Nom/Cognom Franc Ortiz Rodrigo
Títol Franc Ortiz, fotografia expressionista als nostres carrers
Categories fotografia, passió per la cultura, home
Instagram Franc Ortiz @soldatdp
Data i lloc de l’entrevista Divendres 29 d’abril de 2022, ca l’entrevistat
Enllaç https://youtu.be/0AZU5Cj1_QY
Extracte https://youtu.be/tpXy8gYGavU
Transcripció en PDF

La fotografia s’ha democratitzat molt: tots tenim una càmera en el mòbil, cada vegada de més qualitat, i fem moltíssimes fotos. Franc Ortiz fa el mateix, però amb algunes diferències: per començar té un projecte artístic que el motiva, que li fa fer d’una determinada manera; a més té uns coneixements de la història del medi fotogràfic i cinematogràfic que el situen en una posició privilegiada a l’hora d’afrontar cada imatge. Composició, textura, enquadrament, referències… Cada imatge conta històries, ens fa suggeriments, insinua accions plenes de misteri, tendresa o bon humor. Per tot açò no és només un bon creador d’imatges, amb molta tècnica i sensibilitat estètica, sinó un veritable artista amb qui ens hem sentit molt propers.

Sinopsi

Franc Ortiz ens parla de la seua passió per la fotografia i pel cine. Parlem dels cineastes que més l’han inspirat i comentem amb ell la fotografia street (o de carrer) que porta anys treballant, especialment als racons del nostre poble.

Transcripció

Bueno, Franc, moltíssimes gràcies per atén-mos…

No, gràcies a vosatros.

És un privilegi, és la primera entrevista!

Ojo, eh?! És la primera vegada que m’entrevisteu.

I per a nosaltres és tot un plaer conéixer-te ademés i congeniar, vamos, que estem un poc en la mateixa…

Sí, estem en el mateix tema un poquet.

… en la mateixa estètica [risses]. Molt bé, molt bé. Tu eres Franc…

Ortiz Rodrigo.

Te coneixem com a fotògraf…

Més de vídeo, jo he segut més de vídeo. Jo sí, la fotografia sí que he estat sempre tamé… Però ha segut algo sempre molt més personal, saps? Ara mateixa, claro, amb la irrupció de les reds socials i tal, i sobretot amb Instagram [@soldatdp] vaig escomençar a ensenyar la fotografia que fea, que no l’ensenyava a ningú. A més jo sempre… jo he tingut un laboratori propi de blanc i negre, per això… clar, jo tot lo que faig, que ho faig tot en digital, amb mòbil, amb càmera de mòbil… tot està basat… tinc molt incrustat que té que ser lo que jo fea en el laboratori en paper. Entonces intente sempre plasmar ixa textura, ixa forma de… saps?, del blanc i negre autèntic, això me preocupa molt, que done ixa sensació: de antes, de que siga un blanc i negre blanc i negre, no un tintat. Això em preocupa. Igual això com la composició.

La teua formació quina és?

Sí, és d’Imatge i so. Jo vaig fer Imatge i so en Torrent i… ja después vaig vindre ací, me vaig dedicar… vaig conéixer a la meua dona, que la vaig conquistar en el laboratori que tenia jo. Perquè el laboratori de fotografia té màgia. Els que ho heu vist… ja saps tu… quan escomença a aparèixer la imatge i tot això. Claro, qui no se queda flipat amb això? A partir d’ahí… bueno, ella era periodista i ja mos vam ficar els dos a treballar i a fer cosetes en vídeo i tot això i ja mos fam ficar a fer de tot.

Tu ara mateix eres fotoperiodista.

Ara mateixa no, ara mateixa sols faig vídeo, eh? Jo de fotografia… sí que li faig fotografies pa la meua dona, pal Mediterráneo i tal, però sobretot la meua faena és en vídeo. Sí.

Bueno, mosatros hem estat veient el teu treball, se pot vore molt generosament en Instagram, tens molta obra…

Encara més en tinc, eh? Mira, jo és que la fotografia que jo tinc i la que jo faig, que és de carrer, que és street… A vore, jo dic street perquè no vull dir fotografia callejera, perquè fotografia callejera sempre me dóna ixe aspecte de dir és que és una fotografia xunga… no m’agrà la paraula. Jo crec que és més la fotografia de carrer, o la street. Crec que… és més brut, és algo més brut. Entonces sempre dic en inglés… diran “què pijo, en inglés”, però pense que és més bonico, dóna més peu a lo que és en veritat ixa fotografia. Que té molta més història dins.

A més a més tu mos contaves que el tant per cent… no recorde ara quant ens vas dir, però que és foto de Nules.

Sí. Sobre el 80% de les fotografies que tinc, que faig… Mira, el any passat, jo és que estava mirant-ho, vaig fer 30.000 fotografies. 30.000! D’ixes 30.000 fotografies jo diria que el 80% són de Nules. Claro, jo totes no les publique, perquè són tot… en la fotografia en carrer té que eixir alguna persona sobretot i jo n’hi han vegades que -això ho tinc molt en cómpter-, jo si no tinc permís no ho publique i sempre publique pues les que a lo millor no se’ls veu bé la cara o no poden identificar-se. Jo tinc moltes que se les veu perfectament, claro, ixes no van a eixir si no me donen permís. És la història de la fotografia de carrer, però jo crec que és la més guapa que n’hi ha. Per a mi. Tu saps lo que és eixir al carrer… és com si fores un caçaor. Queda mal, no? Lo del caçador de caçar [5 min.]. Però és pel simbolisme ixe de que ixes i no saps mai lo que te pots trobar. I n’hi ha vegades que jo isc al carrer i no faig ni una fotografia o les que faig después aplegue a casa i dic… basura total, què empastre. I n’hi han atres dies que dic… ui! què bé que m’ha eixit tot, què fotos més guapes! I ho disfrute molt, sóc molt disfrutaor d’esta fotografia.

