-me de las Amas de Casa. Però sí, no sabies que havíem estat mosatros en lo atre, en el CPM.

Claro, hi han temes… este tema el coneixem perquè hem entrevistat a més gent, i mos pareix molt interessant en este àmbit.

Sí, sí, sí, vam estar catorze anys ahí.

Des de l’any 74, estava Franco encara ahí, estava momieta però encara estava.

Sí, sí, sí. I vaem ser un grupo molt bo, mos vaen buscar de la parròquia, un tal Ximo Esteve li dien. I vam dir: “com heu pensat en mosatros? —Diu: perquè sou una parella que pareix que estigau molt units i això”. I mos vàrem preparar i vam estar donant cursos prematrimonials. I vam estar a muntó anys, i no saps la gent jove, que ara ja tenen fills i són auelos i a vegaes mos veuen i diuen: “vos en recordeu quan féiem els cursos? Ui, què bé mos ho passàvem! I al final de curs que feiem…”. Pues sí, la veritat és que hem conegut moltíssima gent.

Vosatros seríeu jovenets entonces, al principi…

Sí, pues claro, érem jóvens.

Abans de començar vosatros, sabeu si això ja se feia?

Se feia en atres puestos. En Vall d’Uixó va començar antes… Per Torrelavega, que era… per allà per el nord… va eixir del nord.

Però no era algo tradicional…

No, no, no, açò era a nivell nacional, era a nivell nacional, i mosatros vam estar quatre anys que van ser diocesans. I entonces anàem a representar Castelló, tota la província de Castelló, pues igual estàvem en Oviedo com estàvem en Santander i coses d’ixes, anàvem com a representants, mos varen elegir, no sé si és que mos veien que ho féiem bé, perquè mos vaen enviar a mosatros com a…. Però això era un atra faceta meua, vull dir jo que… I después vam fer una assamblea, mosatros vàem fer una assamblea nacional en Castelló, en el… a vore si me ix el nom… en el Mater Dei, que va vindre Tarancón, que encara vivia, i ell va presidir les assemblees, van vindre de tots els pobles; els vàrem col·locar en hotels, els vàrem col·locar… varen vindre de tota Espanya, sí. I ho vam fer en Castelló i molt bé.

És un tema molt bonico.

Sí, a mosatros tamé mos beneficiava molt. No era només pa donar-lo sinó que pa mosatros mos beneficiava pa la nostra parella. Ara no sé, en esta època que estem, si açò seria molt… però bueno, sí. Ara això de que dius: “prematrimonials? Mmmm? Què els aneu a dir, prematrimonials, si ara no hi ha res prematrimonial?” [risses].

Els anys 70 tamé la Iglésia Catòlica estava en una línia més progressista, en els seminaris tamé…

Sí. Ara n’hi ha poc, eh? Entonces estava casi ple, quan mosatros anàvem allí hi haven molts seminaristes. Però quan mosatros anàvem no… vull dir jo que… quan passaves per les habitacions estaven totes ocupaes, però ara no… la vocació esta va perdent-se, eh? [10 min.]

En els anys 70 hi havia… no només en açò, en la política, en tot: hi havia esperances, de canvi, de millora…

Sí, era un atre estil de vida, perquè l’això és un estil de vida. I ixe estil de vida ara ha canviat i és un atre estil de vida i mos tenim que acoplar a lo que n’hi ha. Ara és d’usar i tirar, casi tot lo que… Perquè antes sí que era “para toda la vida”, però ara… [risses] No sé si bo o mal, però bueno… Mos tenim que acoplar a açò.

Haurem de vore d’ací a unes dècades què ha passat.

Haurem de vore què passa. Jo no sé… mosatros ja no ho vorem, però bueno… Volem dixar per lo menos… lo que vinga, el futuro que estiga bé pa’ls que venen, en tot. Però bueno, és difícil. Però, bueno, si tots diem “és difícil”, pa mi, però bueno, hi ha un atre, hi ha un atre… que ho pot fer. Però diu: “pues ja ho faran”… Mira…

I vosatros vos preparàveu els temes.

Claro, totes les setmanes.

No anàveu només a xarrar.

No, no, no. Eren… lo que passa és que no he tret els llibres que teníem. Un atra vegà ho traurem [risses]. I entonces resulta que teníem uns llibres que ja estava tot formulat, tenien unes enqüestes als nóvios i entonces ells un dia a la setmana —com ho féiem un dia a la setmana, que ho féiem els divendres—, entonces… ara no ho podria ser en divendres perquè la marxa escomença el divendres [risses], però ho féiem en divendres i ells s’ho preparaven durant la setmana, per lo menos dialogaven i opinaven sobre les preguntes o sobre el tema que tocava: un dia era l’amor, un atre era la família, l’atre dia els fills… i per lo menos parlaven d’ixe tema, que ara no sé si amb el got aixina en la mà poden parlar molt. Però en aquella època… I entonces a mosatros tamé mos anava bé. Tamé teníem les nostres dificultats i pensaves: “senyor, què estic dient? Si jo no estic cumplint lo que estic dient” [risses]. Però sí, molta gent ha passat per mosatros i per més grupos, que érem un grupo que érem lo menos huit matrimonis, eh?, que estàem en Nules, no estàem mosatros assoles. Érem huit matrimonis que ara tots hem quedat com amics. I som… els últims amics que tenim són del CPM. Sí, sí. Hem corregut molt per ahí tamé, en estes coses. Sí, sí.

