Títol El doctor Emilio González Benlliure
Informants María Rosa Martí Gomis, Guillermo Latorre Martínez
Fotografies
  • Col·lecció de María Rosa Martí Gomis
  • Arxiu Històric Audiovisual de Nules
Edició i gràfics Laura Yustas
Categories Documents, història, República, fotografia
Publicació en Nulespèdia Divendres 22 de març de 2024

Un dels personatge oblidats del primer terç del segle XX és el metge oftalmòleg don Emilio González Benlliure, propietari, filantrop i humanista nuler que va tindre un paper molt actiu en els anys de la II República. Don Emilio estava casat amb Vicenta (“Tita”) Navarro Olmos, filla de carnissers valencians. Vivien a l’actual avinguda Millars, en una casa modernista de la que només queda la façana de taulellets verds de la planta baixa. La parella formada per Don Emilio i Tita no va tindre família, però sí que mantingueren una relació d’afecte amb els veïns: Tomàs Martí Miralles li portava el rajolar i les finques, i la seua filla major, María Rosa Martí Gomis, es va convertir en una fillola molt benvolguda. El net de María Rosa, Guillermo Latorre Martínez, historiador i regidor de Nules, ha compartit amb nosaltres materials inèdits que fan justícia a don Emilio i a la família, al temps que ens situen en una època i en una societat plena de valors i esperances que es van vore frustrats per una guerra civil.

Fotografies de gran format de Tita i Emilio en els seus marcs originals. Probablement realitzades al voltant de la dècada de 1920.

A continuació trobareu una breu biografia d’Emilio i Vicenta escrita pel propi Guillermo i, com a complement a les pàgines anteriors, el fruit d’una xicoteta recerca d’hemeroteca que mostra l’activitat pública del metge. A continuació compartim alguns records i algunes fotos familiars de María Rosa Martí Gomis amb els seus ascendents.

I acabem amb un material fabulós que mereix ser estudiat en profunditat: el llibre de Tomàs Martí amb els comptes de les propietats d’Emilio González Benlliure. Un quadern amb ingressos i despeses familiars de 1888 a 1890 (de son pare, Manuel González Tel) i de 1933 a 1943 (a la fi amb don Emilio ja mort i fent treballs per a la seua viuda), que ofereix informació sobre els propietaris però també sobre la societat i l’economia d’una època al nostre poble: des de preus de tot tipus d’articles als jornals per qualsevol activitat. S’hi veu la diversitat d’interessos de la família, a més de les cases i negocis.

Don Emilio és un personatge important del passat de Nules, generós i inquiet, que mereix ser conegut entre allò millor d’una època.

Contingut

Emilio González Benlliure y Vicenta Navarro Olmos
El Dr. D. Emilio González Benlliure a la premsa històrica
Fotos i testimoni de María Rosa Martí Gomis
Notes al llibre de comptes del Dr. D. Emilio González Benlliure

Emilio González Benlliure y Vicenta Navarro Olmos

Guillermo Latorre

La historia de Emilio González Benlliure (1882-1939) y Vicenta Navarro Olmos (1884-1968) nace en los años en que Emilio estudiaba medicina en la Facultad de Medicina de Valencia. Natural de Adzaneta y proveniente de una familia acomodada, fue un alumno destacado durante la enseñanza primaria. Su aspiración siempre fue dedicarse a la medicina, y así lo hizo, especializándose en oftalmología.

En sus idas y venidas a la universidad, de obligado paso, se encontraba siempre en su trayecto la carnicería de la familia Navarro; Vicenta frecuentaba el negocio de sus padres, ayudándoles en la atención a los clientes. Y en esas idas y venidas fue cuando surgió el amor entre ambos; el futuro oftalmólogo y la hija de los carniceros no tardaron en aprovechar cualquier momento para verse.

Toda vez que Emilio terminó la carrera y la especialización, se casaron y se fueron a vivir a Nules, en donde la familia de Emilio tenía tierras y posesiones. Allí, en la antigua Calle de Beranguer (posteriormente Avenida Galicia, y actualmente Avenida Mijares), en el número 42, en un precioso edificio de estilo modernista en pleno barrio de San Juan posaron su residencia. Emilio abrió consulta en su domicilio particular, mientras que Vicenta se encargaba de las labores de casa. La vivienda, además, contaba con fincas de naranjos que daban trabajo a un importante número de vecinos del municipio.

Emilio i Tita en sa casa a l’actual avinguda de Millars. S’aprecia el seu amor a les arts en nombrosos detalls; per exemple, en la part superior de la foto es veu un retrat de Don Emilio en tècnica contemporània. Darrere dels retratats, quadrets, fotografies i una paleta de pintor que era publicitat de la “perfumeria selecta” d’Heliodoro Lillo (València), que conté un taco de calendari i la figura retallada d’un xiquet de bolquers.

Emilio fue un convencido defensor de la República; miembro fundador de Izquierda Republicana (partido político formado por el presidente Manuel Azaña), Emilio colaboró en la creación del partido y en la organización de diferentes actos o mítines que tuvieran que realizarse en la provincia, pero siempre en segundo plano, porque, dado su carácter, jamás le gustó aparentar o figurar.

Fue igual en su trabajo. Dicen los vecinos que le conocieron y que visitaron su consulta que jamás cobró por las visitas. Decía que no lo necesitaba, que no necesitaba dinero, y que se hizo médico con la vocación de ayudar, no de hacer fortuna. Su pertenencia a Izquierda Republicana jamás le impidió recibir en consulta a personas que no tuvieran sus ideales políticos; su mujer, Vicenta, era una ferviente monárquica.

Cuando estalló la guerra, en 1936, el miedo y la tristeza se apoderaron de Emilio, decepcionado por los acontecimientos y preocupado por su familia. Nules no se sublevó, se mantuvo fiel al gobierno de la II República, pero con el paso de la contienda, aumentaba dicha preocupación. Emilio, víctima del pesar, falleció meses después de acabar la contienda, el 12 de julio de 1939 a los 57 años de edad. Sus restos fueron trasladados al Cementerio Municipal de Valencia, ciudad de origen de su mujer, Vicenta. Terminada la guerra, Vicenta volvió a Nules, pero ya no tenía casa; las bombas arrasaron con el 80% del municipio. Jamás volvió a su casa, sino que compró otra propiedad. Cuando Vicenta falleció, ya con avanzada edad, pidió que sus restos reposaran junto al amor de su vida, en el Cementerio General de Valencia. No tuvieron descendencia.

Emilio fue uno de los médicos fundadores del Hospital Provincial de Castellón, como así lo constata el acta de inauguración del mismo centro sanitario.

Coneixíem esta foto del grup amb la paella en exposició a una de les casetes de la mar, pel llibre de Tomás Miralles Villalba Colección Fotográfica 1889 – 1965, on l’acompanyava el comentari “Paella de caçadors a la mar de Nules, entre ells D. Emilio González, any 1934”. Pareix que no és completament correcte, i que dista de ser un grup de caçadors.
Ara tenim el testimoni de la família de Guillermo Latorre, que ens han donat indicacions precises: Asseguts i vestits de negre, al mig de la foto, la parella formada per Vicenta (Tita) Navarro Olmos i Emilio González Benlliure. Darrere d’ella està Rosario, que estava “en amo” amb ells. A la mort de Don Emilio, Rosario es va quedar amb Tita. Quan va faltar esta també, l’any 68, i com que no tenia família ni n’havien tingut tampoc els seus patrons, es va quedar amb María Rosa Martí Gomis, l’àvia de Guillermo Latorre (de la que ens ocupem més avall). Guillermo la recorda en casa, on la va tractar fins que tenia uns 12 anys. En morir la van enterrar a Nules. L’altra xica que hi ha, darrere de don Emilio, és la “teta Madalena”, que també treballava en casa de Tita i Emilio i que és la mare del carnisser Antonio Esbrí.
L’altre home assegut en cadira, fumant i amb ulleres, era el doctor Juan Bautista Bellido, amic de la família, company de don Emilio en el Partit Republicà Radical i metge de Castelló a l’Hospital Provincial, víctima de la repressió durant la dictadura franquista. També han reconegut al primer per l’esquerra, del que només recorden que era “Xor” de malnom. I al de l’altra punta, ajupit, que és Tomàs Gomis Cubedo, germà de la besàvia de Guillermo (tio de María Rosa, l’àvia materna).

El Dr. D. Emilio González Benlliure a la premsa històrica

Hem buscat la presència en premsa del Dr. González Benlliure, per conèixer quina era la seua activitat pública. Les notícies sobre ell el presenten com un home cult, humanista i filantrop, interessat pel bé públic i per la justícia social. Don Emilio, i el seu amic el doctor Juan Bautista Bellido (a qui veiem en la foto anterior), van passar pel Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux, que abandonarien en 1934 per l’escàndol de l’estraperlo i per l’aproximació de Lerroux a la CEDA. Ixe mateix any s’integrarien en la Unió Republicana i seguidament en la Izquierda Republicana de Manuel Azaña, que formaria part del Front Popular. El Dr. Bellido va patir la repressió franquista, i suposem que don Emilio haguera patit la mateixa sort si no haguera faltat pocs mesos després de la fi de la contesa.

Don Emilio va fer el batxillerat a Castelló, va estudiar a la Facultat de Medicina de València (que estava aleshores al carrer Hospital) i va aprovar les oposicions en 1917. El pare d’Emilio era de Nules, i apareix en premsa com a “propietari”. En acabar la carrera i casar-se amb Vicenta van vindre a viure a Nules, on va exercir la medicina fins a la seua mort.

En 1915 trobem a Don Emilio contribuint amb cinc pessetes a la subscripció per erigir un monument al doctor Francisco Moliner —monument que es pot vore a l’Albereda de València—. Tenia 33 anys. Este aspecte de benefactor i filantrop el tornarem a vore més avant: en juny de 1931, als 49 anys, fa un donatiu de 100 pessetes a Govern Civil per a la subscripció oberta en favor dels treballadors aturats, i de 50 pessetes més per a la subscripció nacional. Recordem que estàvem en plena crisi internacional (el “crac” de 1929).

Ixe mateix any 1931, que és el de la proclamació de la II República, el trobem molt implicat en la vida pública des del seu paper de metge de Nules: és guàrdia-cívic a la nostra població, s’implica en la instal·lació a Nules d’una estació telegràfica “completa”, és vocal de l’Ateneu de Castelló.

En setembre de 1931 el trobem presidint a Nules el míting del Partit Republicà Radical Autònom. Un any després el designen com a representant provincial del partit per anar a l’assemblea de Madrid.

En 1933 és suficientment conegut com per a que l’Heraldo de Castellón es faça ressò del seu retorn de Barcelona.

També en octubre de 1933 trobem una carta oberta seua en la que es veu la seua participació directa en la creació d’un pas inferior a la via del tren, en un encreuament que periòdicament causava gravíssims accidents. En maig de 1934 el trobem en una assemblea comarcal en què es demanava que el Ministeri assumira una carretera de Xilxes a Borriana i de Nules a la mar. El 30 d’ixe any és anomenat vocal electe del Patronat del Museu Provincial de la Diputació de Castelló (de Nules hi havia també Daniel Camarlench Pinazo), un assaig de modernització i alfabetització que no sobreviuria a la guerra.

1) Heraldo de Castellón sense data.

En el Instituto Provincial de 2.ª enseñanza de Castellón

En l’apertura del curs 1897-98, en presència de governador civil i militar, alcalde, director del centre, arxipreste, claustre de professors, etc., s’impartixen els premis als alumnes, resultant premiat Emilio González Benlliure en Història Natural i Francés de segon curs.

2) Diario de Valencia: Diario de Valencia – Año V Número 1436 – 1915 marzo 2 (02/03/1915) (p. 3)

Por el Dr. Moliner

El Ayuntamiento de Alfafar

El Ayuntamiento de Alfafar, por conducto de su digno alcalde, Sr. Puertes, dió una nota por demás simpática en el solemne acto de la inauguración de sus escuelas.

La Corporación municipal de dicho pueblo asoció a dicha fiesta el nombre del Dr. Moliner, dando así un alto ejemplo de civismo y de gratitud a la vez, por lo mucho que el ilustre catedrático hizo por el mejoramiento de la enseñanza en España.

Alfafar contribuye con cincuenta pesetas á la suscripción para el monumento. Es el primer Ayuntamiento que se adhiere a la patriótica y noble idea de perpetuar la memoria del insigne valenciano. Nuestra enhorabuena.

Suscripción para erigir un monumento al Dr. Moliner

Suma anterior: 6.324’95 pesetas. (…) Dr. Emilio González Benlliure, 5 pesetas, (…).

3) Gaceta de Madrid.- Núm. 190. 9 Julio 1907, pp. 99-100.

Inspección general de Sanidad interior

Relación de los individuos aprobados en los ejercicios de oposición y que tienen la aptitud bastante para el ingreso en el Cuerpo de Médicos titulares, según la Real orden de esta fecha.

(…) DISTRITO UNIVERSITARIO DE VALENCIA (…). 81, d. Emilio González Benlliure. (…).

4) Heraldo de Castellón: Año XXXVII Número 11272 – 21 Abril 1926 (p. 1)

El señor Don Manuel González Tel, propietario. Falleció en Valencia el día 19 del actual, habiendo recibido la bendición apostólica.

R.I.P.

Sus desconsolado hijo don Emilio González Benlliure, hija política doña Vicenta Navarro Olmos, sobrinos, primos y demás familia.

AL PARTICIPAR a sus amistades tan sensible pérdida, ruegan la tengan presente en sus oraciones, a cuya piedad quedarán profundamente agradecidos.

Castellón 21 de Abril de 1926.

(P. 3) —En Valencia falleció anteayer nuestro querido amigo don Manuel González Tel, persona conocidísima y muy estimada en Castellón por su expansivo carácter y don de gentes.

En Nules, de donde era oriundo el finado, causará la noticia tan honda impresión como aquí. A nosotros nos ha afligido muy de veras el fallecimiento de don Manuel González porque le profesábamos verdadero cariño correspondiendo al suyo.

Que el Señor le haya acogido en su santo seno y conceda a su hijo, el médico don Emilio González, hija política, sobrinos y demás familia todos los consuelos de la resignación cristiana.

5) Las Provincias: diario de Valencia: Año 66 Número 20161 – 1931 Mayo 22 (p. 6)

De Nules

GUARDIAS CÍVICOS

El día 19, a las 21 horas, previamente convocados por el señor alcalde, se reunieron en el salón de sesiones del Ayuntamiento, los ciudadanos componentes de la Guardia Cívico-Republicana, de esta villa, al objeto de proceder al nombramiento de cabo y subcabo en cada uno de los dos distritos electorales de esta población, recayendo por aclamación en el primero y respectivamente, don Fortunato Fernández-Corujedo y Ablanedo y don José Bonfill Campomano, y en el segundo, don José González Lucas y don Vicente Darás Casaus.

Hizo uso de la palabra el guardia-cívico, médico con ejercicio en esta población, don Emilio González Benlliure, quien expuso los derechos y deberes que como agentes de la autoridad les compete a cada uno en el ejercicio del referido cargo.

6) Heraldo de Castellón: Año XLII Número 12775 – 12 Junio 1931 (p. 2)

Gobierno Civil

Para los obreros sin trabajo

He recibido -siguió diciendo el señor Escola- la visita del médico de Nules don Emilio González Benlliure, quien me ha entregado un donativo de 100 pesetas para la suscripción abierta en favor de los obreros sin trabajo.

7) Las Provincias: diario de Valencia: Año 66 Número 20185 – 1931 Junio 19 (p. 9)

De Nules

LA ESTACIÓN TELEGRÁFICA PRESTARÁ SERVICIO COMPLETO

El director general de Telégrafos y Teléfonos ha resuelto la petición, formulada por esta población hace escasamente unos días, accediendo a lo solicitado, en atención a los cual la estación telegráfica funcionará con el carácter de “completa”, habiendo ya sido nombrado para prestar servicio en la misma el oficial tercero don Manuel Liñana Galdón, de Valencia.

Con motivo de tan justa y pronta resolución, el alcalde don Blas Arámbul Huesa, en nombre del pueblo, elevó telegrama de agradecimiento al expresado director general de Telégrafos y Teléfonos, quien se ha dignado responder con el siguiente:

“Director general de Telégrafos y Teléfonos a alcalde de Nules .- Agradezco a usted y a todo ese pueblo su digna representación felicitación me envían, celebrando que la oportunidad me haya brindado ocasión de hacer justicia a la necesidad en el mismo sentido”.

Don Emilio González Benlliure, médico en ejercicio en esta población, que íntimamente se hallaba interesado en este asunto y laboró cerca de sus válidas relaciones, entre otras, la del gobernador civil señor Escola, también telegráficamente ha dado las gracias a la primera autoridad civil de la provincia por el interés que se tomó para la resolución de tan justa petición.

8) Heraldo de Castellón: Año XLII Número 12782 – 23 Junio 1931 (p. 1)

Ateneo de Castellón

Elección de nueva Junta. El nuevo Consejo del Ateneo queda formado de la manera siguiente:

Presidente: Don Manuel Breva Perales.

Vicepresidente: Don José Morelló del Pozo.

(…) Vocales: (…) don Emilio González Benlliure, (…).

9) Heraldo de Castellón: Año XLII Número 12808 – 23 Julio 1931 (p. 2)

Suscripción Nacional para remediar el paro forzoso de obreros

(…) Don Emilio González Benlliure, 50 pesetas. (…)

10) Las Provincias: diario de Valencia: Año 66 Número 20270 – 1931 Septiembre 29 (p. 7)

De Nules

MITIN REPUBLICANO RADICAL AUTÓNOMO

El domingo tuvo lugar en el Centro Republicano Radical Autónomo un acto político-social, bajo la presidencia de don Emilio González Benlliure, interviniendo como oradores, entre otros, don Pascual Albella, concejal del Ayuntamiento de Castellón; el abogado don Francisco Fletcher, de la Juventud Radical; don José Morelló del Pozo, abogado, y don Carlos Selma, presidente de la Diputación provincial, quienes expusieron algunas de las bases fundamentales para la organización que dirige don Alejandro Lerroux.

11) Heraldo de Castellón: Año XLIII Número 13163 – 26 Septiembre 1932 (p. 2)

Castellón en la Asamblea del partido republicano-radical

Se reunió ayer el partido republicano radical, bajo la presidencia de su ilustre Jefe don Fernando Gasset y fueron designados para asistir en representación de la provincia a la próxima Asamblea de Madrid, los siguientes señores: (…) Don Emilio González Benlliure, de Nules. (…)

12) Heraldo de Castellón: Año XLIV Número 13469 – 25 Septiembre 1933 (p. 2)

Además ha regresado de Barcelona, nuestro querido amigo, el culto médico de Nules, don Emilio González Benlliure.

13) Heraldo de Castellón: Año XLIV Número 13474 – 12 Octubre 1933 (p. 1)

Carta abierta

A don Ramón Cantos Saiz de Carlos.

Distinguido amigo. No sé, ni me interesa saber, si el cargo que desempeña usted, lleva tratamiento de Excelencia. Sigo opinando como buen demócrata y antiguo republicano, que los excelentes, son los hombres capaces y buenos, jamás los cargos que ellos desempeñan o ejercen.

Y esa Excelencia, la tiene usted, en el cerebro y en el corazón, por herencia de otra Excelencia bondadosa y capaz, que se llama Vicente Cantos Figuerola.

Supe su exaltación (merecida por su talento) al cargo de Director General de Ferrocarriles y recordando un anhelo de Nules, una necesidad perentoria de este vecindario, a usted fui directo, para conseguir deshacer trabas y evitar estancamientos y retrocesos burocráticos, en la aprobación de un expediente de mejora humanitaria, para esta Villa.

Recibo hoy su atenta carta contestación a mi ruego incluyendo otra de la Dirección de la Compañía del Norte en la que contestando a su consulta se lée:

“En contestación a su atenta del 30 de Septiembre pasado por la que tanto se interesa porque se lleve a efecto la construcción del paso inferior de Nules en la forma convenida entre el Ayuntamiento de ese punto y esta Compañía, tengo la honra de manifestarle, que, con fecha 21 de Septiembre último fué presentado en la Comisaría del Estado el proyecto redactado por esta Compañía para recabar su necesaria aprobación y una vez obtenida ésta se ejecutarán las obras con actividad.”

Añade usted en la suya que me remite, que habló personalmente con el Comisario del Estado, quien le prometió aprobar el proyecto con urgencia.

Un pequeño esfuerzo más amigo Ramón y Nules le aplaudirá. En ese paso a nivel acecha la muerte a toda hora. Varias familias visten de luto por su traicionera presencia. Siga usted bondadosamente su labor y prive a Nules de esa amenaza macabra. Dará usted con ello satisfacción a todo un pueblo, demostrará una vez más, ser el heredero moral de ese noble y humanitario corazón llamado Vicente Cantos, hará justicia desde su alto cargo y tendrá el aplauso de los que como yo, ansían ver y con seguridad esperan días de gloria y satisfacción para los pueblos, con los Gobiernos de la República.

EMILIO GONZÁLEZ BENLLIURE

Nules 11 Octubre 1933.

14) Las Provincias: diario de Valencia: Año 69 Número 20088 – 1934 Mayo 24 (p. 14)

Desde Nules

ASAMBLEA IMPORTANTE

El último domingo se reunieron en esta población los representaciones siguientes:

Concejales don Francisco Martínez, don Bautista Peris, don Manuel Romero, don José Ballester, don Blas Arámbul, don Bautista Hueso, don Blas Carratalá, don Vicente Navarro, don Cristóbal Tusón; alcalde pedáneo de Mascarell, don José Valls Chillida; vicepresidente del Sindicato de Policía Rural de esta villa, don Bautista González; presidente del Sindicato Agrícola de San José, presidente del Sindicato de Trabajadores del Campo, presidente del Centro de Sociedades Obreras Guía del Obrero, presidente de la Agrupación Frutera Nulense, presidente de la Artística Nulense, presidente del Casino La Paz, presidente del Centro Republicano Radical Autónomo, todos de esta población y asistidos de una comisión de los mencionados organismos; notario don Lamberto Castells Torrejón, médico y propietario don Emilio González Benlliure, secretario judicial don Aníbal Vidal Ribera, veterinario titular don Pascual Castillo Catalán, alcaldes-presidentes de los Ayuntamientos de Chilches, Moncófar, Villavieja, Vall de Uxó y Burriana, presidentes de los Sindicatos de Policía Rural de Vall de Uxó y Burriana, acompañados de una comisión de los mismos, y el señor Ingeniero de la Jefatura de Obras públicas de la provincia de Castellón, don Antonio Aznar, asistida dicha Asamblea por el competente secretario de este Ayuntamiento, don Enrique Prades Ramos.

Presidió el alcalde de Nules, don Vicente Herrero.

El culto y celoso ingeniero don Antonio Aznar explicó la razón de su asistencia. Era la de haber sido invitado a exponer las razones técnicas de la carretera del camino del Mar y de Chilches al puerto de Burriana.

La carretera que se proyecta arranca del término municipal de Chilches, pasando por el camino del Cementerio de Moncófar por el de la Seit de Nules, para entrar después en el camino de Chavalí, que enlaza con el término de Burriana, y por el camino de Llombay llega al indicado puerto; pero al pasar por Nules es justo que esta población tenga enlace la carretera con la estación del ferrocarril del Norte, construyendo otra carretera desde dicha estación, y entonces tendríamos el cruce de Nules hasta el mar y la prolongación de los demás pueblos al puerto de Burriana.

Esta carretera tiene la ventaja de que el día de mañana podría prolongarse hasta Valencia, para lo cual se pondrían de acuerdo con las representaciones de todas las poblaciones hasta la citada capital del reino valenciano, y de este modo se sanearían las tierras de las que hoy huye la gente, y podrían buscarse soluciones a fin de que desaparecieran los peligros de que antes se ha hecho mención, haciendo fructíferas las indicadas tierras.

Hizo atinadas observaciones respecto del aspecto legal del asunto, y propuso atinadas fórmulas encaminadas a lograr soluciones concretas.

Hablaron también don Emilio González, de Nules; el señor Mingarro, de Vall de Uxó; don Bartolomé Canós, de Nules; don Aníbal Vidal, de Nules, y el alcalde de Burriana, quien después de referirse a la génesis del asunto, explicó los grandes beneficios que de las obras se deducirían, no ya por lo que a la economía general afecta, sino también porque aminorarían en gran parte la crisis de trabajo que se sufre.

La Asamblea acordó por unanimidad:

Gestionar por todos los medios la Inclusión en el plan general de las carreteras del Estado, de las dos que se proyectan, o sean la de Chilches al puerto de Burriana y la de la estación del ferrocarril del Norte de Nules al mar de dicha población, cruzando la primera, y que las comisiones encargadas de llevar a cabo los trabajos, de acuerdo con el ingeniero señor Aznar, se hallen integradas por los alcaldes de todos los pueblos interesados y presidentes de los Sindicatos de Policía Rural de Burriana y Vall de Uxó, y si éstos no pueden asistir, por la persona que deleguen por escrito, formando también parte de la comisión de Nules, don Bautista González; cuyas comisiones se personaron ayer miércoles por la mañana en el despacho del señor Aznar, en la Jefatura de Obras Públicas de la provincia, para redactar y firmar las instancias que se han de presentar a los Poderes públicos, a las que se han de acompañar certificaciones de los acuerdos que han de tomar todos los Ayuntamientos interesados.

Fué cronista de tan importante Asamblea, don Enrique Prades Ramos, culto secretario del Ayuntamiento de Nules.

15) Ferran Olucha Montins (2017), “El Museu de la Diputació Provincial de Castelló, 1934-1937: Una realitat frustrada”. Estudis Castellonencs 2 (2a època) 2017-2018, pp. 51-104 (la menció a Don Emilio es fa a la pàgina 66). Accessible a https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=6836947.

El 30 de novembre de 1934, el Dr. Emilio era anomenat vocal electe del Patronat del Museu provincial (de Nules hi havia també Daniel Camarlench Pinazo).

Fotos i testimoni de María Rosa Martí Gomis

Emilio i Tita no van tindre fills. En compensació tingueren una relació intensa amb el veïnat, en concret amb la família formada per la família Gomis Cubedo, que es feia càrrec del rajolar de la família de don Emilio i de la seua hisenda. En realitat el rajolar es coneixia popularment com “el Rajolar de Tomàs” (amb les seues rajoles s’havia reconstruït l’ermita de Sant Miquel i altres edificis públics i privats) des de feia vàries generacions; queda per esbrinar si don Emilio era soci o l’havia comprat, deixant als seus antics propietaris al front del negoci.

Ubicació del Rajolar de Tomàs, parcialment destruït després de guerra i expropiat per les obres de Regiones Devastadas al carrer de la Puríssima i la plaça de la Mare de Déu del Pilar. Foto aèria del dissabte 10 de novembre de 1945, Vol Americà Sèrie A, dit Projecte “Casey Jones”. A la nostra publicació «Mapa topogràfic de 1930» es pot vore el traçat complet, amb la situació del forn i del pou.


Foto abans de guerra de treballadors en un rajolar, probablement del Rajolar de Tomàs. Foto de l’Arxiu Audiovisual Històric de Nules.

Quan María Rosa Gomis Cubedo es va casar amb Tomàs Martí Miralles, de la família dels “Senos”, este va assumir el paper d’encarregat de la hisenda del metge. Tomàs i María Rosa van tindre dos filles, María Rosa (1933) i Carmen (1935). Hem tingut el privilegi de xarrar amb la primera, que ens ha parlat d’aquells temps: de la relació de les famílies, que vivien pany amb pany; del temps de la guerra, que passaren a la mar amb Tita i Don Emilio, i de l’anada a Borriana (on tenien família) quan es va establir el front a Nules. En tornar, la casa s’havia salvat de la destrucció, però estava sense portes ni finestres i saquejada, com la majoria al nostre poble.

Després de guerra les germanes van aprendre a bordar amb la seua veïna Josefina Franch “la Bordaora”, i després María Rosa se’n va anar amb Tita a València per a perfeccionar els seus coneixements (mentre Carmen es formava a la Granja, l’espai de la Secció Femenina a Nules). A València, María Rosa va gaudir de la bona posició que donava el fet que la família de Tita tinguera una carnisseria. A Nules els pares vivien d’allò que els donava la terra, i, com anècdota, quan la jove tornava al poble li portava a la germaneta l’entrepà de pernil que li havia fet la padrina, i una cistella plena de menjar que a Nules, econòmicament, la seua família no es podia permetre.

María Rosa és una gran bordadora, a l’establir-se pel seu compte, bona part del seu treball era fer aixovars per a joves novençanes. Les hores de treball no es contaven, dia i nit (“quan es feia de nit apagaves o encenies la llum”, ens diu amb humor). En casar-se (1959) ja no podia atendre a tota la clientela i es va centrar més en l’ensenyament: amb ella van aprendre a bordar moltes xiques del poble, es portaven la màquina a sa casa, a l’avinguda de Millars, i anaven fent faena. En estiu traïen les màquines al carrer per a treballar a la fresca. Ha bordat fins que li ha fallat la vista.

El taller de bordadores de María Rosa Martí Gomis, la nostra informant. Ella és la que està dreta darrere. Davanat d’ella, vestida de negre, la seua germana Carmen. A la compilació fotogràfica de Tomás Miralles Villalba (2013), Nules 1889-1965. Colección fotográfica (p. 123) es va incloure la següent explicació: «Años 40. Taller de bordadoras. Solín Vicent, Carmen [Martí] Gomis, Teresita Fandos, Llanes, Fina, Isabel».


Vicent Martínez lliurant un trofeu del Front de Joventut. A la compilació fotogràfica de Tomás Miralles Villalba (2013), Nules 1889-1965. Colección fotográfica (p. 123) es va incloure la següent explicació: «Años 40. Entrega de premios. Primero de la izquierda Modesto Franch».

A continuació es poden vore algunes imatges familiars i de context, propietat de la família Martí-Gomis.

Ramón Martí Ballester (1868-1940) i la seua dona, Luisa Miralles Ripollés (1868-1943), pares de Tomás Martí Miralles i avis de María Rosa Martí Gomis, la nostra informant. És una molt bona fotografia d’estudi segellada darrere pel seu autor, S. Gimeno Gil. De Salvador Gimeno Gil sabem que va treballar de forma independent durant molt poquet de temps en la dècada de 1890 (https://dbe.rah.es/biografias/67036/francisco-gimeno-gil), la qual cosa ens permet datar la foto aproximadament en ixos anys i en la ciutat de València. Van vestits de llauradors amb tot el rigor i molta dignitat (el brill de la roba podria indicar que anaven vestits amb seda).

***

María Rosa Gomis Cubedo (besàvia materna de Guillermo) i el pare d’esta, Tomàs Gomis, posant en l’estudi d’un fotògraf. La família pensa que és una imatge que es van fer poc abans de la boda de María Rosa. Ella va vestida de negre rigorós, com el vestit de boda amb què es casaria poc després (entre 1931 i 1932). La memòria familiar està molt sana en este cas, i es conta que el primer nóvio de María Rosa va trencar la relació i ella va acabar casant-se amb el seu cosí prim.

La foto està impresa darrere per American Allofraff (José Alonso), fotògraf establert a Barcelona en 1901.

***

Darrere d’esta, escrit amb bolígraf blau (o siga, com a mínim a partir de 1935), posa: “Melilla 12 Enero 1924. Tomas Emilio y Manuel Saura” (entenem que el xic de l’esquerra és el tal Emilio). Tomás Martí Miralles, assegut, és el marit de María Rosa Gomis Cubedo, a la que hem vist en la foto anterior, i besavi de l’historiador i regidor de Nules, Guillermo Latorre. Manuel Saura, jove de Sant Mateu, va mantindré l’amistat feta en la mili i en la guerra d’Àfrica amb el seu company i amb la família d’este, que ha continuat en les següents generacions i fins a l’actualitat: cent anys després, Tere, neta de Manuel, manté el contacte i l’amistat amb la mare de Guillermo.

Tomàs es va salvar del Desastre d’Annual (22 de juliol de 1921) perquè un poc abans el van ferir mentre feia guàrdia en una trinxera… d’un tret al cul!, la qual cosa era cas de broma. Possiblement allò li va salvar la vida. La família conserva la bala de fusell que li van traure d’un anca. Entenem que la llarga estada a l’exèrcit, entre 1921 i 1924, es deu a que la mili durava aleshores cinc anys. Els anomenats “soldats de quota” podien recurtar el temps de servici fins a només deu mesos, segons la quantitat que pagaren.

***

María Rosa Gómez Cubedo i Tomàs Martí, home i dona, besavis materns de Guillermo Latorre. Foto Amer, Barcelona.

***

Els mateixos, amb una neteta. Pareix que estiguen en algun tipus de convit, per boda o etc. Tomàs era un home molt elegant, amb trage i barret, un gaiatet (que no li feia falta) i un puro dels bons a la boca.

***

Rosario, a la que ja hem vist més amunt, estava en amo amb Tita i Emilio. Al desaparèixer estos, ella es va quedar a viure amb la família de María Rosa Martí Gomis, fins a la seua mort en 1993. En la primera foto, amb Tomàs.

***

D’esquerra a dreta, són Paco Molés (de la Impremta Molés), Paco Ramos (de Tejidos Ramos, a Onda), Vicente, l’home de María Rosa, i Tomàs Martí, el pare d’esta. A la compilació fotogràfica de Tomás Miralles Villalba (2013), Nules 1889-1965. Colección fotográfica (p. 127) s’inclou esta foto amb el comentari següent: «1954. Haciendo pruebas de insecticida de la casa Al’lada (sic), contra la rosquilla y hormigas».

***

Paco Ramos a l’abeurador que hi havia a l’actual avinguda de Millars; darrere es pot vore la caserna de la Guàrdia Civil. A la compilació fotogràfica de Tomás Miralles Villalba (2013), Nules 1889-1965. Colección fotográfica (p. 128) es data també en 1954.

***

Es diu que esta imponent fotografia mostra l’entrada de l’exèrcit franquista en Nules a l’estiu de 1938. Podria ser, però també veiem a la gent molt abrigada i sense uniformes. Estan a l’actual avinguda de Millars, i darrere es veu la façana quasi completa, amb voladís, de la casa de don Emilio i Vicenta, de la que hui en dia només queda la façana verda de la planta baixa. A continuació es pot vore la imatge de l’estat actual d’esta part del carrer, amb les cases desaparegudes i els magatzems en desús  (ara mateix assolats) d’una antiga cooperativa de taronja. La banda esquerra de la foto tanca l’anomenada “finca del Calo”, que en aquell moment l’ocupaven diferents propietats. A l’esquerra veiem escrit la paraula “SERBOL”, que era una tenda d’adobs agrícoles. Els soldats s’adrecen al magatzem de la cooperativa, en la que hi ha un cartell que no podem llegir.

La casa de Don Emilio i Tita tenia un pati interior amb una font i gronxadors per als xiquets. En morir Emilio a la fi de la guerra, Tita va reduir les estades a Nules i es va instal·lar a València. Una llegenda familiar diu que hi van amagar la coberteria de plata —que no ha aparegut mai.

Notes al llibre de comptes del Dr. D. Emilio González Benlliure

Programa Tresors amb història, ÀPunt, Temporada 3, Episodi 10. 35’10” – 37’26”. https://www.apuntmedia.es/programes/tresors-amb-historia/temporada-3/tresors-historia-benicassim_134_1671387.html

Feu clic per vore el document complet en format PDF.

Com ja s’ha dit, es tracta d’una joia que tenim la sort de compartir gràcies a la gentilesa de la família Martí-Gomis: un llibre de comptes agraris de les propietats d’Emilio González Benlliure, que abasta a més tot tipus d’interessos familiars, culturals i socials. Hi ha dos comptes distints: el primer de 1888 a 1890, que segurament seran comptes de son pare, Manuel González Tel; el segon de 1933 a 1943. En la primera etapa l’encarregat és Tomaset Gomis Martí, i en la segona Tomàs Martí Miralles, sogre i gendre però també tio i nebot.

D’este quadern vam poder vore una explicació de mans de Guillermo Latorre en el programa d’ÀPunt Tresors amb història [Temporada 3, Episodi 10, minuts 35’10” a 37’26”, accessible en este enllaç: https://www.apuntmedia.es/programes/tresors-amb-historia/temporada-3/tresors-historia-benicassim_134_1671387.html], que és molt recomanable.

En les seues pàgines trobem els seients mensuals d’ingressos i despeses familiars. Sovint es detallen rebuts que s’ha desistit de cobrar, i que apareixen com a “-abandonat, -pot donar-se per perdut, – com si estiguera perdut, -incobrable, -perdut”.

Les propietats de la família eren, a banda dels camps de cultiu:

  • Casa Trinquet (carrer dels Dolors 1)
  • Casa en la Plaça
  • Magatzem
  • Casa carrer del Miracle
  • Casa avinguda Azaña
  • Casa carretera de València

També tenia participació en el Casino del Partit Radical, un rajolar (“el Rajolar de Tomàs”, del que ja s’ha parlat) i un negoci d’alcohol.

Es detallen amb precisió els preus dels jornals i les jornades dedicades a cada faena, en un catàleg de pràctiques agrícoles molt complet.

A més a més, don Emilio era una persona culta amb interessos artístics, fou vocal del Patronat del Museu Provincial de la Diputació de Castelló, un assaig ambiciós per modernitzar culturalment la nostra província, i tot açò es pot trobar també entre les despeses de la família.

Confiem que els estudiosos li donen l’ús que mereix com a recurs privilegiat per a conèixer la vida quotidiana i la frustrada modernitat del nostre poble.

Títol El doctor Emilio González Benlliure
Informants María Rosa Martí Gomis, Guillermo Latorre Martínez
Fotografies
  • Col·lecció de María Rosa Martí Gomis
  • Arxiu Històric Audiovisual de Nules
Edició i gràfics Laura Yustas
Categories Documents, història, República, fotografia
Publicació en Nulespèdia Divendres 22 de març de 2024

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *