Julià Clausín i l’arribada dels hippies

Sinopsi: Julià Clausín (1954) ens parla del pas de 300 hippies per Nules a la tardor de 1979, els incidents, els prejudicis i els mites que va provocar.

Resum / Transcripció:

Julià, que fa alguns mesos ens va aportar tots els números de la revista Aigües Vives, creu que és interessant recuperar una història que va generar rumors, llegendes i grans polèmiques. Ens explica per què van aparèixer per Nules unes 300 persones, “peluts”, en un parell de dies. Fins aleshores només n’hi havien sis o set a Nules, tres a la Vilavella i poc més. Diu que va vindre Ramoncín i al seu concert va acudir gent de tota Espanya. Segurament es tractaria de la terrassa del cine Emo. En eixe concert es reconeixien per l’estètica, es creaven relacions i a ells els preguntaven què feien ahí. Així molta gent va saber que hi havia faena collint taronja durant mesos i que es guanyaven molts diners; era un moment de molt d’atur a tota Espanya, de manera que en córrer-se la veu va començar a arribar temporers a tota la zona. A Nules en van aparèixer 300 de colp per la coincidència amb el concert de Ramoncín, però va resultar que aquell any no va haver taronja. Per això va haver molt de conflicte, tal com es contava en la revista Aigües Vives.
[showhide type=”links” more_text=”Llegir tot (%s paraules)” less_text=”Amagar (%s paraules)”]

Va haver moltes denúncies, o si més no la gent deia moltes coses. Julià i un company anomenata Marcelino, que treballaven en Gres de Nules, van prendre partit i van anar a parlar amb el Governador civil, la Guàrdia civil, l’Església, amb les persones de qui es deia que havien tingut conflictes i amb altra gent. D’una xica que tenia una escola de costura es va dir que l’havien violat i l’havien fet avortar, Julià va anar a parlar amb ella i no s’ho podia creure: la història és que per altre motiu havia patit un avortament espontani. La responsabilitat se li va atribuir erradament a un xic del poble amb estètica hippie (“un pelut”) que va anar a esperar a una xica que aprenia a cosir. La versió final era que dos “peluts” li havien entrat en casa i l’havien intentat violar. També es deia que transmetien malalties; Julià va anar al metge a preguntar-li i es tractava d’un brot de sarna que hi havia al mateix poble, [5 min.] però que no venia dels hippies. Cosa que passava se’ls atribuïa a ells, perquè molestaven. Diu que anys abans, quan van arribar ell i els companys, van trobar moltes facilitats, però que en esta ocasió no es necessitava a ningú.

Julià només portava una meleneta discreta, però això no estava vist. Ell i un altre company eren de Leon, l’altre que va arribar amb ells era d’un poble proper; tenien 20, 18 i 16 anys, respectivament. Els ambients que ell coneixia eren el de Leon, que era una ciutat molt provinciana; Ponferrada, que era una ciutat alegre en què hi havia una economia pròspera, i Nules i la Vilavella, on també corrien els diners. El seu company Evaristo tenia 16 anys i s’havia criat en un poble molt tancat. A les sales de ball de l’època la gent anava amb trage i corbata, com si anara de boda.

Explica d’on venia eixa gent, i que la manera de ser dels “peluts” que van vindre no era una generació espontània, que venien d’una crisi econòmica forta. Ells tres arriben el divendres 1 de novembre de l’any 1974, quan comença la crisi, [10 min.] que ja s’havia agreujat quan van arribar els 300 l’any 1979, en què a més a més no hi havia taronja per a collir. A la vegada es va deixar de treballar amb “maquineta” en favor dels herbicides, de manera que va baixar la faena i els nouvinguts tampoc no tenien on anar.

En 1974 ja es pensaven que Franco havia mort, i es vivia un clima de transició. Es tractava d’una generació que havia estudiat, no que tenia títols. Tampoc podien eixir fora del país perquè no tenien idiomes.