I quant duraven els cursos? Més o menys, o siga, com funcionava des de que una parella volia casar-se hasta que…

Sí, pues venien a… com si diguérem… “mosatros volem casar-mos”, i mosatros els oferíem: “pues mira, si voleu casar-vos per la iglésia pues teniu que fer uns cursos que la iglésia aconsella que se facen”. I els féiem uns cursillos que se dien Centro de Preparación al Matrimonio, per això és CPM. I ells s’enduien el… els donàvem el dossier i cada setmana donàvem un tema. I mosatros tamé mos el féiem, perquè cada curs opinaven d’una manera, no sempre s’opinava… o conforme està l’estat de ànim de la parella. I ells tamé contestaven, i era bonico perquè… els grupos érem cinc o sis parelles, més no. Però n’hi hava molta més gent, ja te dic, fent-ne. Entonces venien allí, parlaven i se comunicaven i… “ui, i tu opines això, l’atre allò, pues jo no pensava tener fills”, o… Vull dir jo que era un tema bonico. Lo que passa que claro, después açò va amainar poquet a poquet i va desaparèixer i ha desaparegut total. Total. No sé si és bo o és roín, però… Per lo menos parlàvem.

Sí, a mosatros mos veuen pel carrer i mos diuen: “ai, Vicen, tu te’n recordes quan féiem allò? Pues jo me’n recorde de lo que díeu vosatros, i a vegaes ho fiquem en pràctica. —Dic: pues si li ha servit a una parella, jo ja estic contenta” [risses]. Bueno.

Jo no puc dir res mal de ningú, de lo que hem treballat no puc parlar mal de res. Igual en la part de la Iglésia com en la part de l’Associació. La veritat és que m’han tractat i han tractat a totes en l’associació… la junta era magnífica, que tenia, col·laborava molt. Tenia una secretària, li dien Vicentica Muñoz, i después tenia… érem deu de la junta, i entre una que portava una cosa, l’atra portava un atra cosa pues féiem el programa. Però féiem tots els dijousos de… escomençàvem en octubre i acabàvem en juny, i féiem tots els dijousos de l’any, treballs, i féiem… casi tots els mesos féiem un viatget. Sempre el féiem a Castelló, València o Alicant, anàvem a la casa Danone, o anàvem a…a puestos que mos ensenyaren… coses culturals: museus, mos vàrem recórrer tots els museus de València, vam anar al xalet de Blasco Ibáñez… [15 min.] Después féiem viatges un poquet més llargs, però ixos els féiem al final de curs, i entonces toleràvem que vingueren els hòmens [risses], perquè com era una setmana… I entonces anàvem a… mo n’anàvem… vam anar a París, vàrem estar en Galícia, vàrem estar en Barcelona, en Sevilla… A la Expo vàrem fer tres autobusos, a la Expo. Sí, sí, a la Expo’92. Vull dir jo que mos merejàvem, érem jóvens i teníem ganes de treballar [risses].

Antes que tu estava Carmen Paradells. Però portava molts anys? Quan se munta l’associació?

Exactament no sé quants anys portava [els estatuts s’aprovaren el 8 de febrer de 1974; Carmen Paradells Moliner fou la presidenta fins al 14 de febrer de 1984]. Quan me va buscar a mi, allò ja funcionava, per lo menos dos o tres anys ja funcionava. Però no… i después ja me va buscar pa ser secretària, i jo dic: “bueno, pues quin halago, no?”. Me va presentar com a secretària i después ella va dir: “jo ja ara vull dixar-m’ho que sóc major”, i va dir: “ara tu seràs la presidenta”, vàrem fer un poquet de votació entre totes, vaig eixir jo… i ahí m’he tirat jo vint-i-cinc anys [risses]. Però molt agradables…

Al principi éreu poquetes, mos dies.

Sí, és que costava molt de fer sòcies. La gent això de “las amas de casa”… “Las amas de casa que no están en casa, vaya amas de casa”. Feien aixina amb el rintintín, saps? Alguns: “pues yo aniria, però claro, el meu home no li pareix molt bé”, o “ell arriba a casa i vol que estiga jo en casa esperant-lo”, i costava. Però después veien que féiem coses que igual eren de consumo que eren de tot: cuina, de viatges, culturals, de moltes coses. Mira, ací podeu vore si tinc coses. Vam intentar fer tamé…

Impressionant.

Sí, tot açò, mira, véus? Después tamé quan venia Nadal féiem pastes i féiem torrons, i els torrons els portàvem a la presó de Castelló. I féiem… portàvem els torrons i después el senyor cura, que era mossén Paco, venia a arreplegar-los i mos enviava una carta d’agraïment de tots els presos, de que havien rebut els torrons. I después el resto el portàvem tamé a Càritas, i això ho féiem… I después tamé el Dia de la Dona féiem tamé… a la dona més major del poble anàvem pues a celebrar-ho junt amb ella. Li portàvem un ram, se ficava pagaíssima, i después tamé féiem el homenatge a la llauraora, que ixe vam participar mosatros en demanar que se fera un homenatge a la dona i varen fer ixa figura, que és preciosa, i después tamé… és que mos demanaven opinió, l’ajuntament. O siga: “hala, vingau i entre tots a vore”, i vam demanar que a vore si se podia fer mercat en la mar, perquè en atres puestos hi hava mercat i en Nules no n’hi hava. I van dir: “pues nada…”. Mosatros volíem que fora més pac a final de setmana, però mos vam reunir amb els comerciants de Nules i vam tindre que cedir un poquet perquè ells pensaven que si compraven allà ja no pujarien al poble a comprar, si compraven en el mercat. I ho van fer el dijous, que era el dia siguient al mercat d’ací, que és dimecres, però bueno, al final se va fer i des d’entonces que funciona el mercat. Sí, algo mos merejàvem i mos feien cas [risses]. Mos feien cas.

Ademés tu manejaves —per exemple, en este retall de premsa—, manejaves datos de dones que treballen fora, front als hòmens… Hi havia una cosa social tamé. No era només: “anem a distrau-mos”.

No, no, no, més social. Ademés jo vaig intentar fer un seguro pa les ames de casa. Que… perquè claro, les ames de casa és que… I ací tinc els papers d’entonces. I después féiem arbitratge de consumo, de tota classe de… participàvem en tot lo que feia l’ajuntament, i vam conseguir algunes coses. Però costava un poquet, lo de l’Associació, i que la gent pagara pa tindre un seguro el dia de demà… va costar. I al final se va quedar ahí, en papers. Que una llàstima, però va ser aixina. Va ser una llàstima.

I quan jo vaig estar… pues jo vaig escomençar en el any 80, estava José Daràs, que va ser alcalde, perquè el primer va ser Vicente Ramón Porcar Bigorra, però ell als dos anys s’ho va dixar, ho va agarrar Daràs, después va entrar Sebastià Nebot, después va entrar Vicente Martínez Lucas, que mos va col·laborar molt amb mosatros, la veritat és que sí; [20 min.] después vaig estar tamé amb José Blas i después amb Górriz. O siga, he tocat totes les tecles de la política i tots s’han portat molt bé amb mosatros i molt atents amb mosatros i mosatros amb ells tamé, la veritat que sí. No vam tindre mai subvenció. Ací he tret un això perquè l’últim any que vaig estar vaig voler demanar subvenció. No se va arribar a concedir. Tinc tots els papers, les factures i tot ahí. Ahí està, este d’ací… El vaig portar pa que me’l… Però esta associació que està ara, elles per lo menos tenen ja subvenció, però la nostra érem pobrets, cobràvem molt poquet. Ho féiem tot justo-junto, però bueno, sempre acabàvem curs. La veritat és que sí, acabàvem curs i mos sobraven dinés. Ja veus, érem molt bones administradores [risses].

Acostumades a portar els cómpters…

Ah, claro, és jo sempre ho dic, si ficaren ahí una dona, una presidenta, vories tu, com açò funcionaria millor [risses]. Jo sóc molt de les dones, claro que sí! Jo ara havera vulgut que en vez de Trump havera eixit la xica. Ah, què vols que te diga? Pues sí. Ixe no està acertat. I bueno, mira, veus?, ací no me’n recorde ja… Açò què era, las Amas de Casa? Ah, mira, en San Valentín tamé féiem… en el Barbacoa féiem un sopar amb orquesta i tot, tots els anys a San Valentín teníem un sopar. Después a final de curs tamé, en la Barbacoa i en atres puestos féiem un dinar, tamé amb orquesta, i féiem el final de juny, per mitan de juny, perquè la gent ja escomençava a anar-se’n a la mar. I moltes coses, la veritat és que sí. Sí, sí, sí. Lo que estava dient-te antes… Vàrem fer tamé la Mare de Déu [es referix a la imatge de Santa Àgueda, patrona de les dones]. La Mare de Déu vàrem anar el meu home i jo a comprar-la a… com se dia aquell poble? En Guadalajara…

Miguel.- Està propet d’a on està l’estació de [inintel·ligible] de Guadalajara. Molt apartat de Guadalajara.

Vicen.- Sí, pues vam anar a comprar la Mare de Déu, i la vam fer quan jo encara estava de presidenta. I ara se venera ahí en Sant Blai. La vam dixar ahí pa que la gent… I obri totes les portes tots els dimecres, i la gent… les donen entren allí. Claro.

És molt bonico, això.

Sí. entonces vam dir: “antes d’anar-mon anem a fer la Mare de Déu”, que no n’hi hava ninguna Santa Àgueda en Nules, i vàrem fer la Santa Àgueda.