I són fotos casuals, o siga… tu ixes per ahí i dius açò m’agrà i fas una foto, no ixes de casa dient vaig a fotografiar.

No, no, no, lo que me topete. A més jo treballe sempre amb llums i sombres. Perquè jo vull transformar un poquet lo que és la realitat en un atra realitat: la meua realitat dins de la realitat. No sé com explicar-ho, entonces les llums i les sombres transformen les coses. Entonces, el meu modus operandi és el següent: jo vaig pel carrer i jo ho faig de dos formes: primer mire un fondo que a mi m’agrada i a partir d’ixe fondo espere a que passe una persona, una persona adequà, perquè tots no funcionen amb el fondo… perquè hi ha vegades que m’espere i tinc que tindre pacència… és que és una fotografia de molta pacència i n’hi ha vegades que estic esperant i no passa la persona adequà, entonces no faig ixa fotografia, però hi ha vegades que sí. Si porten sombrero casi que funcionen totes. Entonces jo quan agarre un fondo sé a on vull que estiga la persona. Ho tinc superclar. Això jo… visualment estic sempre… ho tinc molt clar a on vull que estiga, a on vull fotografia-la, no dispare mai en ràfaga, no dispare disparant… teteteté i agarrar tot el transcurs dins la trajectòria d’una persona, sinó el moment ixe perquè sé que vull que vaja ahí. I a partir d’ahí ja quan vaig a casa les mire les fotos i ja escomence a treballa-les. Que les treballe, jo les manipule molt. Manipular però en edició… però en control sobretot de la llum i de les sombres. I sobretot molt manipulat perquè sempre vull que… jo faig les fotos pa que… l’edició, sobretot, la manipulació és pa que la persona que vesca la foto vaja directament a on vull jo que escomence a vore la foto. És que jo no entenc fer fotografia sense que hi hasca una manipulació, que se vesca. Jo vull que se vesca clar que estic jo darrer, que està manipulà, que siga clar.

Bueno, és algo que existix en la pintura per exemple.

Sí, com en la pintura, claro. I sobretot jo sóc molt de… no sé com explicar-t’ho, sobre la composició, sóc molt formal en això de les composicions. De la composició dels tércios… saps?, les línies de fuga, les textures… les juxtaposicions… tot això… jo sóc molt formal en això. Jo sempre vaig a ixe tipo de coses: geometria, línies… i les sombres me dóna molt ixe tipo de coses. Les sombres me dóna… les línies, me donen…

Sí, hem vist, bueno, expressionisme…

Sí. És que jo estic basat, totalment inspirat, és que moltes vegades diuen “tu tens un treball prou original”, jo dic “no, no en tinc, no és original”. És totalment inspirat en el expressionisme alemà sobretot.

Bueno, tamé hi ha molta geometria.

Sí, geometria, però sobretot expressionisme i en Cartier-Bresson, que és tot de carrer. Se nota, no?, tu que ho has vist.

Se nota!

Hòstia, tu saps lo que m’alegra que me digues això!

De tota manera ara volíem… ara d’ací a un moment, entrar al teu Intagram i que mos comentares algunes de les imatges. Nosaltres hem estat parlant d’elles. Entonces ara d’ací a un moment si vols ho fem.

Vale, perfecte, no tinc cap problema.

Què bé, què bé. Hem vist moltes trames, per exemple…

Sí.

Moltes trames del carrer per exemple.

Claro, molt, molt, molt, molt. Això m’encanta, fer ixe tipo de coses. En geometria sobretot, sí, m’agrà, i que te conduïsquen… lo que jo vos dic: línies de fuga, punts de fuga, de línies… El carrer sempre te dóna ixes línies que se’n van pac a fora i que te porten i que te… saps?, és lo més parit.

Después un poc esta fotografia com molt anacrònica o com fugitiva, traus cotxes, traus… [10 min.]

Clar! Jo, mira, el blanc i negre n’hi ha molta gent que diu, hòstia, blanc i negre, per què no ho fas en color? I jo dic, perquè no em dóna la gana. És que no vull confundir, no vull contar que és que mira quin carrer més bonico. Jo vull contar una història que n’hi ha dins d’ixa fotografia, per xicoteta que siga. No vull que el color distraga, m’interessa assoles que vesquen això. Claro, és que jo si fera… una fotografia que faig jo en blanc i negre la traspassara a color ja no diu lo que jo vull contar, saps?

Absolutament.

I és lo que intente, que n’hi ha moltes vegades que a lo millor en el cap tinc… “jo ací he volgut contar açò, açò i açò”, i en después dic… no sé si la gent pillarà això. Però bueno, ostras, jo ho intente.

Clar, clar, absolutament. Ixa polisèmia tamé és bonica.

Claro!

Que la gent puga crear mons, no?

Molt bé, sí.

Sorprenent tamé, un poc, que treballes en el mòbil. Podries tindre uns camarons aixina, però no.

Clar, és fonamental.

Un treball guerrillero casi.

Claro, guerrillero. Tu saps per què treballe amb el mòbil? Perquè a més la fotografia de carrer… crec que el fotògrafo té que ser invisible. Jo vaig amb una càmera, ademés fer fotos en un poble, com per exemple ací en Nules que te coneixen tots, jo vaig amb una càmera de fotos i no en faria ni una. “Que què estàs fotografiant? Que açò pa qui és?”. Ostras, i jo dic, si vull fotografiar-te a tu, pa que passes. Entonces vaig amb un mòbil i quedes sempre més desapercebut. Que n’hi han moltes voltes que tampoc, eh? I entonces lo que m’és més important és pillar-los naturals a la gent. És lo més important per a mi.

