Revisant les mencions a Mascarell en la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica, hem trobat alguns textos dedicats al poble: un de 1912, dos de l’any 1925 i un altre de 1930. Hem volgut destacar-los del conjunt de la premsa històrica (que publicarem pròximament) perquè són textos un poc més llargs i que no parlen només de successos o notícies puntuals, sinó del poble en si mateix amb la seua estructura, les seues particularitats, els seus costums…

Els quatre textos que publiquem ací tenen un caràcter molt diferent: el primer és un conte dedicat als costums del poble, sobretot a la manera en què es feien les festes i concretament els bous al carrer. El text registra formes brutals d’interacció amb el bou, moltes d’elles actualment prohibides. Més enllà de la posició de l’autor, el text és un document preciós perquè descriu un moment històric i unes formes de viure que hui han canviat radicalment. A més a més, està escrit en un valencià que crida l’atenció per com apostrofa i que també serviria per a reflexionar sobre com ha canviat l’escriptura de la llengua.

El segon text és una crònica molt breu, però també molt entranyable, d’una persona que diu estar fent un text sobre Mascarell perquè li ho han demanat les seues amistats i es veu en l’obligació de fer-lo. Este text ens dóna la visió d’un visitant de 1925 que s’aproxima al poble en un dia fred i veu detalls solts mentre arreplega fragments de cançons relacionats amb el poble que ixen de les cases obertes o que escolta en el tren que el porta de nou a sa casa. Este text torna a estar en valencià i ens pareix que l’ús que fa d’ell i les diferències amb la seua escriptura normativa actual són enriquidores per a la llengua.

El tercer text és també de 1925, però no té res a veure amb l’anterior. En este cas tenim crònica, també breu, de les festes de setembre d’eixe any dedicades a la Divina Pastora. És un text menys centrat en la part històrica o etnològica del poble, però interessant per la seua descripció de les festes i per tots els detalls que inclou.

L’últim text torna a ser extens i només això ja li dóna un extra d’interés. A més a més, inclou dos fotografies de l’època: una de l’entrada oriental al poble i una altra en què veiem a Sant Roc. Este text és més acadèmic i de fet en ell es parla d’altres autors que han escrit sobre el poble. Esta intenció més històrica posa en evidència algunes mancances del primer text, que per exemple, en la seua intenció poètica i expressiva, posa en qüestió l’origen àrab del poble.

En conjunt, són quatre textos diferents però tots interessants per a conèixer un poc més de la història de Mascarell. Estos espais dedicats al poble en la premsa històrica ens permeten apropar-nos a una realitat que ha desaparegut i que està en les descripcions dels autors, però també en tot allò que deixen entreveure sobre la forma de pensar de l’època i els seus costums, ara transformats.

Font: Diario de Valencia – Año V Número 1393 – 1915 enero 18 (18/01/1915), p. 5.



El bou de la Vila

[Conte de Manuel Cuitavi Rosell, 1912]

Treball que guanyá ‘l premi de l’ ex diputat per Xátiva Sr. Laiglesia en els Jochs florals celebrats en dita població l’ any 1912