En realitat és una forma de feminisme. Una forma molt popular.

Sí, sí. A pesar de que l’Associació és apolítica i aconfessional, no se pot u desvincular del tot. Per més que vulgues no se pot desvincular. I la gent pues el dia de Santa Àgueda pues ple. Les dones a la missa i después al soparet i totes ixes coses. Vull dir que… això les anima a eixir. I se té que buscar tamé que els agrade a tots.

Féieu tot tipus de propostes culturals tamé, exposicions…

Ah, sí, sí, tamé féiem exposicions de pintura, també donàvem classe de… hi hava una xica que ací feia trabajos manuales i tamé mos donava classes de trabajos manuales… i de cuina, tamé féiem. U de rams, que no sé si vos ho havia dit antes ja, tamé féiem. Pa Nadal. Féiem les receptes de Nadal. Ficàem ací la recepta lo que era, en els llibrets; qualsevol que agarres féiem una miqueta de presentació, perquè mos ho va fer… jo li ho vaig sol·licitar a la Caixa Rural a vore. Perquè claro, jo ho feia en aquells papers que estan ahí [risses]. En estos papers ho feia jo, ho escrivia jo i n’acabant me n’anava a fer fotocòpies a l’ajuntament, pa poder arribar a totes les dones. Después ja vaig fer la sol·licitud a la Caixa i ells se ficaven l’anagrama darrere. Jo els vaig dir: “pues fiqueu vosatros l’anagrama, vosatros això i aixina a mosatros mos resulta…”. I entonces pues féiem sempre… veus?, a part de les activitats ficàvem tamé receptes de cuina dins. Van darrere consells, veus?, féiem la… “hola, amiga…”. Vull dir que… ho féiem molt interessant, i la gent se’ls guardava. Jo sé que n’hi ha gent que m’han dit que encara tenen… “jo encà els tinc en casa”; [25 min.] tots-tots no els tinc, alguno se m’haurà extraviat per algun puesto, però pense que… I después els ficava coses d’interés, pues no sé: d’immobiliària, de coses d’estes que… les coses que en ixe moment estigueren en auge. Este és el primer que vàrem fer i esta era la junta que teníem en ixe moment. Ixe és el primer que varen fer com a prova, que vàrem dir: “escolta, que no podria ser en coloret?” [risses]. I entonces a partir d’ahí mos ho varen fer en coloret.

Lo que no posa és l’any.

És ixe és que és com si diguérem… en els atres sí que estan els anys.

Sí, este és de l’any 99. Clar.

Sí, este va ser el primer. Però cada açò són trimestrals, estos butlletins són trimestrals. Entonces cada trimestres, la Caixa Rural va ser molt esplèndida, va dir: “no, açò ho paguem mosatros”. I después vaig estar en la Caixa. A partir d’haver-mos fet un poc de propaganda [risses].

Miguel.- La Caixa li van fer tamé una placa com a reconeiximent…

Vicen.- Ah, sí, tinc una… allí damunt la tinc. Me van fer una placa de reconeiximent. Varen fer… bueno, a la presidenta esta, Carmen Paradells, pues la vàrem fer presidenta de honor, i no hi hava activitat que férem que ella no vinguera, i si féiem un acte d’estos pues a d’ella el ram, venia al meu costat, l’assentàvem en la nostra taula presidencial…. hasta el dia que va morir va estar sempre en preferència. Va ser ella la fundadora i s’ho mereixia, la veritat és que sí. I ella estava contentíssima, i mosatros tamé.

Mosatros vam penjar en la Nulespèdia els últims [butlletins], des de 2019. Però esta col·lecció és una maravilla.

Sí, degue començar quan van començar… bueno, l’associació però de l’atra presidenta. Este no, este ja te dic, este va començar… pues en el 80 vaig començar jo, i açò ja venia, perquè açò del Dia de la Dona se feia en commemoració del 1875 crec que era, que en Nueva York van morir 120 i pico de dones cremaes perquè reivindicaven que no se’ls pagava igual a les dones que als hòmens, i van morir allí. I a partir d’ahí después se dia… primer se dia el Día de la Mujer Trabajadora, ara és el Día Internacional de la Mujer, que a mí… queda més bé el Dia…

Ah, que està fent una foto!

El meu home és que se’n recorda de mi [risses]. Estem molt units, la veritat és que sí. A vegaes dic… als meus fills els dic: “jo si me tornara a buscar nóvio me buscaria el mateix” [risses].

Això és bona senyal!

Ai, és veritat. És que és veritat. Mosatros hem estat sempre molt units en tot.