I el blanc i negre el fas des del mòbil tamé?

Sí. A vore, jo dispare sempre amb una aplicació que ja va predeterminà en blanc i negre. Claro. Jo la tinc ja predeterminà per a mi. Amb els paràmetros que a mi m’agraden i tal. Entonces jo ja dispare directament en blanc i negre. Después jo en edició a lo millor ho contraste més o retalle o reenquadre… depén de la composició. Perquè n’hi ha vegades que pense que la fotografia quan la faig vull fer-la d’ixa manera, però quan aplegue a casa dic… ostras, no, n’hi ha que replantejar-lo açò. I entonces la reenquadre o la canvie… o oscurisc certes zones més, faig tapados… Tapados ja no sé diu, ara és que no sé com se diu, …selectiu? Tapados es fea quan eren… en laboratori fotogràfic, ho feies amb el revelador… amb l’ampliadora, amb l’ampliadora i amb un paperet feies pa que estiguera més obscur certes zones i tal. Ara se diu… selectiu o algo aixina. Pues això. És lo que intente sempre.

Bàsicament és paisatge. Bueno, paisatge urbà.

Paisatge urbà, sí. Arquitectura. A vore… arquitectura… sí, arquitectura, però tampoc vullc ensenyar el poble perquè sí. Ademés el poble de Nules, per desgràcia, va ser bombardejat en la Guerra civil i té… entonces tenim poques cases interessants, digam, que n’hi han, eh?, que n’hi han molt interessants. Ixes les tinc totes fotografiades. Però totes. Ixes les tinc totes. I en después ja les atres tinc que anar juant i per això, en la sombra lo que m’ajuda tamé és amagar coses. Ademés d’això si reenquadres, és que la sombra i la llum juen molt. I sobretot jo dispare tamé a primera hora del dia o a última hora del dia perquè m’encanta… Claro, m’agraden les sombres llargues, entonces el sol està més baixet… fa les sombres llargues, li dónoa un atra dimensió. Jo disparar, per eixemple a les dotze del midgia dispare molt poquet, perquè està molt vertical, entonces les sombres no acaben de funcionar com jo vull que funcionen [15 min.]. Perquè jo sobretot les sombres tamé fan formes… o la forma de una casa o fan atres formes o me conduixen a la persona que he fotografiat. Jugue molt amb les sombres, és en lo que més jugue i amb lo que més disfrute.

Claro, jo recorde alguna foto dels adoquins dels carrers que claro, amb estes llums, de sobte apareixen tots. Pareix una superfície plana però no, ahí hi ha una trama.

Ahí hi ha una trama tremenda.

I de sobte… buah.

Ah és tremendo. És tremendo. Ademés per això, tot este tipo de sombres i tot, és tot una reminiscència de l’expressionisme alemà. De les pel·lícules… de esta [senyala la seua samarreta, homenatge a Faust (1926) de F. W. Murnau]. Jo dic me faran una entrevista, què me ficaré. I dic hòstia, me tinc que ficar esta, que esta me va impactar molt. A Murnau.

Absolutament.

És un dels directors preferits que tinc i és dels que més me base. Sobretot d’esta, de Fausto, de El último… En veritat la més important que té ell, o la més coneguda, és Nosferatu, però jo crec que no és la millor. Jo crec que la millor és esta, la de Sunrise -la de Amanecer-, o El último…

Claro, El último… una sofisticació…

Tremenda ixa.

Impressionant cada imatge.

Ixa la gent que mos estiga veient… hòstia, no se la pot pedre. Ademés són pel·lícules que són increïbles, perquè penseu que esta està feta en 1926. I alucines! Al·lucines amb els efectes especials, al·lucines.

Era molt atrevit.

Molt, molt atrevit. Igual com este Fritz Lang, Dreyer… sobretot tamé La pasión de Juana de Arco me va impactar molt. És una pel·lícula tamé que és molt antiga però si la veus ara dius… eh, no m’ho crec que estiga feta fa…

És molt moderna.

És molt moderna encara.

Alguna exposició sí que has fet tu mos vas dir.

Però molt poquet. He fet, vaig fer una exposició a Nules Negre [festival de gènere negre i policial] en…

Claro.

Claro, me venia al pelo. Me venia al pelo tot este tipo de coses. En escaparates de les tendes. I vaig ficar unes fotos. Claro, m’encantaria fer una exposició gran perquè al final tot el meu treball jo crec que s’entén més si se veu en conjunt que individual, encara que cada foto individual té un sentit, conta algo. Però jo crec que el conjunt és lo que dóna la narració que jo vull contar sobre, tamé, el poble de Nules. De llums i ombres, Nules… Jo ja pensava, ostras, açò és un projecte que me portarà tota la vida perquè el carrer és… saps? Totes les dies cànvia: les persones, tal. Entonces puc allarga-lo tot lo que vullga. I volia titular-lo això “Nules: luces y sombras”, que tinga ixa doble… De llums i ombres, però tamé de la part roïn i de la part bona, que crec que n’hi ha més part bona que roín en Nules.

Jo crec que sí.

[Risses]. Val.

Molt diplomàtic, molt ben caigut això. Pues si te pareix veiem un poc les fotos i vas contant-mos. Mosatros les hem estat comentant tamé moltíssim, perquè hi ha fotos que estan ratllant en l’abstracció, o siga hi ha una figura que te centra, però n’hi han imatges que dius… això és fabulós, estèticament… una creativitat…

Sí, m’interessa molt sempre la estètica. I ademés com sóc tant de cine i tan friki en ixe aspecte… En això, que n’hi ha moltes vegades que pense, ostras, sóc massa… massa del mètodo, no sé, que tindria que ser un poquet més obert, però xe, m’interessa. M’encanta fer-ho tot molt estètic i que estiga molt marcat la composició, que estiga la persona en el moment, en el puesto a on té que estar… lo que te dic jo, sobretot la composició, que estiga… això de la composición àurea i tot això… ixe tipo de coses… vull que estiga, me preocupe molt per això.

Bueno, lo que mos dies: sombres, sombres allargades i contrast entre llum i sombra… [20 min.].

Home ixa… ixa és de vesprà. Ixa és de vesprà. Però no està molt baixeta la llum, eh. Ahí si mires està dalt de la iglésia la llum i en después li fa la sombra més xicoteta. Jo sobretot… quan ixen xiquets és… sempre és com una fotografia de reminiscència de la meua infància. De totes maneres esta no és de Nules, eh?, esta és en Teruel. Este és el meu xiquet.

Ah, home!

Però ací… jo totes les fotografies que tinc de carrer no n’hi ha ninguna manipulà. Jo no li dic al xiquet “passa caminant”, el xiquet veig que va a passar per ahí i jo me tire arrere i li faig la foto, però mai manipule, perquè vull que queden límpies, no sé. I sentir-me sempre orgullós de dir “si jo no manipule ninguna, ixen perquè és lo bonico, acertar-les ahí i que siguen…”, saps? com si tingueres una sort o… bueno, sort tampoc perquè sé per a on té que vindre i intente ja enseguida enquadra-la i disparar.

Bueno, és molta riquesa… d’una banda per l’església i òbviament l’arquitectura, el xiprer… els espills… hi ha tantes coses per ahí…

Sí. La escala de grisos me preocupe molt, que tinga escala, que no siga… A vore, jo me tire molt al negre i al blanc, però tamé vull que tinga una riquea en grisos. Que n’hi hasga una escala un poqueta… Claro, el problema que tinc jo sempre en el mòbil és que no és com una càmera de fotos. Entonces l’escala de grisos sempre és molt més menuda que en una càmera fotogràfica que té molta més resolució i es veu que és més escala, és més des de gris més xicotet, ací si vols traure tots els grisos és impossible, no tens totes les tonalitats. Però bueno.

Buah, està foto és preciosa.

Esta, bueno, és un contrallum a lo bèstia. Ací sobretot és el dramatisme de l’aigua pujant pac amunt. Ell mirant… perquè en veritat a d’ell vullc que mire el reflejo. Ell està mirant el reflejo… que tampoc està manipulat, el veig que està mirant el reflejo de la llum que va dalt i és com… només el vaig vore jo dic, hòstia és que és un traslado tamé a això de contar, de que està ensomniant algo o imaginant-se algo.

Té un punt oníric.

Sí, molt bé. Molt bé.

I casi abstracte en molts aspectes.

Sí, sí, la forma… I ja te dic, en esta se veu molt clara l’expressionisme alemà. Ja saps. Ademés supercontrastat: línies… tot en negre, tot amb gra… Això li ho fique jo, eh? Ui, jo les embrute que te cagues. Jo tinc un amic fotògrafo “és que les embrutes molt” i dic “és que jo vullc embruta-les, jo vullc aixina”. Perquè jo vinc del laboratori fotogràfic i del laboratori meu que me fea i el paper té textura, té un gra… i jo vullc demostrar això. Sí, sí, sí, és una emulació que faig jo tipo com si fora de paper.

Buah, este contrallum tamé…

Sí. Mira, esta és de Nules tamé i esta és el Museu de…

Sí, esta és una estàtua.

És una estàtua. Clar, és una estàtua que està en el Museu de Medallística. Sí. Saps quina és?

Sí, claro.

Bueno, és que en veritat no sé si esta són dos o… no, no, esta és una assoles. No, sí, és una, és una. I clar, vaig anar i estava tipo ennuvolat i li pegava tamé en contrallum i me va donar… li vaig vore tamé la silueta d’ella i el perfil d’ella que jo dic… hòstia, me va evocar molt una cançó, que és la que conte ací.

Bueno, molt bonic, els cels tamé apareixen molt en les teues fotos.

Sí, molt. El cel molt. I els pardalets, m’encanten.

Els gats. Hem vist gats…

Sí, els gats… gos… sí. Sobretot pardalets, m’agrada molt. I les golondrines… Que com se diuen en valencià, espera? [25 min.].

Golondrines… vileros o…

Ademés jo les golondrines les tinc un carinyo especial…

Les oronetes.

Jo les estius… jo no tenia caseta en la platja i jo ho he passat en Nules. Entonces ma mare hasta les cinc de la vesprà no mos dixava ixir al carrer. I jo me quedava en el brancalet i mirava com passaven les oronetes. I tinc molta… molt de carinyo a ixe soroll i sempre que veig una oroneta o una golondrina vull fotografia-les, no sé. M’atrauen. I a més estèticament són molt parides.

Molt, molt. Absolutament. La composició és senzilla.

Sí, en diagonal i au. Límpia i minimalista.

Sí, algo de minimalisme tamé.

Veus, veus! Esta sí que és… però esta sí que és en triple exposició. Esta sí que està manipulà. A esta li vaig fer tres fotos i són les que estan ahí. I en después ho he fet, com la posició és la mateixa, he anat superposant-les i he fet digam un recorregut de la persona. Però tu fija’t, és que això és lo que més m’agrà, pillar a les persones amb les cames obertes. Si les pille amb les cames juntes ja no m’agraden, ja les descarte, immediatament. Vull sempre pillar-les en “V” digam.

Tamé té un punt Cartier-Bresson, no?

Claro! Home sí, molt molt, molt influenciat! Molt a tope. I si te dones cómpter supercontrastat ahí amb la llum a lo bèstia…

Sobre el mur, claro que crea realitats completament diferents.

Claro, diferent.

I conta una història.

I dona-li tamé un atre univers.

És bastant al·lucinant, no? la foto: tres persones formades…

És tamé tipo fantasmagòrica… no sé, té una cosa aixina tamé estranya.

Molt bonica, molt bonica.

Bueno i esta… bueno, el mateix.

Esta és en la Vall d’Uixó. I esta, claro, és en un cantó i la sombra creava un atra casa. I me va cridar molt l’atenció i dic, ostras, vaig a esperar-me a vore que passe algú. I va passar una persona que me va paréixer correcte, i volia que estiguera en ixa posició. Perquè si està en un atra posició, si està ací, si estiguera… havera estat en la sombra digam de la casa ja no haguera funcionat. O està ací… jo crec que en la finestra si està en altra llum on està la finestra… ja no s’haguera difuminat bé.

El dibuix és perfecte. Són cases dins de cases.

Claro! Una casa dins d’una casa, això volia Nelo, cert.

Veus, i esta és composició tot en “V”, ui, tot en triangle i en “V”. Tot, tot.

Hasta la trama.

Tot, tota la trama i tot. I vaig elegir ixe costat perquè damunt, per eixemple, el dibuix del paviment tamé me feia en “V”.

Clar, és bastant loco que hi haja en “V”…

És una locura, i dic pues ací m’espere a vore què passa [risses]. I claro, va passar una persona i ja li vaig fer en “V”. Sí. Ixa foto està molt més manipulà perquè a la persona se la veu perfectament. Açò ho he oscurit, ho vaig oscurir a tope, perquè jo lo que volia assoles ensenyar, que està tot en triangles o en “V”, tot, és tota la fotografia, perquè si penseu… mireu el final del carrer, tamé va en “V”.

Clar, totalment!

Va tot en triangles. I veus, lo que te dia jo dels punts de fuga. Tot ixe tipo de coses.

Sí, un dramatisme impressionant. De sombres i de figures, clar.

Aixina és.

Bueno, esta és molt bonica tamé, esta és molt més tendra.

Sí, esta és molt més tendra. Esta… fea un airet… i la xiqueta… li s’alçava el monyo, i jo dic mare, la tinc que pillar, la tinc que pillar en ixe moment. I és… com diu Cartier-Bresson “pillar la fotografía en el momento decisivo”, que és el moment juntet on hi ha que pilla-la. Jo crec que se podria haver pillat un poquet més alçat, però bueno… jo el sol… ella està menejant-se i era ahí, en ixe moment, vaig disparar i tamé que se vera aixina…

I l’avió.

L’avió no el veig, eh?, l’avió el veig quan estic en l’edició en casa dic, mira què bé, tu, com ha ixit l’avió ixe [30 min.].

Pues està en el punt perfecte.

Vaja que sí.

O siga més avall o més amunt no sé què haguera passat, però li dóna un… impactat, no?

Claro. Li dóna algo molt espacial tamé.

Sí, les palmeres i l’horitzó… hi ha molts elements.

Claro, jo intente tamé quan fique l’horitzó el fique o molt baixet o molt alt, pa donar-li el dramatisme, que és lo que… la composició dels tércios estos: no és lo mateix compondre al mig que li dones tranquil·litat, si compons… saps, fondo… com es diu?, saps lo que vull dir?

L’horitzó?

L’horitzó! Perdoneu. Si l’horitzó el dixes més baixet o molt més alt li dones a la fotografia un dramatisme. Jo això ho tinc molt clar.

Açò és la platja de Nules.

Sí. No, no, espera, esta és en Moncofa, ixa és en la platja de Moncofa.

Bueno, és el tipo de platja…

Sí, bueno, però és el mateix tipo de platja.

Este és Nules. Este… quan la faig fer enseguida me va donar una impressió de que era com la pel·lícula Alphaville de Godard. No sé si l’haveu vista…

Home, clar, mare meua!

Que parla de…

És una pel·lícula molt loca.

Saps?

És com ciència ficció.

És com una ciència ficció dins de París que ell transforma el París en un atra història i per això jo el vaig titular “Alphaville”, perquè al final totes les fotografies que jo faig… fique sempre títols com si foren pel·lícules, saps?, per donar-li un atra història. I total, me va donar ixa apariència d’Alphaville i dic vaig a ficar-li Alphaville. Que el cotxet era tipo estrany…

És estrany, és molt estrany.

És que és d’estos cotxets “sense carnet” que dic jo, que són xicotets i el vaig pillar i en això que… i ademés la sombra vaig voler… que li ve justeta a la persona. És una casa d’estes de Regiones devastadas. Esta és en Nules.

Sí, sí, sí. És molt bonica esta foto tamé.

Esta tamé, sí.

Açò és cinematogràfic total.

Sí. Molt, molt. No és lo mateix, però tu coneixes ixa fotografia de James Dean que ell va caminant per no sé si és Nueva York o, no sé per quina ciutat, que ell va el típic con la gabardina i va així…? No vos sona ixe tipo d’això? Pues això vaig vore a la persona que venia i me va donar ixa sensació d’ixa foto.

Totalment.

Vaig a fer-li una foto! I después la he contrastat. Acabava de ploure o havia plogut antes i estava… per això està tot el piso està més brillant de lo normal. I ademés, bueno… jo he manipulat sobretot.

El fondo pareix un dibuix.

Claro, ahí li fique jo una textura més forta encara.

Sí, sí, transmet com una irrealitat de dir…

Exacte, és que vull transformar la realitat en un atra realitat.

Bueno, és lo que hi ha que fer, òbviament.

Que se note que està la meua mà ahí. Pa bé o pa mal, eh.

Después ací hi ha més coses que no sé què són.

Açò són les pintures dels aparcaments, dels cotxes, és pintura, és pintura.

Sí, però és bastant…

Claro, com havia plogut…

Crea ahí una superfície…

Una superfície diferent.

Totalment.

Sí, efectivament.

Ah, esta és molt tendra. Esta tamé, veus?, esta està en el moment… esta és difícil tamé de fer, és el “momento decisivo” que dic jo tamé. Açò m’encanta, fer el tir.

Esta t’has de parar a vore-la.

Sí, sí.

Veus una ratlla blanca, una xiqueta i después comences a vore coses.

Clar. La foto en veritat és molt més clara. Però jo volia assoles que se centraren en la cara de la xiqueta i en la cara del cavall. Perquè és la mirada entre dos, és la tendresa ixa de lo que te dóna sempre un cavall, perquè un cavall és algo… I jo, claro, tinc facilitat perquè el meu germà té cavalls i sempre havíem tingut cavalls entonces tot este tipo de coses, este tipo de fotografia amb cavalls tamé fotografie totes les vegades que puc.

És una línia el cavall, és una línia blanca.

Sí, una línia i avant. Perquè sols que volia que se vera… ixe diàleg entre ellos dos de tendresa, no sé… sols volia significar això, tendresa [35 min.].

I ací s’acabava però escomença un atre.

Sí, comença, clar. Perquè en veritat m’importa tres cominos tot lo demés, sols m’interessa la xiqueta i el cavall. I el perfilet aixina, tot en perfil. I ademés fea un poquet d’airet, ella se li meneja el pèl i tal… Sí, me va agradar molt. I la vaig ficar, però impepinable, enseguida.

Home i tant que sí. Està és bonica tamé, és senzilla…

Esta el vaig vore vindre al senyor este. El vaig vore vindre i dic, hòstia, li tinc que fer una foto. I ademés era un dia que fea tamé un airet… perquè si te dones cómpter el monyo està tamé…

Sí, sí, se nota.

I dic, hòstia pues li tinc que pillar en el cantó, perquè pille la sombra aixina estranya i tal. El vaig vore vindre i jo dic tinc que fer-li una foto, pensava, no, el veia en gabardina i tal. Encara que este porta mascarilla i jo… saps que les mascarilles pa fotografiar són molt lletges. I jo l’època de la pandèmia he tirat menos fotos de les que podria haver fet, perquè me talla molt les mascarilles. Ademés si van amb mascarilles blanques no se’ls veu el perfil del nas, del… i m’ha tallat molt. Sí que he seguit tirant moltes fotos, però he publicat menos que mai.

L’arquitectura tamé és molt loca.

Sí, sí. Amb l’angulat. Exacte. I marcant les línies, sempre marcant les línies, sempre.

Este és el cementeri de Nules. És en el cementeri de Nules.

Se reconeix.

I este, l’home, estava limpiant… és que açò no sé quan va ser, el dia de… uns dies antes de Tots sants que la gent va… I vaig anar a portar a ma mare, a netejar pues les làpides i tot ixe tipo de coses i estava limpiant i va crear ahí tipo com si fora una niebla amb el bufador ixe que utilitzen i jo dic, hòstia foto, foto enseguida.

Absolutament. No, és màgic això. Ací està passant algo gros, vamos. I lo mateix, l’arquitectura pues és preciosa.

El arbre, que se vera la textura un poquetet… molt desenfocat…

Molt desenfocat.

I esta tamé. Esta és que me va agradar molt la sobra que fea, perquè la sombra fea un atra casa.

Són paralel·les, eh.

Claro, i açò és un tetxo que està davant i li fea una sombra que creava una caseta, no sé, i me va agradar i el xiquet, pues este és el meu xiquet i passà i jo dic… pues foto. I después en casa “pues sí que m’agrà, tu”, les zones estes negatives i les zones positives.

I açò és la sombra…

De la valla. De la valla que té ahí. Això és terme de Nules tamé, per camins d’estos… no sé com se diuen.

Tamé sol haver un element que és un poc el que te… tindre on agarrar-te, no?

Sí. És una casa d’estes de… com se diuen les cases estes que guarden les ferramentes?

D’aperos.

D’aperos. És una casa d’aperos. Que són molt senzilles i té una finestreta aixina clara i poc més.

Ixes paralel·les aixina de…

Claro, és tremendo. Ademés, el xiquet enreixat en les sombres de la valla.

És molt suggerent.

Esta tamé.

Esta la he pujat perquè és lo que jo te dic del moment. Tu saps lo difícil que és pillar la foto i que pille la sombra i sols que se li vesca la careta? En un tir, en un tir. Jo li ho dia a un atre fotògrafo i n’hi han vegades que al·lucine la sort que tinc pa fer fotos. A lo millor dispare i dic hòstia, l’he acertat perfecte tio. Perquè el cotxe està en moviment, és que no està parat el cotxe, està passant i ell me va recordar, l’home este em va recordar, tu coneixes al senyor Hulot? El de les pel·lícules del senyor Hulot?

Home! Per supost [risses].

Me va recordar un poquet al senyor Hulot i dic hòstia, i me va donar el flash. Ja te dic que està tot molt en el cine.

És molt bonic el tall ixe que hi ha tan…

Sí, molt molt molt marcat. I és això, pillar-lo en ixe moment que el vaig pillar… que me va agradar molt.

Bueno, i hi han moltes trames, milions de trames… [40 min.].

Sí, i ahí n’hi han reflejos, que això tamé jue molt… amb els reflejos… açò és un reflejo en un cotxe.

Sí. Sí, sí, clar. Però hasta que arribes a dir bueno és un cotxe hi ha una riquesa de coses que estan passant.

Sí, sí, de textures, de coses. Ademés en este… si puc, veus?, en este se sap a on és, és en el Inés Alcázar d’ací. Veus?, ixe edifici m’agrà fotografiar-lo. I diràs, pues no és un edifici per a fotografiar-lo, pues mira, no sé, me dóna sempre una sensació que… li dóna un aspecte apocalíptic o un no sé què que m’atrau molt anar per allí.

Exactament, té un punt apocalíptic.

Sí, claro de…

Com d’una inhumanitat.

Exacte. Exacte.

No hi ha res orgànic.

Pareix que siga dur, és dur i en les sombres… sí, sí, és molt…

Ah, sí, açò és en el col·le. Ella se li veu millor, a la xiqueta, però li vaig donar més llum perquè no volia… Ademés era una xiqueta. i sobretot amb xiquets que no conec si no tinc permís no publique ni una. Vaig amb molt de cuidao en tot ixe tipo de coses, dels drets que tenen d’imatge i tot això. Vaig amb molt de cuidao, en el carrer n’hi ha que anar amb molt de cuidao amb este tipo de coses.

Ací hi ha com dos realitat, no? Este cel que pareix un cel de dia i este cel que pareix un cel…

Sí, és que estava ploviznant i és com voler dir “ara me tinc que quedar ací dins del cotxe?”, i està mirant pac a fora “ostras, ostras, a vore si ve el bon temps i puc ixir d’ací”, no?

Sí, sí. És molt bonica.

Buah, i esta tamé és un espai…

Esta tamé, perquè ell me va cridar, me va cridar l’atenció sobretot el monyo de l’home este. Era plata, era plata. Era com plata. I jo dic hòstia pues el tinc que pillar en algun puesto pa encauza-lo bé. I d’això que vas caminant i vaig dir hòstia, sí, que fa tipo com un triangle, a vore si el col·loque ahí… a on vaig voler col·locar-lo i se va col·locar ahí. Però sobretot me va cridar l’atenció el monyo, perquè no era un blanc, era plata.

Sí, i esta sombra aixina en diagonal.

Sí, sí. Que en veritat si el mires bé pareix que siga tamé com si fora Espanya. El mapa d’Espanya, aixina molt…

Veus?, ací n’hi ha una composició de dos. Jo lo que he volgut simbolitzar, perquè el títol és Paraules d’amor, i és com el senyor major puja a la seua dona que en veritat ja no està ací. No sé, he volgut fer-ho amb una foto que tenia, que esta foto és del Museu de Medallística, que és esta xica que està mirant… que està aixina, que està mirant… és que no sé com se diu, Mirando al mar o algo aixina se diu. I entonces la sombra la vaig quadrar digam un poquet pa que done ixa sensació de que ell va a pujar al cel. És algo més profundo de lo que… saps?

I hi han senyals de tràfic i coses…

Ah, lo de les senyals de tràfic és constant, les sombres… senyals de tràfic i tot això.

Ah. Esta sí que és fer-la… a mi la veritat lo que m’agradaria fer més és molts personatges. M’agradaria fer fotografies de més personatges, però en un poble és difícil pillar a molta gent a la vegà i fer una composició… jo quan veig a lo millor fotos de Cartier-Bresson que n’hi han vàrios personatges i tots funcionen i tots tenen una relació i tot va enganxat, pues jo quan veig vàries persones… En esta foto he volgut… si mireu és de major a menor: vaig d’ací, este sóc jo, el de la sombra última i en después les seues sombres van fent de pujar i baixar.

Només se veu una punteta…

Sí. I vaig fent aixina en diagonal…

…i hi ha una tira de gent… gent real i gent… la sombra, clar.

Sí. Això és lo que més m’encantaria fer, però és lo més difícil. És típic de Nules tamé, ixe tipo de piso, que se nota molt, moltes fotos se sap que és de Nules pels pisos, pel piso.

Este és en la Vall d’Uixó.

Açò és la Vall, sí.

Açò és un convent de la Vall d’Uixó, no sé com es diu… és un convent que n’hi ha i claro [45 min.], me va agradar totes les línies que tenia dels cables de alta tensió i això. I en después la línia de la sombra que me donava aixina. I vaig vore un xiquet que venia pel carrer i jo dic, ostras, ostras, que me vindrà de perles. Ademés jo sóc d’esperar-me però no molt de rato, perquè en un poble si estàs esperant en un puesto molt de rato és com… el que te veu diu “este qui és, este què fa ací tan de rato”. Saps?, no vull cridar molt l’atenció. Entonces si en deu-quinze minuts no ha passat la persona que jo vull que passe pa la foto… me’n vaig. La descarte, encà que vesca que ahí pot haver una foto grandíssima.

Pues me pareix molt bé.

No vullc asustar a ningú.

És que claro, treballes en un context.

Claro, claro.

Vale, esta és en la Vall d’Uixò tamé. Veus?, estes m’agraden fer molt, però és que estes és difícil de fer-les i difícil de pillar-les. Però quan pilles una cosa aixina… jo… hòsti, me dóna una satisfacció tremenda, perquè és que a on mires tots tenen un sentit, les seues mirades, com van, com se miren l’un a l’atre, els atres allà baix… enquadrats… tots estan enquadrats en algo: en el marc de la porta el de dalt, en el marc de baix… saps? I en después les dos persones mirant-se en diagonal…

Sí, i l’arquitectura esta és molt curiosa tamé.

Claro, claro. És el camp de fútbol de la Vall d’Uixó, que ho fica ahí en la inscripció: “Un poble, un equip, un sentiment”. No sé si era en la promoció que anaven a pujar… que al final no van pujar.

Açò sí que és ací.

Sí. Açò… esta és la fatxà de la capella de la Mare de Déu de la Soledat. És que per ahí passe moltes vegades. Lo que més fotografiat tinc és la vila. És per on més passe, però ho tinc casi tot fotografiat, casi tot. Vaig per tots els puestos.

Buah esta.

Açò és en Mascarell, en la fira que fan… en la fira medieval.

Açò sí que és expressionisme…

Sí, sí, sí, sí. I esta… esta en color és molt guapa tamé, però perquè el cel estava de color amoratat, amb blaus… però xe, jo volia donar ixe aspecte de dir… és que no n’hi ha ningú. No sé, me va agradar molt les teles que estaven en triangle i tot ixe tipo de coses i dic no, no, no, blanc i negre.

És un espai dramàtic, teatral…

Teatral, molt bé.

Molt bonic, sí.

Bueno, el faro.

Esta és el faro. Esta vaig voler fer el plano este holandés que és desquadrat, que fiques l’horitzó en diagonal i entonces li dóna un dramatisme especial, com si se caiguera tot. No sé. No sé si haveu vist Mister Robot. Ells l’utilitzen molt, una sèrie que se diu Mister Robot.

Claro, la sèrie. Clar!

Ells l’utilitzen molt el plano holandés este, amb diagonals i tot això. Bueno, ho havia vist i vaig voler fer-lo… i és així, la xiqueta està en un puesto que és una piràmide de cordes que pots… no sé si està ja, és que ara fa rato que no he pujat, que no he anat a la platja, però jo crec que sí que està la piràmide, i bueno, pues la xiqueta mirant això. És una fotografia real, no n’hi ha la foto del faro i la foto de la xiqueta esta. És la mateixa foto. Però està disparà de costat, no sé com dir-t’ho. Està feta aixina.

Bueno, se poden fer moltes coses en fotografia.

Moltes! Buah, en composició pots fer tantes coses, i divertir-te tant! Jo és que me divertisc. Jo ho disfrute.

Ja. La gent fa moltes fotos, no?, perquè tot el món fa milions de fotos ara mateix en el mòbil, però la creativitat no la té tot el món, clar.

Sí, és… claro, a cada u lo que li agrà, n’hi ha vegades que la gent lo normal és fer-se fotos familiars i fotos de recuerdo pa les seues coses, i jo tamé me’n vaig, eh?, familiars i pa guardar-me-les pa mosatros. Però jo això és lo que ho disfrute.

I això és un pensament [50 min.], és una composició en dos fotos en què lo que està llegint se correspon un poc en lo de dalt, digam. Tamé vull contar una història de una persona que se’n va o algo aixina… de una novel·la o algo. Que està ella llegint el moment en què el protagonista se’n va o cadaú que interprete el que vullga.

Sí, té ixe punt oníric molt suggerent.

Sí, li vaig ficar Historias de verano.

A més tan senzill, no?

És tan simple. A més estan els dos enquadrats, estan enquadrats pa que estiguen en una recta vertical.

Les textures…

Sí, exacte, les textures.

Buah, esta, eh?

Esta vaig congelar, esta me va agradar molt perquè esta és aigua. Açò és aigua. I quan la veig en casa dic, ostras, quina cosa més estranya s’ha fet, com si fora… com si fora papel albal d’este, saps? Una cosa diferent. Me va quadrar, ell està a contrallum… Una abstracció.

Sí, les formes…

Tirant aigua… Sí, són molt suggerents, molt cridaneres. Jo vull que cride l’atenció total.

I ací és com un raig de sol que il·lumina el hombro.

Què fort, sí.

Però en veritat és un fil, però he volgut simbolitzar això, no sé. No sé, me va agradar i la vaig fer. Me va paréixer interessant. Perquè n’hi ha vegades que a lo millor la gent dirà, hòstia pues a mi… però jo totes les que puge en veritat no puge ninguna de comercial sinó perquè a mi m’interessen i perquè a mi m’agraden.

Això mereix un comentari o una reflexió o algo. No és la foto com plana de “això és això”, no, no. Tira-li ahí.

I esta és la casa que dic jo que és d’un… ací en el carrer Sant Jaume, que està inspirà en Gaudí… saps quina vull dir?

Clar, és una casa recient. Sí, sí.

Ostras, això com ho has fet?

Esta tamé és una doble exposició. Esta li la vaig utilitzar, li la vaig fer pa la meua dona, del seu llibre Tres días [Mónica Mira], i li la vaig fer… això és una palmera. Les ratlles que estan ahí és una palmera.

És un espai abstracte absolutament.

Claro i està contrastà assoles pa blanc i negre i el mig és el mig de la palmera. I vaig ficar a la persona aixina. Esta és una composició, claro.

Lo que dies del barret, li poses un sombrero…

Claro, és que el sombrero és una història.

Açò ja és una pel·lícula.

Jo si veig a una persona amb sombrero està fotografià, jo sí.

Franc, gràcies, ho dixem estar ací però de veres, no és perquè no… podríem seguir.

Sí, i jo tamé, eh?, Jo estic super a gust contant-te les meues històries.

Nom/Cognom Franc Ortiz Rodrigo
Títol Franc Ortiz, fotografia expressionista als nostres carrers
Categories fotografia, passió per la cultura, home
Instagram Franc Ortiz @soldatdp
Data i lloc de l’entrevista Divendres 29 d’abril de 2022, ca l’entrevistat
Enllaç https://youtu.be/0AZU5Cj1_QY
Extracte https://youtu.be/tpXy8gYGavU
Transcripció en PDF

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.