I

¡Qué bonica qu’ está quan la mirem dende ‘l cim de les montanyes! Pareix, per sa grandea y esbeltés, una d’ eixes antigues posesións nobiliaries en que lo senyor territorial, aislat de tot lo que siga tracte en persona alguna, premaneix tancat en aquella mansió de grandioses proporcions, reblida de departaments y més departaments, per entr’ els qu’ es pert ú com si fora mágich laberinte. Es tan re gran la soletat que hiá en aquelles hortes tan frondoeses, que mos fa pensar en misteris ignorats. Dos portals te; mes en nengú d’ ells se veu escut que, mos demostre l’ orige de sa grandea. Entre la verda esmeragda dels tarongerals se destaca, al mitj de planura tan riallersa, com viu robi, posesió tan prehuada, Es la ciutat de Mascarell. Fortes muralles la rodejen a son entorn, apresonantla dende l’ avior, tenint a son centre altiva torre qu’ ara fa lo paper de campanar. Ses almenes guatixen rat-penats, óviles y demés animals que fan la vida de nit. La envolten carinyosa pels quatre costats juguetones cequies que la vuiden ab dols anhel. Front a d’ ella creua la carretera que conduix a Burriana. Sa vista mos du a la pensa recorts gloriosos del temps d’ En Jaume lo Conqueridor. Sos murs guariren la figura de personatje tan important. Mes ara yau morta. Quatre carrers componen lo poble. La majoria de les cases, cansades de mantindres conforme a lley natural de la gravitació, vingueren a terra, produint grandiós terratrémol. Caigueren, mes nengú torná a alsarles. De les qu’ es mantenen ferms, molt poques son les qu’ están habitaes. Pot ser que no arriven a cinquanta. Més que ciutat podíen nomemnarla caseriu. Son aislament es tan re gran, y son silenci tan maravellós, que molts la titulen “ciutat de la tristor”. Y fins cert punt no van desencaminants.

[showhide type=”links1″ more_text=”Continuar llegint (%s paraules)” less_text=”Amagar conte complet (%s paraules)”]

Mes no ‘s cregau que allí no hia instrucció, no senyor; allí teniu nada menos que dos mestres. La ú que s’ encarrega d’ educar als fills de la ciutat intelectualment, y l’ atre moralment. Es dir, allí hia escola y esglesia, y per lo tant teniu mestre y retor; també alcalde, mes no secretari y concejals.

Pues així y tot, com vos el pinta tan solitari, trist y oblidat, arriva temps que la festa, y festa en la Plana, lo mateix qu’ en nostra terreta, vol dir alegría, movimient, pólvora, traques, lluminaries, dinés; en una paraula, vol dir vida.

Allí els majorals de les festes sempre son els mateixos. No hia això de dir que han segut uns ronyosos, ni de criticarlos ademés, perque no saben lo qu’ es porten entre mans. Sobre tot, honradés. Res de fer negocis a la salut dels tontos dels vehíns, com sosouix vui en día.

El programa ya se sabia de memoria pera tots els anys. Misa cantá, bou solt, cordá y cabalgata. Rara era la volta que introduien alguna reforma. Eren molt rutinaris. Solsment lo que sofria variació era lo predicador. Y encara algúns anys l’ aparaulaven al mateix pera la festa següent. Lo demés sempre se fea per els mateixos patróns.

Enguany s’ en anaven nada menos que a Sevilla els majorals, acompanyats per un perit en la materia, pera portar un bou que devíen córrerlo el día de la festa de la vila.

Tenía fama en la Plana el bou de la vila de Mascarell. Ni en Onda, ni en Burriana, acérrims aficionats a esta clase de festeig, havíen jamay pogut competirlos. Y no ‘s cregau que exagere, no; allí teniu testimonis que vos hu poden probar, conforme vos hu conte. Y això que se donava ’l cas que, sobre tot els burrianenchs, contaven en l’apoyo del ex alcalde Pepe Gonsáles, que tenía ganao procedent de la acreditá marca de Flores, del qu’ es surtíen pera les festes. Mes no obstant contar asó, sempre qui s’ emportava la palma en lo bou era Mascarell. Ya s’ heu podíen arreglar de la manera que vullgueren, que sempre eixíen triomfadors. Tiraren per ahon els donara la gana, sempre guanyaven. En esta qüestió no havía qui ‘s ficara ma. Era masa la seua vista pera eixir enganyats. Baix este punt se pot dir qu’ eren invencibles.

***

Entr’ els pochs javals que componíen la fadrinalla de Mascarell, sobr’ eixía per ses aficións taurines el Forneret. Per allá ahon el nomenaren, sempre que fora dins de la provincia de la antiga Castalia, no vos capia ningún ducte, qu’ el coneixen. Era tan gran sa afició, que sempre que huiagueren vaquilles o bou solt en qualsevol punt prócim a son póble natiu, no tingau por que fera falta; allí teníeu que vorel. Ell venía a arreglarseu de manera, que sempre el teníen present ahon se celebraren festes. Tenía un deliri per els bous tan re gran, que pareixía mentira que fera certes coses que pera d’ ell no estaven gens be. Millor no ne trovaríe atre si ‘l buscareu; mes solsment el defecte dit venía a rebaixarlo ant molts que l’ apresiaven, tenintlo en gran estima.