Ací tenim la llista de tot lo que has fet, però estàs dient-ho tot, realment…

Sí, és que no sé… M’ho vaig apuntar poco más o menos alguna cosa per si me s’olvidava, però ja no me’n recorde. Si me pregunteu…

La coral, per exemple…

Ah, sí, vam fer una coral, de las Amas de Casa. I después ixa coral, com tampoc portàvem aixina una directora ni res, sinó que va ser a nivell de las Amas de Casa, va vindre Manolo Peris i Pilar Escrig, que se’n van vindre a viure a Nules, i ella componia la lletra i ell feia la música, i entonces tota l’Associació vàrem… bueno, tots els que van voler anar a cantar, vàrem fer… vam estar vàrios anys, vam anar a molts puestos. Vàrem fer hasta el himne d’Illueca. Sí, i vam estar en Illueca i vàrem anar allí a estrenar-lo. I tot el poble va eixir allí a sentir-mos. I el van ficar antes amb uns altaveus per el carrer pa que la gent se’l deprenguera, pa que quan mosatros arribàrem que se’l sapieren [risses] tamé pa cantar-lo. Vull dir jo que… vam treballar, totes les lletres eren en valencià. No n’hi hava res en castellà, tot en valencià. A Alicant tamé vam anar a cantar, al Palau de la Música de València… Sí, ui, ahí n’hi hava nivell. Hi han CDs tamé, mosatros ne tenim de CDs: de villancicos, de la teronja de Nules, de… Ells treballaven molt. Molt bé, sí.

Miguel.- Pilar era molt nulera.

Vicen.- Ell era de Burriana, però bueno, és igual, ell col·laborava molt i estava molt content. I después pues mira, això, [30 min.] después vàrem fer el teatro, les Ames de Casa, i s’ho passàvem molt bé perquè féiem a nivell de… eren molt divertits, eren sainetes d’ixos divertits: “xica, i açò a on t’ho has comprat? —Ui, de la boutique d’Elme. —Ui, la boutique d’Elme quin? —D’Elme-rcat”, i aixina amb frases d’ixes féiem uns teatrets facilons però que la gent, bueno, els encantava. Sí, sí. Facilons.

En tot açò, tu treballant.

Sí, sí, sí, jo ho portava tot, jo estava davant, poden testificar-ho les de la junta, que estava davant. Elles s’estranyaven: “ui, i tu no has parlat mai de quan mosatros estàvem en las Amas de Casa? —Dic: pues no ha vingut la ocasió. Ara ve la ocasió”, perquè hui els ho havia dit, dic: “ha vingut la ocasió ara, que venen a fer-me pues…” direm lo que hem treballat com a desesperaes, si no quedarem en el olvido [risses].

Però tu feies un horari ademés treballant, laboral, laborable…

Sí, jo ma casa al dia, i después tenia el meu net, que el meu net ja té 24 anys, el major, i me tocava anar a arreplegar-lo i corrents donar-li el berenar i corrents anar-me’n a la Biblioteca perquè escomençava… jo tenia que arribar la primera pa obrir la porta i preparar-ho tot pa quan arribaren elles, i elles ixen a les cinc, i ja me n’anava arreglà corrents pac allà, però no me pareixia res impossible, tot me pareixia fàcil. En aquella època tot me pareixia fàcil [risses]. I molt bé, mira, a mi me donava vida, la veritat que sí. Algun rato sí que em despistava un poc, però bueno, el meu home tenia molta paciència tamé [risses].

I secretari de l’Associació de Pares d’Alumnes! Mare meua!

Sí, mira, d’això no me’n recordava. Sí, és que en aquella època que me vaen fer l’entrevista estava en el.. sí. Entonces veníem mosatros els llibres en el mateix Institut pa que resultaren més econòmics. Entonces mosatros mos passàvem allí a primers de curs, a l’entrà de l’Institut, venent llibres. Venien allí a comprar els llibres perquè aixina resultaen més econòmics. No te dic?, en tots els lios, estàvem. Però bueno, sí…

Bueno, eren coses noves.

Sí, sí, sí. Era… és que a mi m’ha agradat sempre col·laborar amb la gent, la veritat és que sí. Jo des de xicoteta, primer que donàvem “rebañito”, después me vaig ficar a donar catequesis de Confirmació, i vaig agarrar al meu fill, a tots els amics del meu fill i tots els tenia jo. I vull dir jo que queta no m’ha agradat estar mai, sempre en actiu. En tot, en tot. Per això a vegaes m’han dit: “ui, una manifessera, sempre per el mig” [risses]. Però bueno, sempre té que haver u o atre que se fique per el mig, si no no se faria res, eh? Com ara mateixa, tot açò si vosatros no ho traguéreu se pedria. És una llàstima que se perga, moltes coses. Jo ho parlava moltes voltes amb Semper i era un poquet problemàtic, ja l’heu conegut, però tenim les coses que tenim és per Semper, eh? Lo que tenim és per Semper. I este que ara tenim, eh?, este ho fa molt bé, molt bé. Joan és… el tinc veí en la Mar i és magíssim. Sí. I sap moltíssim. A mi m’agrà escoltar-lo. Ara està amb lo de l’escut, ha segut fenomenal això, eh? Això ja ho lutxava Semper, lo que passa que l’Ajuntament se coneix que això de canviar el escut i la bandera no entrava al drap. I este ho ha pogut conseguir, i molt bé, i ademés a mi me pareix molt bé perquè si no estàvem en lo de la heràldica, segun diuen. No estàvem… bueno, crec jo, o aixina ho he entés, que pa que estiguérem en lo de la heràldica ho teníem que ficar com havia de ser. Jo comprenc que en aquella època al millor els colors no eixirien… i al millor eixien blaus en cómpter d’eixir roig. No tinc ni idea, eh?, això sí que no.

Tamé he treballat la ceràmica, jo. Sí, d’estos no en tinc ninguno pintat per mi, però bueno… He fet ceràmica i he fet… No parava, era un sin-parar: figuretes, d’ací, d’allà, que mos costava més car que si mos ho compràvem. Però bueno, te distraïes, parlaves…

Miguel.- I tamé ha donat classes de pintura.

Vicen.- Sí, vaig donar classe… era voluntari, entonces com jo era de l’associació tamé de Pares del Jaume I, el meu home va ser el president vàrios anys… Set anys va estar ell de president d’allí del Jaume I. Entonces me vaen dir: “i tu que pintes per què no dones classe de pintura un any? —I dic: pues vale”. I vaig a dir-te una cosa: van eixir dos pintors, d’ahí. Tu saps qui ha eixit, d’ahí? [35 min.] Juanma. Juanma, pregunta-li per mi. Ell s’enfada amb mi perquè me dia —Juanma Gavara—… i me va dir… perquè ell la veritat és que era el xiquet que més atenció prenia, se notava en ell que li tenia afició. I venia hasta ma casa a que jo li retocara algo, i jo faig… Sí, sí, venia allí a la platja i jo li retocava, i me feia: “és que tens una pinzellà perfecta, jo no sé per què no has seguit”. I això: no he seguit. És que eren massa coses les que volia abarcar, i no pot ser tant. I l’atra era la filla d’Evaristo Muñoz, que va fer Belles Arts tamé, va vindre a la classe i van eixir dos. Vull dir jo que… mira, això ha eixit triunfante, per lo menos. I Juanma, Juanma m’aprècia molt, a vegaes m’envia coses, o… Un dia pujaba, pujaba quadros [en subhasta], perquè aixina si li’n compraven pues va acabant la casa esta modernista [risses], i va i li vaig pujar jo a un quadro dels que havia fet, i me contesta: “Vicen, és possible que estigues pujant per un quadro meu? —Dic: claro! A vore, si no hi ha un atre que done més, pa mi ixe”. Vull dir jo que… sí, moltes anècdotes tenim. Clar, són tants anys…

I lo del Consell de la Caixa Rural? Era el Consell Social.

Sí, sí, era de la banca i la cooperativa.

Mos pots contar això un poquet?

Sí, sí: me varen dir que si volia ser, i jo dic: “vosatros creeu que jo estic…?”

Miguel.- Això era quan volien que n’hi hagueren dones dins de la…

Vicen.- Bueno, ja en hi havien, ja hi havien dones, eh?

Miguel.- Van entrar primer dos i ella la tercera.

Vicen.- Sí, entonces era més un poc el coto reducido, que dic jo. I vam entrar mosatros allí i me van dir que si volia anar… pense que tamé pensaven que jo podia atraure tamé a dones, perquè entonces encara era presidenta de las Amas de Casa. I entonces vaig entrar… perquè tamé me van cridar pa la política, tamé… jo pense que tamé… entonces jo sempre vaig donar evasives… que bueno, que m’evadia que no, perquè a part que no volia posar-me en res de política no volia. Però esta estava una amiga meua ahí en el Consell i “claro, va, que…”, i nada, me vaig ficar en el Consell i ahí estàvem les dones tamé opinant i… bé.

Sobre aspectes socials…

Socials, monetaris, de tot, allí era tot. Sí, sí, allò era tot. I después les festes que feien, allí la gent demanava de tot, u volia fer un llibre i demanava que li fera… Volia anar-se’n a Santiago i tamé demanava que li pagàrem el viatge, o siga que la gent per demanar no se quedava, eh? Que volien canviar els farolets d’una anda i que ho pagàrem mosatros. O sea, que la gent se pensen que tot ho donen, tamé. Tens que saber medir hasta a on se podria arribar. Jo vaig estar allí quan el cànvit de l’euro. Entonces estava jo allí; el lio que me feia jo pa lo de les pessetes i els euros, hasta que me vaig centrar… Ara a vegaes me fique a pensar i no me’n recorde de lo de les pessetes ja, però al principi que estava allí, bueno si mos costava poder entrar. Era difícil, perquè ja començaven a dir-ho en euros i tenies que calcular a vore quant és açò en pessetes.

Allò era horrorós, amb calculaoretes xicotetes…

Sí, calculaoretes xicotetes teníem. Això ho donàvem en la Caixa, calculaoretes pa la gent, pa que deprenguera [risses].

Miguel.- I quan demanaven un préstamo ho presentaven a la junta…

Vicen.- Claro, claro, perquè… per això jo me n’anava a casa moltes vegaes sense poder dormir. Pa què estic tant de sofriment jo ací? Sí, claro, és que… Però tamé hi hava gent que per fer una Comunió s’empenyava. I per fer un viatge s’empenyava, vull dir jo que… I això tampoc era la cosa pa donar un préstamo pa d’ixes coses, se tenia que estudiar. Perquè “ui, te pregunten pa què són!”. Home, és que hi ha molta gent que demana préstamos. I a mosatros mos limitaven, els de la junta no cregues que podies demanar el préstamo que vulgueres. N’hi hava equis dinés, com si diguérem, que ixos dinés eren els que tenien que… que mosatros podíem demanar un préstamo. D’ahí no podíem eixir, d’ixos dinés que hi havien adjudicats. Que això ho feia el Banc d’Espanya, no ho feia ningú més. Tot això mosatros anàem dirigits per el Banc d’Espanya. No era arreu de que la gent se pensava que… “i esta ara ahí mos el donarà, no mos el donarà?”. Tot això anava per mig del Banc d’Espanya, totes estes coses. Lo que passa que si u no està ficat ahí dins pues no s’entera.

Mare meua, sí que són aventures, eh?

Pues sí [risses]. I después ja si te parlara de viatges ja què te dic. Pues hem corregut ja mig món. Mos s’ha quedat el… Àsia l’hem correguda, menos Japón. Hem estat en Uzbekistan… Uzbekistan va estar molt bonico. [40 min.] Sí, en Uzbekistan vam estar… ahí vam tindre un poquet d’anècdota, en Uzbekistan: vam estar allí en Samarkanda, que era preciós, la madraza de Samarkanda me va encantar. I vaig vore un enterro molt original: el portaven en la baca del cotxe, portaven l’ataüt, i darrer anaven gent en un camió drets, acompanyant [risses]. Sí, i ho vaig retratar perquè em causava un impacte… No ho havia vist mai. En la Índia hem estat dos vegaes. Hem estat en Xina. Hem estat en Tailàndia… Tailàndia és la que més m’ha agradat, no sé si és perquè era el primer puesto asiàtic al que anàrem, me va impactar molt Tailàndia. A vegaes me pregunten: “tu que has viatjat tant, a què me…?”, és que no se pot dir, cada cosa té el seu encant. No se pot dir “ací més bonico que allà”, és que cada cosa…

Sí, sí, sí. A Argentina, Brasil, México… com la meua nora és mexicana, pues jo ja he anat vàries vegaes a México. Vaem anar pa conèixer a la família, después vam anar a la boda, que se va casar allà, i después hem anat tamé un atre viatge pa estar allí amb la família. I la meua nora és molt maja tamé. I l’atra nora tamé, eh? La meua nora és professora de matemàtiques. Vull dir que no vull dir una i l’atra no perquè si no se mos enfanden. Sí, no puc dir res.

Viatjar tamé és bo, perquè el cap tamé…

Sí, hombre!, no saps tu lo que se deprén. I mosatros no sabem ni una paraula, eh? En inglés. Mira si som valents. Però jo vaig dependre algo de la carta, i la puerta allà, que açò o allò, lo principal. Vam anar a classes d’inglés tamé. I jo dic: “açò no és pa mosatros, Miguel”, perquè ell va escomençar amb la gramàtica, i mosatros lo que volíem adependre és parlar: “la habitación”, “bajar”… i escomença amb la gramàtica i dic: “ui, mosatros ja no”, açò no pot ser. Però bueno, mos hem aclarit en tots, hem regatejat en tots els puestos. Uh! Jo amb la meua calculadora: “¿cuánto, cuánto? Ui, no, no, no”. Mo n’anàvem i al rato…

A Turquia hem anat no sé quantes vegaes, a Marruecos tamé… Europa l’hem correguda tota, Europa. I sí, totes estes coses hem fet. No hem parat. Vull dir jo que quan mos morgam podrem contar moltes coses.

Miguel.- Quan mos morgam no podrem contar res [risses].

Vicen.- Que mos ho pregunten allí. No hem segut d’estos que mos hem quedat en casa sentats i no hem vist res, no. Hem disfrutat de la vida, gràcies a Déu. Hem pogut fer-ho quan hem segut ja més majors, eh?, que els meus nets a vegaes diuen: “escolta, cariño, que antes nosotros no… no se podia como ahora, íbamos con nuestra silla y nos sentábamos a la orilla de las playas, y con eso teníamos bastante, y la sombrilla. Ahora ya cuando se hace mayor ya puede entrar al hotel” [risses]. Pues sí, bé, pues esta és part de la nostra vida. I de la meua.

D’una forma molt natural, però heu participat molt de la modernització de moltes coses.

Sí, mosatros esta transició ha segut com un salt que… ara quan va vindre tota la tecnologia esta nova, bueno… a última… açò tenien que fer-ho de manera pa que puguérem passar-ho… pa passar-ho en la imprenta, entonces ja no era tan fàcil com fer allò d’allà. I totes ixes coses. Jo vaig dependre algo, algo me maneje amb el ordenador i això, però no te cregues tu que molt. Però bueno, amb açò tinc suficient. El meu home diu que estic més en el Facebook que en casa. Sempre estic en el Facebook jo. Mira, hui, com tenia esta faena d’estar amb vosatros pues no he anat a pendre café. Pues enseguida ha vingut una de la cafeteria a vore si estava mala, perquè no he dit ni bon dia ni havia dit res. Jo dic: “mira, que me passa açò, és que tenen que vindre a fer-me una entrevista, i he tret uns papers i me s’ha passat tot el matí. —Ah, ja està, jo dic: no ha vingut Vicen! I no ha dit bon dia! —Pues això era” [risses] Vull dir jo que me tenen controlà. Això serà que els faig falta pa que xarren allí. Sí.

Volíem preguntar-te per la pintura. Ja mos has contat un poc: tu eres autodidacta…

Sí, sí, sí, sí. Vaig anar… jo tenia una veïna… Tenia una mestra que li agradava pintar, i entonces com no n’hi haven dinés pa comprar pintures, pues en plats d’estos de casa [45 min.] i amb una pintura blava, com si diguérem de Titanlux però d’un atra marca, féiem com si diguérem ixe plat que tinc ahí tot en blau. Com si foren socarrats, que no eren socarrats. Eren tipo socarrat però en blau, i ahí me va entrar a mi l’afició de… I la veïna pintava quadros, i jo me n’anava allí, m’assentava allí davant d’ella i mirava. I jo era molt xicoteta i me’n recorde que la mestra me tenia allí al costat, jo tenia tres anys, i vaig pintar un gat. I se coneix que va impressionar tant el gat que se’n va anar la mestra a ensenyar-la a totes les classes, que una xiqueta de tres anys havia pintat un gat. I d’ahí me va vindre la cosa de pintar i pintava.

Bueno, i molt bona mà pa dibuixar.

Sí, sí, sí, claro, claro. Sí, jo pinte tamé cares. O siga, a la meua cosina la tenia pintà, me vaig pintar jo… –més guapa de lo que era [risses]–. I dalt ara pues ne tinc uns escomençats… Baixa uno… ixe que tinc escomençat, el quadro ixe que tinc allí dalt.

Miguel.- El de les fulles?

Vicen.- Sí, ixe que tinc ara escomençat, perquè ixe… Ai, bueno, és igual, però perquè vegen que… alguna vegà me fique. Poc. Les amigues totes s’enfaden amb mi perquè no faig… “Per què no pintes més? Tan bonicos que fas els colors i les coses”. Ara el pols que tenia no el tinc, la veritat. És que pa fer ixes coses que antes feia de figureta aixina i de… I pintar tamé, que feia tamé camafeos d’estos pintaets i coses d’ixes, ara això ja no puc. Ara té que ser una pintura ja més ràpida, d’esta moderna. I ja està. I ara me vaig ficar a pintar un dia: “vaig a pintar unes flors ací. Pintaré i después si algú el vola pues pa ell”. Perquè ací baix ne tinc jo guardats de quadros perquè no els fique. Diu: “ma mare baix té quadros…” Però a tots els… quan s’han casat, als amics, a tots els he fet un quadro. Perquè fan: “pinta-mos un quadro!”, com si no costara fer, però bueno. Això que fan que te demanen.

Mosatros hem vist quadros teus en exposicions col·lectives.

Sí, sí, seran col·lectives, perquè…

Però estan molt ben pintats.

Sí, allí en la Mar vaig presentar uno que era el de la tartana. Ixe és el de la tartana, ixe no el tinc jo, el té una amiga i com el tenia allí en la mar, ella, pues vaig allí: “mira, Enriqueta —que li diuen a ella—, dixa’m ixe quadro que tens ahí perquè me demanen un quadro pa exposar. Ficarem este ahí”. No vaig vindre ni a casa a agarrar ningun quadro. Allí mateixa, ixe mateixa. I ara estava pintant estos. Aixina tipo… la pinzellà més ràpida… Però encà està… se té que treballar molt ahí encara.

Està escomençat, però vamos…

Miguel.- Està sec [risses].

Però està ahí, està ahí.

Sí, sí, sí, quan tinga ganes. Jo vaig dir: “vaig a fer unes flors però aixina… com si foren del vent, que les mereja el vent”. I vaig fer això aixina. Però a la meua manera, saps?

Claro, claro, d’això es tracta!

La meua neta que tinc, la que te dic jo que ha fet això, pues ella agarra el meu mòbil, xicxicxicxic, i l’atre dia m’envia… que fa TikToks. Ella fa TikToks. I havia agarrat ma casa: “en casa de mi abuela. Como no debe de faltar, tiene el gotelé” [risses], i senyalava la paret que té el gotelé. “Como no podía faltar, tiene el gotelé. Y mira qué cuadros pinta mi abuela. Abuela, por favor, sigue pintando”, i jo a les dos o tres dies me veig allò, que ho havia enviat en TikTok, i havia agarrat quadros de per ahí. És tremenda, és tremenda ella, però lo del gotelé estava molt bé: “como todas las casas de las abuelas, tiene gotelé” [risses].