Parlem de l’anomenat “moviment alternatiu rural”, que buscava repoblar pobles, i que va tindre molta força a la província de Castelló. Ací va tindre lloc la primera Fira alternativa de l’estat, en la que va estar implicat Julià i altres companys de la Vilavella. És una època d’efervescència, d’aplecs reivindicatius… [15 min.] Era el seu “Maig del 68”.

Parlem de les associacions que donen peu a la revista Aigües Vives, en què hi havia gent de la Vilavella i de Nules i de diferents pensaments, amb domini de l’esquerra. Pensa que la crisi va ajudar a que es fera la revista. Aigües Vives es feia a mà, dedicant moltes hores diàries a maquetar les columnes amb la màquina d’escriure; després es retallaven amb tisora i s’apegaven amb pegament. Els dibuixos es feien o es trobaven en premsa. En la redacció de vegades no signaven els articles per a no veure’s en problemes, en un moment on la població estava molt polaritzada. El local els el deixava Comissions Obreres. La revista era un treball impressionant, hi havia qui anava a arxius a investigar, o acudien a replegar informació a Castelló o València. Quan venia la temporada de la taronja es parava la revista, i quan els estudiants implicats van començar a trobar treball va anar acabant-se. Hi ha textos que tenen molt de nivell i fins i tot mantenen la seua vigència: articles d’uns joves Vicent Felip Sempere, Joan Antoni Vicent Cavaller, Ramon Saborit, Imma Vicent Cavaller, Àlex Flich, el mateix Julià, etc. Parla de que sempre ha hagut una desconfiança de la joventut. [20 min.]

Aquella gent compartia una identitat col·lectiva, de forma difusa. Deien que eren anarquistes però amb DNI, en tot cas no col·laboraven amb el poder. Eren diferents no perquè feien alguna cosa sinó perquè no feien. Per exemple, no donaven explicacions. Feien treballs itinerants: poma, taronja, verema a França… Evitaven allò que volien els seus pares: fer una carrera… No tenien creences molt definides, eren molt bons lectors, els interessava l’especulació sobre les religions, [25 min.] eren molt tolerants però intolerants amb les imposicions.

Per allotjar 300 persones, la persona que portava Càritas es va moure molt, els va proveir de mantes i segurament va aconseguir que l’Ajuntament facilitara l’espai de l’antiga presó, al carrer Santa Natàlia, on ara està situada l’Agència de Desenvolupament Local (davant del Consum). El local estava molt malament però allí es va allotjar molta gent. Julià en va entrevistar alguns i li van contar els problemes que tenien. Allí estaven a cobert i ja no havien d’anar obrint casetes de la Mar: allí s’havien trobat un poblet buit i ocupaven les casetes. Hi havia gent del poble que s’ho prenia bé i li feia gràcia i altra que “volia matar-los”. Van elegir anar allí perquè estaven les dutxes de la platja, i diu que hi havia gent a qui li agradava anar a veure’ls dutxar-se.

[30 min.] Ens parla de la vinguda de periodistes de la revista Interviú per fer un reportatge sobre els “hippies” de la Plana, i van vindre a Nules. Van abordar a Julià en el mercat pel seu aspecte i ell es va oferir a acompanyar-los. Així va veure com treballaven: al fotògraf li indicaven què interessava i què no, per exemple demanaven fotos de “las bragas y los sostenes”. Buscaven allò més groc que hi havia, sense contrastar-ho i donant com a certs els rumors. Arran d’allò van escriure el text per a la revista Aigües Vives, en què contrastaven tots els rumors: si es deia que havia hagut un brot d’una malaltia anaven a parlar amb els metges…

En aquell moment estava el tema de la droga: es va atribuir a l’arribada dels hippies la vinguda de la droga. Diu que sí que fumaven cànnabis però en poca quantitat, [35 min.] d’una forma social, i que els feia molta gràcia l’avidesa que tenia la gent del poble que se’ls unia. Era un moment distint, en què fins i tot Enrique Tierno Galván [1918-1986], alcalde de Madrid, va arribar a dir en plena “Movida madrilenya”: “Qui no estiga col·locat que es col·loque!”. Aleshores no hi havia molta persecució. Recorda que tota la gent que va morir jove o per temes en què podria haver intervingut la droga no eren hippies sinó gent del poble. Ho compara a que una persona d’ací portara vi a Marroc i allí alguns es desmadraren.

Parlem de la quantitat d’alcohol que es bevia. Julià diu que hi havia una bretxa generacional, que tret d’alguna excepció la gent major no bevia, no prenia cafè (només poliol). Era la gent de la postguerra. Però la gent quinze anys major que ells ja era la gent del “mitget”, i que se’n feia un darrere de l’altre. Potser la diferència eren els diners, els del primer grup no eren gent gastadora i quasi ni fumaven. I diu que la gent de la generació de Julià i les posteriors estava enganxada: pastilles, tabac… tot el dia. Però no creu que això tinga a veure amb la seua arribada.

Recorda els canvis produïts en els anys 70, [40 min.] l’apertura generalitzada de discoteques… La societat es va modernitzar molt apressa. Recorda el contrast entre la societat a què van arribar i la seua modernització, amb l’arribada de la democràcia.

Estem amb Julià Clausín, nascut a León, arribat ací als 20 anys i en porta 44. Va nàixer en 1954 i va arribar en 1974. Va passar per Nules cap a la Vilavella el dia de Tots sants; no sabien ni que era festa. Al principi la gent els havia de parlar en castellà, tot i que ja havien estat a Menorca i a Barcelona. A Menorca el català era molt tancat, i sovint els parlaven “mig en anglés”: “Tanca esa window”, per exemple. A la Vilavella es van donar molta pressa a entendre’l (en el seu cas, a parlar-lo) perquè era una societat molt valencianitzada i resultava necessari.

Quan van arribar eren focus d’atracció, diu que els seguien els gossos i els xiquets, i que prompte, gràcies al seu company Evaristo, que tenia 16 ó 17 anys, els seguien també les xiques. Al bar Monterrey, que tenia màquines de pinball, estava sempre l’Evaristo jugant rodejat d’un aixam de xiques, i Julià havia d’anar a donar-li les ordres del cap de quadrilla. Conta que els primers mesos ells no pagaven en el Monterrey, [45 min.] perquè arrossegaven molta clientela.

El que ells destil·laven era molta llibertat. Els tres companys eren aleshores menors d’edat (la majoria legal estava en els 21 anys), conta que va anar la Guàrdia civil a identificar-los i que van contactar amb els pares per si no tenien consentiment per anar-se’n de casa. Els pares els van dir que sí i els guàrdies va tancar la qüestió. No donaven explicacions a ningú i es comportaven molt bé, eren treballadors i donaven bona impressió.

Pensa com titular açò (a partir d’una xerrada sobre este tema que va donar unes setmanes abans); ell la va anomenar “Els peluts”, però pensa també en “Com nàixer amb dos flors al cul”, perquè creu que van tindre molta sort: van arribar a la Vilavella, enseguida els van deixar una casa sense cobrar-los ni aigua ni llum ni lloguer, el veïnat els van dur llençols, una cuineta i tot el que necessitaven, i van trobar faena immediatament. La casa els la van deixar perquè la propietària era asturiana. Fa poc va saber que havia pres part un tal Llop, que era un senyoret i que els va apadrinar, la qual cosa els legitimava per a ser distints. Conta per exemple que al forn els “obligaven” a que els dugueren la roba per a llavar-la o no els venien pa.

Tot açò contrasta molt amb l’arribada d’aquells 300 [50 min.] que són allotjats en l’antiga presó i que causen mala impressió. Julià i els companys eren com els germans rics, que havien estat quatre anys guanyant diners i eren populars.
[/showhide]

**********

Revista Interviú

Año 4, número 186, del 6 al 12 de desembre de 1979. “Nules (Valencia). La guerra de la sífilis”. Text: Fernando Arias. Fotos: Jaime Franco Garbí.

[Feu clic sobre la imatge de baix per obrir el reportatge en format PDF]

**********

Revista Aigües Vives

Bolletí d’informació cultural. Novembre de 1979, pp. 5 a 7. “Pasotas y collidors. Polémica”.

Portada

Desde hace como un mes, Nul·les, entre otros pueblos de la Plana, se ha visto invadida por una avalancha de algunos centenares de jóvenes con características muy peculiares en su aspecto externo, venidos por motivos diferentes: unos para ganar dinero que creían fácil, a otros problemas familiares les indicaron el camino, y una parte simplemente eran temporeros de la campaña anterior o que comenzando ésta, la suman a las de la fruta y la vendimia.

El que este año el número haya sido tan elevado se debe a la llamada de los que el año anterior tuvieron la posibilidad de encontrar trabajo y al aumento del paro juvenil, problema que el vicario general de la diócesis, en una nota dada a los sacerdotes de la parroquia, calificó de gravísimo y que merece la atención meditada y profunda de quienes tengan poder económico, político o social…

La pasada campaña, con la ayuda de Cáritas y nuestras fuerzas obreras, tuvieron alojamiento en casas alquiladas y en los locales del P.C. mientras se pudo. ¡Claro que el año pasado eran menos! Ante la afluencia masiva que se registró esta temporada, nuestro alcalde tomó la decisión, acertada en principio, de darles techo en los locales de la antigua prisión. Esta iniciativa chocó con la dejadez y falta de respeto de algunos de los acogidos, manifestada incluso con sus mismos compañeros. Como consecuencia hubo protestas justificadas del vecindario, no lo fueron tanto las de algunas fuerzas políticas que ejercieron su presión para expulsarles.

Durante su estancia los gastos se calculan en unas 60.000 ptas. destinadas a alimentación y enseres; Cáritas colaboró, según hemos sabido, con colchonetas y mantas, todo ello a solicitud del sr. alcalde, sin llegar a más por considerar el problema de origen laboral y de orden público más que de caridad.

Fotografia en reportatge.

No es cierto, y así desmentimos el primer falso rumor, que se hayan gastado 50.000 ptas. en llamadas telefónicas, o al menos es imposible de demostrar hasta dentro de un mes, con la llegada del recibo.

Sí es cierto, sin embargo, que algunas chicas se han exhibido descaradamente mientras sus compañeros orinaban en la calle Santa Natalia, u otros sitios; que se han abierto algunos chalets para cobijarse y comer; que algunos han entrado en tiendas mendigando comida y utilizando en alguna ocasión la violencia; que han insultado a la Policía Municipal, y que ésta se vio obligada a utilizar la fuerza y en alguna ocasión hasta a disparar para amedrentarlos (según nos informó la propia Policía Municipal). A esto añadiremos el incidente ocurrido en la Arciprestal en el momento de la Consagración en una misa.

También hemos de decir que se han exagerado pequeños e insignificantes hechos, dándoles una gran importancia, incluso tergiversándolos y culpando a todos de las acciones de unos pocos.

Así, no fue cierto que a ningún médico de urgencias se le amenazara con una navaja, para que les recetara drogas. Ocurrió que acudieron tres jóvenes solicitando una inyección antitetánica para uno de ellos, que mostraba un rasguño en la rodilla y de ahí partió el rumor (esto es lo que hemos averiguado entrevistando a dos testigos presenciales vecinos de Nul·les).

Tampoco es cierto que la sra. Rosa Balaguer haya abortado de un susto o violación producido por un grupo de estos chicos. Los padres de ella, pidiendo que lo desmintiéramos, nos dijeron que el aborto era ya temido y que ésta no ha tenido ningún encuentro con los “hippys”.

A causa de hechos que fueron reales, sobre los que se han cargado tintas y de las gravísimas acusaciones antes citadas, que hemos comprobado falsas, se ha creado un clima de tensión, miedo y desprecio por parte de un sector de la población de Nul·les hacia estos muchachos, que les decidió a manifestarse pacíficamente en la plaza. Pues hasta se llegó a decir, generalizando, que eran portadores de la sarna (dos casos incipientes entre los casi trescientos muchachos) y de sífilis (ningún caso en Nul·les). No hemos podido comprobar, a pesar de nuestra exhaustiva búsqueda de datos, la muerte de ninguna chica por abusos sexuales con sus compañeros.

También se les acusó de falta de higiene, cosa que no se pensó a la hora de dar la orden a la Policía Municipal de cortar el agua de las duchas públicas de la playa, donde se lavaban ellos y sus ropas; pues si bien es cierto que se duchaban desnudos, también lo es que dejarles sin agua no es la mejor solución al problema moral que a algunas personas se les planteaba, para otros no era así, puesto que iban expresamente a fisgarlos.

Debido a que no se les alquilaban casas en el pueblo, por alguna mala experiencia del año pasado, tuvieron que recurrir a la ocupación de casetas de campo, unas con autorización de su dueño y otras sin ella. La que nos ocupa está situada en el Camí de la Mar, cerca del cruce con el Caminàs. En ésta, según nos dijeron, entraron con autorización de su dueño, sr. Carlos, que no solamente se limitó a cedérsela, sino que les llevó en ocasiones comida. El número inicial de ocupantes era de unos diez, de los cuales se eligió un responsable, para evitar abusos en los huertos vecinos. Pronto sumaron veinticinco, que resultaron incontrolables para el muchacho.

A los pocos días, y sin previo aviso por parte del sr. Carlos, la Guardia Civil les detuvo, ante su presencia, bajo la acusación de este allanamiento de morada (no presentaron documento, firmado por el dueño, autorizando la ocupación) y hurto (habían cogido naranjas) con un total de daños de 36.000 ptas.

Fueron llevados a Castelló y fichados; y después de estar detenidos 48 horas, puestos en libertad los españoles, esperando los 5 extranjeros (2 portugueses, 1 italiano, 1 estadounidense y 1 sudamericano) su deportación por estancia ilegal.

En protesta de estos hechos los que quedaban en Nul·les y playa se encerraron en la Arciprestal, pidiendo que se expusiera en las homilías la problemática de sus compañeros y de todos ellos en general.

El arcipreste, mosén José Luis, les rogó encarecidamente que abandonaran el encierro, justificando esta petición en la pérdida de prestigio que para él suponía ante el pueblo el permitirlo. Durante varias horas persistió en su intento de que abandonaran, a pesar de que alguien le dijo que las personas son más importantes que ciertos símbolos; el vicario general, adoptando una postura más responsable y coloquial, intentó llegar a un acuerdo, acabándose todo con el abandono del encierro, así como con una nota, que hemos podido leer en “Las Provincias” del 21 del cte. y oír en la homilía dominical.

Ante los hechos y actitudes vistos, nos planteamos una serie de cuestiones:

¿Hubiera pasado todo esto si no padeciésemos la situación de paro existente en el país y la campaña hubiese absorbido la mano de obra de otras temporadas?

¿Se hubiese producido el veto de los comerciantes si todo hubiese marchado como en años anteriores?

¿Tiene derecho el diario “Las Provincias” a tratarles, generalizando, de sarnosos y sifilíticos por un brote incipiente de sarna noruega?

¿Nuestra situación social de familias acomodadas nos da permiso para marginar a un grupo social, sólo por el hecho de vivir de forma diferente?

¿Había lugar a tratar por igual a delincuentes comunes, a “hippys”, a hijos de papá y a simples emigrantes en busca de trabajo?

Cada cual puede responder en su interior a éstas y otras preguntas sobre el tema.