Familia més felís y ben avenguda que la d’ ell, no ni habia atra per molt que la buscareu. Sols dos la componien; mare y fill. Sa mare, viuda fea un carro d’ anys, s’ encontrava tan ben conservá, que pareix no haguera tengut enjamay familia. Pareixia talment una fadrineta. Sembla guapetona y bledana, viurer en la flor de la vida, si li diem a d’ asó estar rebosant de salut; fer goig; encontrarse ágil pera fer quansevol feyna, per persá que siga; en una paraula, reunir totes les excelencies que pot ostentar una javaleta de quinz’ anys.

Era una rubia la més bonica que per l’ entorn de Mascarell se coneguera. Vejau cóm seria, que fins les giques fadrines ho reiconeixien. No cal dir pera realsar més sa hermosura, que tots els dumenges els fadrins dels póbles próxims, a tal de vórela y admirarla, ab lo fi de rendirli pleitesía, acodíen en grupos pera recrearse contemplant sa beltat.

Una cosa tenía en sí, que moltes dones reunint les condicions d’ ella, no han conegut jamay. La modestia, y ants que tot saber ser mare, com ella ho era. Enjamay haureu vist mare que volguera tant a son fill. Pero lo qu’ es diu mare de veres, en tota l’ amplitut y significació de la paraula, no com moltes que s’ els fa la boca aigua de qu’ els ho diguen, sens serho. ¡Maternitat, qué mal entenguda estás! Mare vol dir virtuts, amor, sentiments, vida; en resumen: vol dir honra. ¡Mágica paraula que ho compendia tot! Y vosaltres direu: ¿y per qué? Perque la mare que no confundix la significació d’ esta paraula y sap cumplir com a tal, es honrá en tot temps; mes aquella que no sap, o no vol, conservar virtut tan prehuada com es ésta, sols li queda lo nom postís de mare, pero res més. Paraula fofa que representa en lo mon papers tan diversos, que confonen a unes dones en altres, fentles pasar per lo mateix sender. Paraula santa que sols pronunciarla mos engisa. Ton nom mos fa baixar reverents la testa, com senyal de sumisió. Ton nom hu ompli tot. Sou pera ‘l mon l’ esencia de la vida. ¡Ay, d’ aquell jorn que no hiaxquen mares com deun ser! Este día lo mon deixará de ser tal com es.

II

Vingueren els clavaris més contents qu’ una pasqua. ¡Che, quin toro qu’ els havía escollit lo perit! Era una lámina. Tres o quatre ganaderies varen recorrer, y per fi trovaren lo que a d’ ells els convenía. Sí qu’ es veritat qu’ els costava un poch caret, pero asó no li feia res. La cosa era no quedar enguany mal en les festes. Atres vegades se ‘n havíen corregut de la mateixa ganaería per la provincia, y tots donaren molt de quefer. En dir de Pallarés, ya sabíen lo significat: bous braus; molta carn; bona cornamenta; en fí, una pintureta.

