Julià Clausín i l’arribada dels hippies

Va haver moltes denúncies, o si més no la gent deia moltes coses. Julià i un company anomenata Marcelino, que treballaven en Gres de Nules, van prendre partit i van anar a parlar amb el Governador civil, la Guàrdia civil, l’Església, amb les persones de qui es deia que havien tingut conflictes i amb altra gent. D’una xica que tenia una escola de costura es va dir que l’havien violat i l’havien fet avortar, Julià va anar a parlar amb ella i no s’ho podia creure: la història és que per altre motiu havia patit un avortament espontani. La responsabilitat se li va atribuir erradament a un xic del poble amb estètica hippie (“un pelut”) que va anar a esperar a una xica que aprenia a cosir. La versió final era que dos “peluts” li havien entrat en casa i l’havien intentat violar. També es deia que transmetien malalties; Julià va anar al metge a preguntar-li i es tractava d’un brot de sarna que hi havia al mateix poble, [5 min.] però que no venia dels hippies. Cosa que passava se’ls atribuïa a ells, perquè molestaven. Diu que anys abans, quan van arribar ell i els companys, van trobar moltes facilitats, però que en esta ocasió no es necessitava a ningú.

Julià només portava una meleneta discreta, però això no estava vist. Ell i un altre company eren de Leon, l’altre que va arribar amb ells era d’un poble proper; tenien 20, 18 i 16 anys, respectivament. Els ambients que ell coneixia eren el de Leon, que era una ciutat molt provinciana; Ponferrada, que era una ciutat alegre en què hi havia una economia pròspera, i Nules i la Vilavella, on també corrien els diners. El seu company Evaristo tenia 16 anys i s’havia criat en un poble molt tancat. A les sales de ball de l’època la gent anava amb trage i corbata, com si anara de boda.

Explica d’on venia eixa gent, i que la manera de ser dels “peluts” que van vindre no era una generació espontània, que venien d’una crisi econòmica forta. Ells tres arriben el divendres 1 de novembre de l’any 1974, quan comença la crisi, [10 min.] que ja s’havia agreujat quan van arribar els 300 l’any 1979, en què a més a més no hi havia taronja per a collir. A la vegada es va deixar de treballar amb “maquineta” en favor dels herbicides, de manera que va baixar la faena i els nouvinguts tampoc no tenien on anar.

En 1974 ja es pensaven que Franco havia mort, i es vivia un clima de transició. Es tractava d’una generació que havia estudiat, no que tenia títols. Tampoc podien eixir fora del país perquè no tenien idiomes.

Parlem de l’anomenat “moviment alternatiu rural”, que buscava repoblar pobles, i que va tindre molta força a la província de Castelló. Ací va tindre lloc la primera Fira alternativa de l’estat, en la que va estar implicat Julià i altres companys de la Vilavella. És una època d’efervescència, d’aplecs reivindicatius… [15 min.] Era el seu “Maig del 68”.

Parlem de les associacions que donen peu a la revista Aigües Vives, en què hi havia gent de la Vilavella i de Nules i de diferents pensaments, amb domini de l’esquerra. Pensa que la crisi va ajudar a que es fera la revista. Aigües Vives es feia a mà, dedicant moltes hores diàries a maquetar les columnes amb la màquina d’escriure; després es retallaven amb tisora i s’apegaven amb pegament. Els dibuixos es feien o es trobaven en premsa. En la redacció de vegades no signaven els articles per a no veure’s en problemes, en un moment on la població estava molt polaritzada. El local els el deixava Comissions Obreres. La revista era un treball impressionant, hi havia qui anava a arxius a investigar, o acudien a replegar informació a Castelló o València. Quan venia la temporada de la taronja es parava la revista, i quan els estudiants implicats van començar a trobar treball va anar acabant-se. Hi ha textos que tenen molt de nivell i fins i tot mantenen la seua vigència: articles d’uns joves Vicent Felip Sempere, Joan Antoni Vicent Cavaller, Ramon Saborit, Imma Vicent Cavaller, Àlex Flich, el mateix Julià, etc. Parla de que sempre ha hagut una desconfiança de la joventut. [20 min.]

Aquella gent compartia una identitat col·lectiva, de forma difusa. Deien que eren anarquistes però amb DNI, en tot cas no col·laboraven amb el poder. Eren diferents no perquè feien alguna cosa sinó perquè no feien. Per exemple, no donaven explicacions. Feien treballs itinerants: poma, taronja, verema a França… Evitaven allò que volien els seus pares: fer una carrera… No tenien creences molt definides, eren molt bons lectors, els interessava l’especulació sobre les religions, [25 min.] eren molt tolerants però intolerants amb les imposicions.

Per allotjar 300 persones, la persona que portava Càritas es va moure molt, els va proveir de mantes i segurament va aconseguir que l’Ajuntament facilitara l’espai de l’antiga presó, al carrer Santa Natàlia, on ara està situada l’Agència de Desenvolupament Local (davant del Consum). El local estava molt malament però allí es va allotjar molta gent. Julià en va entrevistar alguns i li van contar els problemes que tenien. Allí estaven a cobert i ja no havien d’anar obrint casetes de la Mar: allí s’havien trobat un poblet buit i ocupaven les casetes. Hi havia gent del poble que s’ho prenia bé i li feia gràcia i altra que “volia matar-los”. Van elegir anar allí perquè estaven les dutxes de la platja, i diu que hi havia gent a qui li agradava anar a veure’ls dutxar-se.

[30 min.] Ens parla de la vinguda de periodistes de la revista Interviú per fer un reportatge sobre els “hippies” de la Plana, i van vindre a Nules. Van abordar a Julià en el mercat pel seu aspecte i ell es va oferir a acompanyar-los. Així va veure com treballaven: al fotògraf li indicaven què interessava i què no, per exemple demanaven fotos de “las bragas y los sostenes”. Buscaven allò més groc que hi havia, sense contrastar-ho i donant com a certs els rumors. Arran d’allò van escriure el text per a la revista Aigües Vives, en què contrastaven tots els rumors: si es deia que havia hagut un brot d’una malaltia anaven a parlar amb els metges…

En aquell moment estava el tema de la droga: es va atribuir a l’arribada dels hippies la vinguda de la droga. Diu que sí que fumaven cànnabis però en poca quantitat, [35 min.] d’una forma social, i que els feia molta gràcia l’avidesa que tenia la gent del poble que se’ls unia. Era un moment distint, en què fins i tot Enrique Tierno Galván [1918-1986], alcalde de Madrid, va arribar a dir en plena “Movida madrilenya”: “Qui no estiga col·locat que es col·loque!”. Aleshores no hi havia molta persecució. Recorda que tota la gent que va morir jove o per temes en què podria haver intervingut la droga no eren hippies sinó gent del poble. Ho compara a que una persona d’ací portara vi a Marroc i allí alguns es desmadraren.

Parlem de la quantitat d’alcohol que es bevia. Julià diu que hi havia una bretxa generacional, que tret d’alguna excepció la gent major no bevia, no prenia cafè (només poliol). Era la gent de la postguerra. Però la gent quinze anys major que ells ja era la gent del “mitget”, i que se’n feia un darrere de l’altre. Potser la diferència eren els diners, els del primer grup no eren gent gastadora i quasi ni fumaven. I diu que la gent de la generació de Julià i les posteriors estava enganxada: pastilles, tabac… tot el dia. Però no creu que això tinga a veure amb la seua arribada.

Recorda els canvis produïts en els anys 70, [40 min.] l’apertura generalitzada de discoteques… La societat es va modernitzar molt apressa. Recorda el contrast entre la societat a què van arribar i la seua modernització, amb l’arribada de la democràcia.

Estem amb Julià Clausín, nascut a León, arribat ací als 20 anys i en porta 44. Va nàixer en 1954 i va arribar en 1974. Va passar per Nules cap a la Vilavella el dia de Tots sants; no sabien ni que era festa. Al principi la gent els havia de parlar en castellà, tot i que ja havien estat a Menorca i a Barcelona. A Menorca el català era molt tancat, i sovint els parlaven “mig en anglés”: “Tanca esa window”, per exemple. A la Vilavella es van donar molta pressa a entendre’l (en el seu cas, a parlar-lo) perquè era una societat molt valencianitzada i resultava necessari.

Quan van arribar eren focus d’atracció, diu que els seguien els gossos i els xiquets, i que prompte, gràcies al seu company Evaristo, que tenia 16 ó 17 anys, els seguien també les xiques. Al bar Monterrey, que tenia màquines de pinball, estava sempre l’Evaristo jugant rodejat d’un aixam de xiques, i Julià havia d’anar a donar-li les ordres del cap de quadrilla. Conta que els primers mesos ells no pagaven en el Monterrey, [45 min.] perquè arrossegaven molta clientela.

El que ells destil·laven era molta llibertat. Els tres companys eren aleshores menors d’edat (la majoria legal estava en els 21 anys), conta que va anar la Guàrdia civil a identificar-los i que van contactar amb els pares per si no tenien consentiment per anar-se’n de casa. Els pares els van dir que sí i els guàrdies va tancar la qüestió. No donaven explicacions a ningú i es comportaven molt bé, eren treballadors i donaven bona impressió.

Pensa com titular açò (a partir d’una xerrada sobre este tema que va donar unes setmanes abans); ell la va anomenar “Els peluts”, però pensa també en “Com nàixer amb dos flors al cul”, perquè creu que van tindre molta sort: van arribar a la Vilavella, enseguida els van deixar una casa sense cobrar-los ni aigua ni llum ni lloguer, el veïnat els van dur llençols, una cuineta i tot el que necessitaven, i van trobar faena immediatament. La casa els la van deixar perquè la propietària era asturiana. Fa poc va saber que havia pres part un tal Llop, que era un senyoret i que els va apadrinar, la qual cosa els legitimava per a ser distints. Conta per exemple que al forn els “obligaven” a que els dugueren la roba per a llavar-la o no els venien pa.

Tot açò contrasta molt amb l’arribada d’aquells 300 [50 min.] que són allotjats en l’antiga presó i que causen mala impressió. Julià i els companys eren com els germans rics, que havien estat quatre anys guanyant diners i eren populars.