Segóns els havíen escrit, el bou estava ja en cami. Pot ser qu’ arrivara l’ antevesprada de la festa major. Allá entre dos llums, varen rebrer la visita dels pastors que conduíen al bou. El portaven lligat y ‘n la cara tapá, custodiantlo dos mansos. Estava acampat en un gran garroferal, que hiavía a uns deu minuts de la ciutad, junt a la carretera de Castelló. Els majorals esperaren la nit pera fer l’ entrá del bou. Tot el poble en pesa ixqué a vórelo. Els javals de Nules que s’ enteraren de l’ hora que feen l’ entrá, per no ser menys acodiren a presenciarla. Mentres tant, en Mascarell s’ entretenien en arreglar el corral ahón devíen tancarlo. Al pronte sona a lo llunt lo roído de dos esquellots. Poch a poch van acostanse cap a la ciutat. La gent més poruga s’ en munta en els garrofers pera estar més segura. Els més atrevits permaneixen pel mitj dels caminals. Atres s’ en van a son encontre. Els esquellots cada vegá sonen més prop. Ya l’ tenim a la vista. Va en la cara tapá y entre dos toros més grans que un castell. La multitut s’ agolpa a prou distancia d’ ell escuadrinyant sa estampa. Per fi, després de grans apuros, logren tancarlo en el corral que teníen preparat al efecte. La gent desfila per la casa ahon el guarden, pera vórerlo més prop. Mentres tant, esperen qu’ arrive lo día de la festa major.

***

Per tots els caminals se veu cóm la fadrinalla dels contorns de Mascarell, apenes son les dotse del día, mampren lo viatje a dita població, portant en la ma lo clásich gayato.

En lo poble ya estan preparantse. A les dos escomensen a fer les barreres, que les ampraren a l’ Ajuntament de Nules. Dende llavors, ya no usen els carros com altres vegaes. Ara son caballets de fusta, fets exprofés pera estes festes. Els fadrins se posen a lligar els caviróns de les escalaes, Quí fa un clot al mitj de la plasa, plantant un fort palo que sosté al extrem, ficá en son cubo, una roda de carro. Allí munten set o huit gicots, colocantse com millor poden. Molts nuguen forta corda plena de nuchs en una reixa. Atres fan fort enreixat de caviróns a les portes de les cases. Raro es el javal que no porte una canya en acerat agulló en la punta. Els giquets se preparen les papelines de paper en agulles, que deuen tirar al pas del bou.

Aplegá l’ hora d’ amollar el bou, l’ aguacil va recorrent els carrers fent lo pregó reglamentari. Tota la jovenalla pren posesió de la porta de la casa hon s’ encontra el bou. Espera ansiosa ‘l moment que donen la llicencia, pera qu ‘el solten. Entre ella se veu al Forneret.

Quan menys s’ adonen, aparéix el bou en la porta de la llar ahon estigué tancat. Mira reselós cap als dos costats del carrer, y mamprén forta correguda en direcció a un grupo de fadrins, que fugen espantats al vóresel damunt. Un gicot, tirántseles valent, vol pararlo brusa en ma, y li pega un revolcó sens consecuencies. El bou seguint lo seu camí, se fica en estret carreró. Una pluja de gayataes cauen sobre son llom. Els agullóns se claven en sa carn, enfurintlo de gran manera. Els giquets, per no ser menys, li tiren galojes.

Així, corre que corre per tot el poble, recibint tan gran palisa, qu ‘el deixen mitj baldad.

En asó l’ animalet, cansat per la fatiga, plena de bromera la boca, y en mitja llengua fora, se gita junt al brancal de la esglesia. Per més cuhets borratjos que li tiren els fadrins, no fa cas. Está decidit a no alsarse. Nengú s’ atrevix a acostárseli. Al pronte avansa agulló en ma el Forneret. S’ acosta cap a la fiera y la cita. Veent que no l’ obedix, li punja en els morros. El bou, fregit de tanta agulloná, s’ alsa. La gent prorromp en vítors y aplausos. El Forneret, halagat per la ovació que li tributaren, volent tirárseles de torero, se dirigix, brusa en ma, cap al bou. La desplega cuidadosament y, ans de citarlo, el bou li fa una arrancá, enganjantlo de la panja. Un ¡ah! grandiós ompli l’ espay. El cos del Forneret cau en terra. La fiera l’ arreplega de nou y ‘l torna a tirar al aire. La gent, emocioná, al vore aquell quadro, no sap qué fer. S’ arma tan gran confusió que nengú s’ entén. La fiera, cega de rabia, mocega y patega el cos del desgraciat Forneret. No hiá ningú que puga separarlos.

Enjamay s’ ha vist lluyta pareguda. Un grupo de fadrins decidits se tira damunt del bou. Dos o tres ne van per l’ aire. U l’ agarra de les parts y el fa caure més redó qu’ una pilota. En este moment creua la plasa, en direcció cap el puesto hon s’ encontra el Forneret, la mare d’ ell. Uns quants intenten agarrarla, mes no ‘s decidixen. Pareix una loca. Porta tot el monyo desfet, y els ulls semblen que vajen a eixírselin de ses órbites. Veu a lo seu fill estés en terra, y es llansa damunt d’ ell, confonentlo en forta abrasada. Tots queden subyugats al vorer espectacle tan colosal. La fiera, al vórerla, s’ alsa de pronte, mampren correguda y arremet ab furia contra la mare y fill. Dos bultos que van per l’ aire cauen en mitj de la plasa, produint un ruido fofo. Han reventat. La gent, ante tal vista, no pot resistir y romp en un plor. Mentres tant la fiera, mirant els coses d’ aquells desgraciats, bramava, bramava…

***

Dende llavors no s’ ha conegut ferse bou en lo poble de Mascarell. ¡Trágico modo en que vingué a quedar abolida costum tan entusiasta!

Manuel Cuitavi Rosell

[/showhide]

Font: Las Provincias: diario de Valencia: Año 60 Número 18460 – 1925 Abril 05, p. 11.




Mascarell 

[Crònica breu de J. Tuixans, 28 de març de 1925]


Procurau sempre coneixer completament el psalteri toponímic de la provincia castellonesa, en un dia dels mes fredivols del mes de Mars…

Mars, marsót, que mata la vella
a la vora del foc;
i a la jove, si pot.

tinguí ocassió, per asunts profesionals, de visitar este poble, encinturat per murs de la dotzeava centuria; qu’ en té isolats carrers i plaçes, y dos portals de pedra de ull de serp, ben treballades per cert, cases sençilles y misterioses, poble agrícola, axuxat a Nules (Balneolum dels románs, del qual dista deu minuts).

Aquí no hi dupte, que la frecuensia i cantitat de la presensia de fumarells, quan fundasen este povle, estos ocellets negrets del cap, coll, alt dors, y la major part de l’ abdomen; blanc del baix ventre i subcaudals, que ara a la primavera han fet arribada al litoral llevantí, i qu’ en nia aprop dels serradals e estanys, yo creg, que ‘s qui doná nom al poble.

[showhide type=”links2″ more_text=”Continuar llegint (%s paraules)” less_text=”Amagar el text complet (%s paraules)”]

Mascarell o fumarells, es la espeçie Sterna leucopteca (Meisn), ocell abundantíssim en el terreny, ahont se fundá dempues l’ historic i cristiá Mascarell, quals murs, alsats per lo Rey Conqueridor, els salvaguardava dels roins arabs.

Aqueixa petita noticia que dona, es pera complaurer a veus amigues, que fa algún temps que la tenían demanada, aixís dons, tinc el deute pagat. Mol he sentit el fred que feya, y no volía fer el viatje, puig.

quan Penyagolosa porta mantell,
pica espart i fes cordell;

en fi, que val mes estar al foc, que anar a descubrir cosses y casos, que dempues de tot, ben poc interesan a la gent.

Encare al marxar, aplegá a mos oits une cople que n’ eixia d’una casa de llauransa, allá en lo carrer Major:

A Moncofa, el sol hi toca;
a Chilches, el sol hi es;
mes m’ estime una mascarellana
que una faldá de dinés.

Se feya de nit i amenasabe el çel en enviarnos un degotall. Cap a Nules ferem cap, a esperar el correu de Valencia.

En Nules baixaren un convoy de gent, que veníen de Valencia,… de destes de San Chusep; y en l’ andén, sen ya de nit, la gent jove bullanguera, llansá al aire esta copla, plagi de algun llibret de falla:

La reixa ahont platica
d’ amors la mascarellana,
n’ es jardí, joyell de plata,
es hornacina… de llanda.

TUIXANS
28 Mars 1925

[/showhide]

Font: Diario de Valencia: Año XV Número 4893 – 1925 septiembre 17 (17/09/1925), p. 6.



Mascarell 

[Crònica breu de P.F., setembre de 1925]

Mascarell, el más típico pueblo de la Plana, que se alza en medio del vergel de naranjales, rodeado de murallas que acusan su antigüedad, y al margen mismo de la vieja vía romana, acaba de celebrar sus más solemnes fiestas. Las dedica a la Divina Pastora, y han sido este año sus camareras las simpáticas señoritas María Garalda, Paquita Sorribes, Concepción Ramón, Rosa Carreguí y María Roma, que una vez más han demostrado su amor a la Virgen y su entusiasmo por las gloriosas tradiciones de este pueblo.

El estruendo de mil morteretes y los armónicos acentos de La Lira, de Vall de Uxó, anunció que estábamos ya en el gran dia. El gran violinista Abelardo Mus quiso asociarse al acto, reforzando la orquesta, y fué interpretada la misa «Pontificatis», de Perosi. En ella ofició el celoso señor Cura regente, ayudado del doctor Nácher y del subdiácono señor Navarro, y pronunció elocuentísimo sermón el doctor don Pascual Nácher. Nota hermosa la dió en este acto don Vicent Mus, cantando admirablemente un Avemaría durante el Ofertorio.

[showhide type=”links3″ more_text=”Continuar llegint (%s paraules)” less_text=”Amagar el text complet (%s paraules)”]

Por la tarde, la animación de forasteros fué enorme. A las seis salió la procesión, con numeroso concurso. Iba la Virgen precedido de un grupo de pastorcitas con bandejas de flores, que convertían las calles en alfombras de mil colores para el paso triunfal de la Divina Pastora. Al llegar a la plaza, las pastorcitas, bajo la dirección de la simpática señorita Rosario Molés, ofrendaron a la Virgen el encanto de unos versos deliciosos que fueron acogidos con vítores y aplausos.

Una traca de mil metros y un castillo de fuegos, preparado por el pirotécnico de Vall de Uxó señor Arnau, cerró tan hermosa y delicada fiesta.

Plácemes sin cuento a las entusiastas camareras y un aplauso a Mascarell, por el amor a su Virgen y a sus tradiciones.

P. F.

[/showhide]

Font: La Esfera: ilustración mundial: Año XVII Número 869 – 1930 agosto 30, p. 23. També va aparèixer publicat posteriorment i sense imatges en La correspondencia de Valencia: diario de noticias: eco imparcial de la opinión y de la prensa: Año LIV Número 21516 – 1931 Junio 08.

Costas de Levante. Mascarell: un pueblecito entre murallas

[Text d’Almela y Vives, agost de 1930]

La mayoría de los pueblos de las costas y de las huertas valentinas no se distinguen por su cariz antañón, sino que presentan más bien un aspecto modernizado. Y es que la riqueza -relativa ó absoluta- de buena parte de ellos les ha permitido llevar á cabo las obras necesarias para derrocar lo vetusto y sustituirlo con otras edificaciones…

Por eso tiene una valía de singularidad la villa de Mascarell.

¿Sabéis dónde está? En la provincia de Castellón, no lejos de la de Valencia. Dista un kilómetro de Nules y otro tanto del mar. También linda con el término municipal de Burriana..

[showhide type=”links4″ more_text=”Continuar llegint (%s paraules)” less_text=”Amagar el text complet (%s paraules)”]

Entrada oriental al pueblecito de Mascarell

Esto ya quiere decir que aquellas tierras lo son de naranjos. Veranos en que la enorme extensión se halla completamente verde; inviernos en que la vastitud de los arbolitos se constela con las pomas amarillas; primavera en que estalla la pulcra flor de azahar empapando la atmósfera de un aroma craso y sensualísimo. Acá y acullá, fluyen las acequias como grandes arterias de sangre tumultuosa, saludada, al pasar, por los pobres lirios blancos ó gualdas. Y en el trémulo aire azul se destaca de vez en cuando el perfil lanceolado de un ciprés.

Pues bien: llama la atención del caminante -y aun del viajero en tren por el ferrocarril de Valencia á Tarragona- ver que en aquella ubérrima planicie surge un pueblo que aparece inmovilizado en épocas ya caducadas. Mascarell, en efecto, es una villa de forma al parecer cuadrada y completamente definida por cuatro murallas que forman rigurosamente dicho rectángulo. ¡Ni una mala casucha queda fuera del recinto!…

No obstante, para honrar rigurosamente á la verdad, ha de mencionarse que al socaire del lado meridional se ha establecido, en sentido longitudinal, un cementerio, una pequeña necrópolis de gleba rabiosamente encarnada, donde las tumbas apenas se notan, y, en cambio, llama poderosamente la atención el florecer de los geranios escarlata.

Sólo dos puertas tiene la villa: una á Oriente y otra á Occidente. Esta fué y es la principal. Sobre el medio punto de ingreso conserva heráldicos azulejos, tal vez alusivos al marquesado de Mascarell, que data de 1717. Hay á un lado un torreón en ruinas. Y, ya en el interior, vense en la misma muralla, á uno y otro lado de la puerta, sendas capillitas con una Virgen y un San Roque, de inefable sentido popular.

Sobre la blancura de la cal, el altarcito de San Roque

He aquí el pueblo, compuesto de unas cuantas calles y una plaza donde hay un pozo para el servicio de los vecinos; no faltan las escuelas; se ve la antigua Casa Capitular (ya que la villa tuvo Ayuntamiento hasta mediados del siglo XIX), y se levanta la iglesia, de no grandes dimensiones, construída en un estilo banal, dedicada á Nuestra Señora de los Angeles, regida por un vicario, y sufragánea de Nules, de donde Mascarell depende también en lo municipal, siquiera sea autónoma para determinados menesteres, como, por ejemplo, los riegos.

Lo que desde luego llama la atención es que, siendo el recinto tan breve, tengan las casas su correspondiente corral, queden mansiones deshabitadas y haya espacios libres donde pastan las cabras negras y de color tabaco. En su «Diccionario geográfico-estadístico de España y sus posesiones de Ultramar», decía Pascual Madoz, el año 1848, que la villa de Mascarell tenía unas cien casas y unas cuatrocientas cincuenta almas. En cambio, un autor contemporáneo escribía recientemente que la villa en cuestión tiene unas setenta y cinco casas y unos doscientos habitantes. He ahí la explicación…

Por cierto que el mismo Madoz consigna que á la sazón concurrían diez niños á la correspondiente escuela, dotada con 150 reales, y veinte niñas á la escuela correspondiente, que tenía doble dotación.

¿Historia?…

La inscripción número 4.028 de Emilio Hubner habla de una lápida romana encontrada en el campo de Alter, con que se demuestran los antecedentes clásicos de la villa. Sin embargo, diversos autores la disputan árabe en su origen y en su nombre. Sábese que en 1331, don Filiberto de Zarogueza, señor de Mascarell, renunció a los fueros de Aragón por que se regía la villa, y aceptó, en trueque, los de Valencia. Y en 1706, cuando el duque de las Torres peleaba en pro de Felipe de Borbón, Mascarell se le sometió sin resistencia, con el susto de ver el incendio y la matanza realizados en Villareal…

Pero dejémonos de historias y ambulemos por estas calles tan poco transitadas. ¡Cómo reverbera el sol en el jalbegue de las fachadas! Umbrátil está ese portal que tiene las dovelas sobria y elegantemente molduradas. Ladra un can. Pasa una vieja cargada con un haz de leña y con noventa años…

Almela y Vives

[/showhide]

Mascarell: Cròniques de premsa de 1912, 1925 i 1930

Títol Mascarell: Cròniques de premsa de 1912, 1925 i 1930
Font Biblioteca Virtual de Premsa Històrica  del Ministeri de Cultura (https://prensahistorica.mcu.es/)
Data de la publicació Dijous 3 de setembre de 2020

Cròniques incloses

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *