Hem tingut el gust de conèixer i entrevistar al professor Germán Aguilar, mestre d’escola i agricultor conscienciós, una barreja de passions i professionalitat que és fruit de la terra, i per això hem alternat les qüestions d’una i altra disciplina. Hem pogut parlar de diferents qüestions que no havíem tocat fins ara: de l’ensenyament en els anys cinquanta i seixanta i de les opcions que hi havia a Nules per als estudiants de l’antic batxillerat (el Col·legi San José, les instal·lacions del qual després ocuparien les monges de la Consolació; o els primers anys de l’Institut, construït ostensiblement sobre el cementeri antic); del cultiu de la pera, que durant uns anys era un complement molt viable a la citricultura; del sistema de reg a la marjal, que té més història de la que pareix; i finalment del primer any del col·legi Jaume I, que va resultar particular per diferents qüestions: per l’absència de xiques en algunes classes o per l’ús privilegiat de l’igualment flamant camp de futbol.

En este cas, i per voluntat expressa de l’entrevistat, no hi ha versió en vídeo de la conversa; ací vos deixem l’àudio i la seua transcripció. Quant a esta última, hem optat, com fem habitualment, per ser fidels a la parla: d’una banda perquè ens interessa descriure la col·loquialitat com a riquesa, i de l’altra per fer-la reconeixible als coterranis, un objectiu que seguim tant com sabem.

Sinopsi

Germán Aguilar Gavaldá (1953) conta les opcions per a l’estudi que hi havia al Nules de la seua època; parla del cultiu de la pera, que va marcar tota una època; del reg a l’antiga marjal i de les circumstàncies excepcionals de l’estrena del col·legi Jaume I.

Transcripció

Germán Aguilar… què més?

Gavaldá.

Tú eres de família de Nules, perquè els apellidos són… Gavaldá per lo menos…

De a muntó anys: Aguilar ve d’Andalucia i el Gavaldà ve del Pirineo.

Els teus pares eren de Nules…

Tots. Menos el bisauelo que va morir quan el còlera, que venia d’allà.

Mos ho has contat, sí. Que va ser el últim, mos dies?

El últim dia, el últim va ser ell.

I com li dien? Mos pots dir…?

Nicolàs Aguilar.

Completarem el article que tenim sobre el tema. Llauraors, m’imagine.

Tots agricultors.

I tu continues sent agricultor, ademés.

Com a… Jo sempre he segut agricultor. Quan tenia deu anys ja ho era, ja me plantava les tomateres, les faveres… Tenia ixa il·lusió, anava a escola però jo al terrat m’ho plantava tot en macetes. Después a l’hora d’estudiar me va agradar el magisteri, m’encantava, perquè havia tingut mestres molt bons. I entonces quan tens mestres molt bons te fan despertar el voler treballar en lo mateix que ells. Vaig fer Magisteri, vaig aprovar les oposicions en el 78, vaig conèixer una època molt bonica, però sempre he tingut afició a l’agricultura. I después de jubilar-me lo que antes feia fora hores ara tinc tot el dia. Ho faig més a gust. Me trie l’horari: fuig de la calor, isc un poquet tots els matins… És que en casa has de fugir, eh? Si la dona vol limpiar el piso, procura no estar [risses]. Que si el xafes no li senta bé. Si vols ves-te’n al bar, ves-te’n a l’hort, però dixa que límpie a gust.

Estudiar a Nules (anys 50-60)

O siga que tu has sigut mestre vocacional… però com a xiquet tu has viscut encara l’escola segregada i l’escola unitària…

Sí, claro, jo anava a Pío XII i al primer piso estaven les xiques i a la planta baixa els xics. I el pati separat amb una corda: al costat de València juaven les xiques i al costat de Castelló juaven els xics. I si la piloteta mos caïa a l’atre costat mos tocava dir: “Fulana, passa”, a alguna germana, al alguna cosina, perquè n’hi hava que no, no dixava la corda pa anar a tirar-te la pilota. “va, tira-mos la pilota!”, tots parats, “va, que s’acaba el temps i anem perdent!”. Coses de xiquets. Però te posa… claro, als deu anys havies de fer l’ingrés al batxiller. Ja tenies que abandonar l’escola i después buscar-te un institut, una acadèmia… Ací en Nules vàrem tindre la sort que va vindre un capellà de Teruel i va montar una acadèmia que se dia l’acadèmia San José als pisos del costat de lo que ara és la Consolació. Después se va… als catorze anys anàvem a examinar-mos primer, segon i tercer; estudiàvem a l’acadèmia i anàvem lliures al Ribalta a examinar-mos. Però era una llibertat pactà en l’aspecte de que anàvem via la iglésia, perquè era un capellà. No era anar de carxot. I después, als 14 anys… o siga, si jo sóc nascut en el 53, 53 i 14, 67, se va fer el institut de Nules. Que era el cementeri. El cementeri antic. Se va… va ser l’estiu més llarg de tota la història perquè el 1 de novembre encara no estava acabat. Varen tindre que entrar… perquè si no perdíem el curs, el primer trimestre ja casi volava. I érem secció delegà de Vila-real o de Castelló, ja no me’n recorde. No era amb autonomia, era com una secció d’allà. Varen tindre que entrar les pales, destrossar-ho tot… Sí: fèmurs, còccix, dents, húmeros… tot. Aplanar-ho, inaugurar-ho i fer classes, si no perdíem el primer trimestre i el curs, perquè això entonces era molt severo en ixes èpoques. Sí, quan caïes un bac en terra juant a fútbol, com veies tanta cosa lo primer que feies era fer aixina, tocar-te les dents a vore si eren teues o no. És trist però és real, eh?, ho féiem tots. Perquè tu caïes, te veies tot ensangrentat… els xiquets eren bèsties, entràvem… en els recreos i en gimàsia entràvem a matar. I claro, tu estàs endolorit i lo primer que fas… “uf, menos mal, no n’hi ha cap meua”. Alguns se les col·leccionaven. Els primers anys van ser aixina. Al final del primer any van escomençar a fer la valla. I después vàrem passar els que féiem quart ahí… ahí només era primer, segon, tercer i quart; quint i sext no. Vàrem passar casi tots, ell va fer el Colegio San José, que és lo que ara és la Consolació. La Consolació —un poquet han ampliat a aquell costat—, era el antic Colegio San José. Allí varen fer quint i a l’any següent ja va ser quint i sext en Nules. I entonces molts vàrem tornar a passar a l’Institut. Per desgràcia va passar lo que va passar allí, dels [suposats] abusos sexuals del capellà a xiquets, se va tancar el col·legi i tots els antics companyeros que havíem estat en quint allí i érem de altres… Allí venia gent hasta de Tarragona, eh?, que no és de Castelló. Tot, tot el interior era internat, eh? Era internat. Entonces tots ixos varen passar a l’Institut de Nules. Vàrem tornar a estat tots junts, augmentant el volumen de les classes perquè els professors eren els mateixos. Ixa és la història. Después va estar uns anys tancat, i com el préstamo el tenia en la… que això vos informaran millor en la Caixa Rural. En la Caixa Rural quan la Consolació —que estava a on ara està el Centro de Mayores— no reunia els requisitos que demanaven ja per al Centro pues més o menos va haver un pacte de dir: mira, tenim un col·legi i és nostre, està parat. No sé quines condicions degueren ser però allí varen fer cap. Perquè el col·legi estava fet. I complia el pati, complia tot. És dir, que no se va desaprofitar. Varen passar el trago els que tenien allí… perquè claro, els que eren de altre poble que eren internat els va tocar buscar-se la vida, però pa lo que és el poble de Nules, centre educatiu era i centre educatiu va seguir. Va canviar i la Consolació no va abandonar Nules, si no els tocava abandonar-lo: no n’hi hava centro… no cumplia. Claro, és que això ja heu vist lo xicotet que és. Jo vaig anar a infantil ahí; a la Consolació però ahí. Después vaig passar als set anys —que les monges no els volien als set anys— a Pio, i vaig estar allí dos o tres anys i l’ingrés ja a l’acadèmia. Amb deu anys és molt poquet… onze anys; onze primer, dotze segon, tretze tercer, catorze quart i aixina aixina, però una època bonica.

I fent este batxillerat éreu molts de Nules, o era…?

En la classe seríem vint al principi. Después ixe número… alguns de Nules s’ho varen dixar però va ser… quan va ser ja col·legi en quart va vindre gent de fora: de la Vall d’Alba, de ací… hasta gent de Tarragona. És que no n’hi haven molts. Perquè este era Colegio San José, però de religiós només tenia el nom; no era com els Salesians. I el preu tampoc: era molt més assequible a tots els bolsillos. El Centre educatiu va fer una gran labor ixos anys, perquè va cobrir una faceta que tu tenies professors allí sense eixir del centro. No era una acadèmia, era una classe de vint a vint-i-cinc persones. I qui donava classe? Pues mira: don Manuel el de la farmàcia d’ahí del Ravalet era el meu professor de Naturals en cinqué. Que sempre que li veig dic: “Don Manuel, sólo queda usted y tiene buena salud” [risses]. Jo li traïa molt bones notes, però allí hi havia pues gent aixina. Com ara… Godofredo Pesudo, que era un comerciant, era de Vila-real i ell era llicenciat en matemàtiques. Ell mos donava matemàtiques. Altres eren de l’Institut: pel matí a l’institut i per la vesprà allí. Però tot el quart… el quint allí va ser tot amb professors uns del poble i altres fora però tot com si… Una gran labor, perquè ací no teníem a on fer-ho el quint. I después el primer, segon i tercer amparats, el quart la inauguració, va funcionar tot bé… Va ser el despegue dels estudis de Nules. Que después, per exemple, [Fernando Romero] Subirón, el que ha segut el rector de la UJI, este anava tres o quatre anys darrere de mi. Quan jo feia quart ell em pareix que faria primer. Però este va ser dels que va començar ací. I ja va ser una generació que ja tots podien estudiar perquè en Nules n’hi hava institut. Va ser el canvi en Nules, la generació de l’Institut. I sí, ixos cursos ja tots estudiaven. Ara veus a Pepe el que és aparejador, el que treballa en l’Ajuntament: ixos cursos. Era aixina, sí: bona remesa però… gent molt bona intel·lectualment. Però a lo millor algú s’haguera malograt si no haguera hagut institut. És que no és igual… tindre-ho: “què farem? —Pues mira, a l’Institut. —Pues vale, pues mone a l’Institut”. Ahí ja no se destorba ningú. Eren gent preparà, intel·lectualment molt bona, sí, però no se va destorbar ningú perquè s’havia inaugurat el institut.

L’agricultura difícil i el cultiu de la pera

A més en un marc com este que era agrícola però que ademés entonces funcionava l’economia. Perquè la taronja…

No. No, gelava sempre, no n’hi haven seguros. El clima era més gelat, Nules és un poble gelat. No n’hi haven seguros. Si te gelava te gelava. En Nules… a vore, jo he anat a collir, antes d’aprovar les oposicions vaig estar tres o quatre anys anant a collir; des d’acabar Magisteri hasta aprovar oposicions vaig estar… quatre anys, que estava la mili per el mig. I ací lo típic: set o huit dies antes de Nadal i hasta huit o nou después dels reixos, ahí una vintena o vint-i-cinc dies, a vegades un mes, era lo normal arribar a l’hort —en cotxes anàvem poquets, casi tots… moto—: una rosà d’a pam, dos o tres baix zero, i allà a les onze i mitja posar-se a derretir-se el gel dels tarongers. Después s’havia de secar, i te posaves a lo millor a la una o una i mitja. I a lo millor agarraven dos hòmens o tres canyetes pa anar tirant gotes, perquè anàvem a estall ja.

A espolsar els arbres.

Sí pa que se secaren antes. I a lo millor díem: ixa tira de la vora podem estar ahí i fer dos cabassos antes. El clima era molt gelat, i amb ixe fred moltes vegades les tocava. No era com ara. És que Nules era… Ixes muntanyes han fet que açò estiga més fondo, entonces ací és gelat. I tamé en Vila-real i en Almassora no plou, i ací ixes muntanyes que tiren set i huit-cents metros, passa i com enseguida està Nules, plou. I en canvi vas cap allà i en Vila-real no plou. per què? Perquè darrere està Onda i hi han dèsset o díhuit quilòmetros sense muntanyes. És que ahí està forta, ixes muntanyes. I Eslida si mireu el mapa està justet darrere de Nules. Vas a Artana i vas cap allà, sí sí, però después tornes cap allà. I ahí està Eslida. Passa, sí: pues aigua, pedra [risses]. Lo de tota la vida. No és que siga cap novetat. Això fa que Nules estiga més fondo, venen les aigües i ve… al no fer aire s’adorm la rosà. Cosa que en Vila-real pues se poden plantar —està més alt, corre més aire—, altres llavors, tipo navelates, tipo lanelates, tipo orris… allà no gela. Cada poble té uns pros i uns contres, segons la teua ubicació geogràfica; ho hem d’acceptar aixina.

Mos contaves abans, que realment ningú mos havia parlat del tema, i mira que hem parlat amb llauraors a muntó llauraors del poble, el tema de les peres. Jo em pensava que les peres era algo més anecdòtic però…

No.

…no sé si mos podries tornar a contar una miqueta com va ser…

Pues mira, a la arrel de la última gran inundació del riu Belcaire… En Nules les grans inundacions no han segut mai del Torrent; el Torrent és ara, perquè ha perdut cabuda i perquè cau més aigua que antes, però les famoses borrasques del mes d’octubre són les que inundaven… el riu Belcaire tapava al Torrent de Nules amb ixa altura [fa un gest d’un metre aproximadament]. Amb ixa altura. I per la carretera, ahí al fútbol l’aigua que venia el tapava amb ixa altura. La u tapava a l’atre. Claro, és molt potent, ix de la Serra d’Espadà tota. Entonces va estar tretze dies en aigua per culpa de la maror, no se podia obrir perquè l’aigua estava salà entrava. Ho va matar tot. Però dos arbres la gent va vore que havien aguantat: pruneres i pereres de peu de codonyer. I a partir d’ahí que varen fer? Un món que era agrícola, estem parlant de l’any 57 ó 58. En Moncofa se va publicar l’any passat, en la Crònica. Busqueu-ho que allí estan tots els detalls [hem trobat com a mínim dos articles de Pepe Franch “Que ve el riu! La gran riuada”, publicat al Crònica de Moncofa de maig de 2018, p. 10, i “El Belcaire i Moncofa”, al Crònica de Moncofa d’abril de 2018, p. 11]. Entonces la gent se va posar a anar substituint per pereres. Valien dinés, igual que la taronja. I poc a poc, com creixia ràpid, pues del camí la Mar més o menos —dic més o menos, perquè a l’atre costat també ne hi haven, i per dalt tamé ne hi haven, i en altres pobles. En Artana, en Cirat, jo encara he conegut el recolze del riu Millars tot amb pererals. Pues la gent va plantar lo que valia dinés. La pera. I la pera aguantava les inundacions de l’octubre, que era quan venien entonces. I se va crear un mercat de la pera, que el centro del mercat: Moncofa. Si tu volies saber medecines pa tractar els pererals: ves a la cooperativa de Moncofa. Jo me vaig fer sócio i era un xiquet. Perquè m’enviaven: ves allí que mos s’ha acabat esta medecina; anava allí: “doneu-me açò”. Entonces me vaig fer sócio i au, ho apuntaven i au, ja cobraven. I els comerciants de fora, de València, d’a on siga, tots els que volien peres: a Moncofa. Era el mercat. Una vegà ells ja coneixien la zona ja te buscaven el hort. Que mosatros vàrem estar, per exemple… mon pare tenia trenta fanecaes de pereral, m’auelo cinquanta. A mon pare li van tocar trenta. Venien uns xics d’Alzira; la gent era d’ací però els comerciants d’Alzira. I tots els anys pues, claro, a lo millor eren cent mil quilos de pera. Tots els dies camió, camió, camió, a càmara i después a la venta. Se posava en càmara, eh?, pa que aguantara. Después se va descubrir —perquè primer se plantava la pera Mantecosa pa que pol·linitzara a l’Ercolina, però la Mantecosa se dixava caure, eren perots sense sabor. Después va eixir la pera Castells, la de Sant Joan, ixa grogueta que obri al mateix temps i polinitza, i entonces la gent va escomençar a plantar… a substituir les mantecoses, que eren improductives, només se gastaven per el polen, per les castells. I entonces… La Castells valia doble o triple, però se motejava. Com ara un any com enguany, que està tot el dia plovent, uf! No en collies. Después va eixir tamé la Mosquerola, que venia d’ahí de Mosquerola, de Teruel, i tamé polinitzava. Però ara en canvi, en este canvi climàtic que estem sufrint, la Castells a mi, jo tinc unes trenta pereretes, la mitat les regale, la Castells i la Ercolina seguixen obrint al mateix temps, polinitzen. Però la Mosquerola ha estat dos anys que me s’ha retrassat deu o dotze dies, no ha coincidit luego no polinitza, i ara enguany me s’ha adelantat. No té una norma tan fija com l’atra. I la Blanquilla, que tamé estava, pràcticament ha desaparegut perquè ha segut substituïda per esta que venen ara, Conferència, que és més dolça. I amb el reg de goteo queda àcida, no és dolça. Jo la tenia i m’ha tocat llevar-les. Perquè en el reg per goteo predomina l’amoniaco. Antes predominava el súper i la potassa, en el reg a manta. En el canvi no va igual. I he parlat amb un atre que tamé ne té i hem arribat a la conclusió que el goteo no acaba en les pereres. Era reg a manta. No mos fa el tamany de antes ni el sabor de antes, i és perquè si abones amb súper, com igual te ve des de la central, del motor, el nitrógeno, cremes la barbà. Jo la vaig cremar; no he repetit. I entonces els falta dolçor, perquè no porten… la última abonà era súper i potassa, complejo. Ara això com és cultiu pa tarongers, a ixes fetxes és nitrógeno. Estem parlant de junio, mayo-junio. Però en fi, la gent va plantant-se’n, pa tindre’n pa els nets, pa’ls fills, com un recuerdo de la història. Però és bonico. Però sí, sí, però un mercat, un mercat i poderós. Home, donaven jornals quan no hi hava un jornal. És que el pereral està un mes florint i estàs un mes collint: primer passó, segon passó, tercer passó i quart passó. Cada passó és una setmana. I entonces, mosatros per exemple mos lo vàrem treballar dos o tres anys mosatros per no tindre compraors que mos agradara el preu i portàvem catorze o quinze hòmens diaris. I quan acabaves… escomençaves la finca per ací —estàs parlant de arbres de tres-cents quilos. Són quilos. Entonces quan acabaves la volta, darrere l’aigua i enseguida tornar a començar. Aixina, un mes. I com teníem la càmara Fricófar, les posaves ahí a la càmara. Estaven tots ahí, per això estava Fricófar ahí, per les peres. Si no, no haguera fet falta. Entonces la taronja no feia falta el frigo, el frigo ja estava en el cel, que tots els dies era rosà. El Fricófar va eixir per la pera, pa guardar la pera. Si tu tenies molts quilos llogaves una habitació de huitanta o cent mil quilos, si en tenies menos pues una habitació común; ixe era el teu sector, el atre, el atre… Què passava?, pues que entrava més gent i perdia part del fred. El que podia llogava tot el… És com un frigorífic: quan més vegaes l’obris cuidao que al final els aliments no duraran lo que toque. Però era una època bonica: donava jornals, havies de treballar… Però después què va passar? Pues que va deixar de valdre la pera i en dos anys varen desaparèixer tots, perquè se perdia dinés. Ací, en Artana, en Cirat… Jo ho he conegut encara, quan jo vaig arribar a Artana haver vist pererals antics, allí a la revolta de la rambla, enfront de l’escola, casi tot pererals. Però ja no valien, se perdien dinés. És que ací mos n’anàvem a dos polvoritzades més o tres que en Lleida, i allí tenien l’aigua gratis. Entonces no podíem competir amb Lleida. El riu Segre. I allí al fer més fred… entonces feia més fred allí que ací, no hi haven tantes plagues. Set polvoritzades s’enduia un pereral: set. Un hort se n’endú com a molt dos, tres. Posa tres. Set. Per això no se podia aguantar; econòmicament… La gent va… no és que mos posàrem tots d’acuerdo en arrancar-lo, és que quan no traïes dies: què fem? Fulano l’ha arrancat i ha plantat hort, Mengano tamé. Claro, el riu Belcaire ja estava encaixonat, ja no desbordava. Entonces això va ser una època però al fracàs… pues la gent la u hort, l’atre hort… I ara és al revés, ara u abandona, l’atre abandona i l’atre tamé. Per falta de rentabilitat. Però era molt bonica la època de la pera. Donava una riquea quan el poble estava mort. Fan falta en la economia agrícola ixes alternatives.

Un complex sistema de reg a l’antiga marjal

Un tema pel que ens van dir que et preguntàrem era el del reg; del que mos contaves avant: com se desaiguava, per la zona de marjal hi havia tota una mecànica des de molts segles…

…que ha funcionat i seguix funcionant. Les comportes de Nules, quan n’hi ha… s’obren les quatre comportes… O siga, el Torrent de Nules anava recte a la mar, lo que ara és Camí Torrent, això era el Torrent, ixia recte. Què va passar? La República va fer un projecte —segons me contava mon pare, i en això era un home molt documentat— pa arribar a la mar amb comportes. Però com aquell costat de Borriana estava més fondo, entonces lo que van fer és portar-lo en diagonal cap allà; i aixina amb u eixia tot el terme. Si no haguera fet falta esta i allà un atra. Perquè allà està més fondo. Era la part de l’Estany, tota ixa zona. Entonces el varen portat obrat cap allà, li varen posar el Motor Bocanegra pa… amb turbines pa ajudar-li en cas de oles. Que està, no sé si funcionarà però jo crec que David ho haurà posat tot al dia. I comportes. Tancaves en estiu pa que s’aguante el nivell. Que ve gota freda, que ve l’aigua: s’obrin i ixen. Que la maror està alta: ajuda del motor —que està allí al costaet—. Les turbines tiren l’aigua. Ara después, Ramón Peris, quan se va quedar poc a poc tota la terra de l’arròs, tota: estic parlant de 1.300 fanecaes, perquè dalt se va quedar 500 de pererals. O siga, la gent ara ho veu tot terra campa, brosseguerals. No, jo he conegut que del camí del pou, que és el de terra, al camí de Rajadell, ahí n’hi haven 600 fanecaes de pererals, que regaven del motor San Enrique, que ara s’ha abolit per Sort. Quan Peris, ell i el germà, Ramon Peris i Vicent Peris, que han faltat els dos; Ramon Peris farà cinc o sis anys, el germà en un accident ja en farà lo menos vint-i-cinc. Varen anar quedant-s’ho tot, varen arrancar els pererals i feien melons. Ells varen arribar a ser la marca número u de melons en Estats Units. En tomates però sobretot en melons. Claro, és que ahí la terra… els melons estos i els de Xilxes tenen un secret que no tot el món sap: la sal. La sal dóna dolçor, però la sal en cert grau: molta sal te matarà la planta, però si la sal està en la proporció adequà fa que les pereres foren més dolces, per la sal, i que els melons foren més dolços. Que els famosos melons de Xilxes és l’aigua salitrosa. Entonces estos regaven amb aigua salitrosa tamé i els melons allà se’ls rifaven. Però volent defendre la marca, a vegaes te toca vendre per baix de preu de cost. I ells se varen arruinar, fa amuntó anys ja. Això seria en l’any 86 o per ahí. Después s’ha quedat tot terra campa i la gent diu: la finca del pou. No, la finca del pou era la de baix, la que s’ha salat per la mar, perquè el camí del pou a l’estar alt va impedir que l’aigua de la mar va impedir que continuara avançant. Que això ho vaig vore jo perquè jo tinc al costat, dic: com me passe me fa l’aguilot. Jo tenia tarongers. Sí, sí, però faltava això, eh? Estàvem tremolant: com bote, adiós [risses]. Perquè sabem que la sal no se’n va quan entra. Finca del pou; entonces ell va ficar allí una turbina de desaigüe. Què ha fet David, el Ajuntament, en la primera legislatura? Va parlar amb l’apoderat de… La finca ha acabat en mans… va acabar en mans de una constructora, que el 50% era la família Puchades, la segon constructora de València, i el 50% Porcelanosa. Mare Nostrum de Vinaròs S.A. se dia en ixos moments. Els Puchades varen presentar suspensió de pagos quan va fracassar tot lo dels PAIs, Porcelanosa ha seguit i l’encarregat és Figueres de Nules, el apoderat. Entonces varen parlar amb ell pa que els passara les turbines, i ells pagarien la llum. Pa desaiguar tota ixa zona en cas de necessitat. Entonces estan fent-ho, estan… va per baix de la mar, i antes del xalet de l’Olivero ixen els tubos. En estiu no dixen fer-ho, en estiu no fa falta normalment, és més o menos quan ve plena, que diu: “un metro d’aigua, posem-ho en marxa”. I normalment ells tenen molt de cuidao i quan ve que dius: ho inunda tot, ja buiden la zona. Posen les turbines en marxa i sí, ho paga… com és pa tots, perquè això agarra casi un quilòmetro amunt i quilòmetro i pico aixina, tirant del camí la Mar cap allà, que hi han dos quilòmetros llargs de terme, eh? I ixes turbines van fent la faena, tirant l’aigua a la mar. I tot això ho té ara, paga els gastos… Antes els pagava Figueres, però este home ho tenia alquilat a gent de la Vall d’Alba i era el que ho posava en marxa. O ells o l’encarregat d’ells. Normalment me tocaven a mi per teléfono; me dien: “Germán —perquè aquells no ho sabien—, ahí ha plogut? —Diu: Tranquils, no fa falta posar res en marxa i tampoc te farà falta regar”, jo l’informava, tenia amistat amb ell me tocava, a lo millor allía caïen quoranta litros i ací ni uno. I dic: tranquil, tot normal, ja t’avisaré jo. I ara al este home dixar de fer panís i ordi pals borregos —tenia dos mil borregos allí ell i els fills. Ara ho portaven els fills, em pareix que tenen alguna finca en Almenara. Total que lo que ahí és, amb la brossa que creix, la seguen i fan bales pa’l ganao. I l’Ajuntament va parlar amb Figueres, un dels fills de Figueres, i els ha passat la clau. Ells paguen els gastos, si s’averia la turbina l’arreglen ells, i quan fa falta… sempre que ve perill ho posen en marxa. Jo ho veig perquè l’aigua va al revés. Jo tinc ací, i l’aigua va cap allà. Quan l’aigua va cap allà, cap a Moncofa, que està més alt, és que l’estan xuplant. La tiren a la mar perquè esperen que vinga una inundació. Però no, estan fent-ho de maravilla, eh? A aquell costat tenen les comportes i el Bocanegra per si fera falta i en este costat les turbines de lo que era l’antiga finca de Peris, que fa la seua labor. Ja ho va fer ell i beneficiava a tots. Primer beneficiava a d’ell, però automàticament beneficiava a tots.

Clar, perquè això és una zona humida, no pots abandonar-la…

Més que humida inundable. Humida no, ahí no han hagut manantials mai. És que hi ha que diferenciar: ahí varen aprofitar… la gent sospetxa… lliurar a Castelló i passar-li-ho a Nules. Perquè Castelló no té zona húmeda, i jo veig tot xalets al costat dels màrgens. Allò és secà. I la part proporcional ixa a qui li l’han passà? De ratlla a ratlla; el únic poble en tota Espanya. A Nules. Això és lo que la gent sospetxa. Humida no és: inundable. Humida és a on tens manantials d’aigua perquè brollen. No, no brollen: ahí si no regues no culls. Peris pa fer melons tenia que regar, per això tenia el motor de l’arròs, i el motor de l’arròs ja se diu de l’arròs, està dins de la fàbrica de Segarra, i com no tenia prou va fer el de dins de la senyora Conxa Moros, que mos va regalar els terrenos. La senyora Conxa Moros és ixa casa d’ahí del carrer de la Sang amb rajoletes. Que son pare era fill dels nobles… una de les rames dels nobles de Nules. Li dien el Nene. Ixa senyora se va… el germà era ingeniero de camins i estava de jefe en Costes. Jo he estat parlant amb ell; ells viuen en Moncofa en estiu, ara estan els nebots perquè farà dos anys va faltar ella. Ell un poquet antes que era major. I esta dona mos va donar permís —a Peris però vam parlar tots amb ella— pa fer un atre motor, perquè allí hi hava aigua dolça en la finca d’ella. I ho varen fer. I de l’u a l’atre se n’aniran cent-cinquanta metros. Però és que a ell li feien falta nou mil litros d’aigua perquè pels clavills en estiu l’aigua se n’anava avall. I si no era amb empuje no regava. Tenies que dir: necessite quatre mil litros pa unflar els clavills i que tapen, i els atres quatre mil pa que avancen. Ixa finca és llarga: té tres-cents cinquanta metros de punta a punta. A principi sí que va, però quan arribes als cent-cinquanta… I això que ell té parcel·les només de vint fanecaes. Jo ho he vist, i he estat allí amb ell, amb Peris i he dit: “Com va o no va, l’aigua? —Diu: no avança, Germán. Diu: vaig a posar l’atre motor en marxa”. Claro, més llum, més gastos… Però esta dona quan vam voler legalitzar-ho, que estàvem els agricultors de la zona i ell, esta dona mo’l va donar gratis. Gratis, sense voler cobrar res. Diu: “el terreno que conste que lo cedo gratuitamente porque es para —ella parlava castellà— para el bien de los agricultores”. I ho varen legalitzar i ara ixa zona té dos motors: el que està dins de lo que era la fàbrica de la pell, que allí està, ixe és l’antic de l’arròs, i el que està dalt en un caminet, que és el que està dins de la finca, que ara serà d’algun nebot, perquè el germà tenia huit o nou fills, no sé de qui serà. O si han fet una societat, perquè ella tenia més terra, i ell tamé la tindria; tenien ací un xic que feia de procuraor. Jo amb ella passava a parlar algunes vegaes però claro, quan ha faltat ja… als nebots ja no els conec. Però sí, el va cedir gratuïtament. Ixa dona era molt noble, era una dona d’estes que vol fer el bé i “¿què te hace falta, que te ayude? Te ayudo”. Tenia ixa mentalitat, molt positiva.

Tu has conegut el cultiu de l’arròs?

He conegut el cultiu de l’arròs, era xiquet, sí. Al carrer Assutzena l’estenien pa que se secara. Igual que el cacau i igual que el panís. És que les collites s’havien de secar. I com ara ara, que veus nugolaeta, totes les dones arramassant antes de que els se banye. Ha eixit el sol, hala. Un faenon, sí, sí, un faenon. I s’ajudaven uns a atres, eh? La gent era més solidària. La gent és més solidària quan eres pobre que quan eres ric. Quan eres ric se perd la solidaritat, quan són pobres s’ajuden uns a atres perquè si no no poden sobreviure.

Sí, n’hi havia més comunitat.

Efectivament. És que tot se secava: tu collies cacaus, el cacau està baix terra, està humit. Lo has de secar. Panís: està humit, lo has de secar. L’arròs: lo has de secar. El blat: l’has de secar, perquè a lo millor l’has collit i està humit. L’has de tindre com a mínim dos o tres dies que li pegue el sol, és que… Ara com d’això no mos enterem, no sabem si se seca o no, n’hi han màquines o turberes d’aire que ho sequen o… Però humit no se pot guardar, se floriria tot. Això ho feien allí al carrer Azucena, en el bàrrio Sant Xotxim, que és ample. Ara diu, “ahí han posat el piló pa’l bou”; no, antes era més positiu [risses]. Era pa secar collites, i els xiquets pa juar a fútbol. La vida era bonica tamé. Pa’ls xiquets més que ara, ara estan individualitzats davant d’una pantalla. Però era bonico. Les collites han donat vida al poble. És que el poble menjava de les collites, eh? Este i tots. Era el món agrícola.

Sí, se n’ha anat una civilització.

I el problema és que molts no sabem lo que sabien els nostres pares. Ixa cultura, part d’ixa cultura —part— s’ha perduda. I no sabem en lo que mos podem trobar. Ho ignorem. La gent ara viu molt feliç, mos sobra de tot… Ja parlarem. I valguera més que no parlàrem, però no falta molt.

La sorprenent estrena del col·legi Jaume I

Tornant un poquet a l’escola… en quants pobles has estat tu?

Pues cinc o sis, casi tots de muntanya i més Nules i Vilavella, que he anat vàrios anys aixina, d’ací allà i d’allà ací… Però tinc una anècdota molt bonica: jo sóc dels que vaig inaugurar el Jaime I. Estava d’alcalde Vicente Ramón Porcar, de la UCD. La UCD és la época més bonica que ha hagut; era l’aperturisme i tamé el dotar de dinés… És que no era només aperturisme polític, era tamé millor economia, perquè si tu tens voluntat i no tens pa pagar no pots. I entonces mos varen… jo estava en el Cervantes, el segon any de treballar i tenien dret a anar els més antics del poble. Només es varen presentar dos, entonces va vindre l’inspector i va dir: “a ver, ¿alguien más quiere ir?”. No va eixir ningú dels antics; claro, pues a la gent de cinquanta anys no li apetix canviar, anar a inaugurar… I mos vàrem presentar tres jóvens que estàvem allí, vàrem dir “ixa experiència serà bonica, inaugurar un col·legi nou”. I total, que mo’n vàrem anar allí tres o quatre dels vells de tot el poble, però alguns d’ells forasters, i els atres jóvens, uns de fora i atres del poble. Del poble només estava jo. Els atres la u era d’Almassora, l’atre d’ací, l’atre d’allà, lo que passa en un centro. I va ser una època molt bonica. Ademés varen quadricular el poble, perquè entonces varen agarrar i varen dir: “este sector…”, perquè claro, allí estàvem a les afores, eh? Allí l’edifici més prop estava a huitanta metros, allò eren tot horts. Entonces varen agarrar i tota la vila la varen portar en transport escolar allà. Però va passar una cosa anecdòtica: jo vaig fer pràctiques en el Lope de Vega, cinc o sis anys antes, i vaig estar tot el any… entonces les pràctiques eren un curs escolar complet, i vaig estar en segon curs, i què casualitat que quan arribe allà ixe segon curs eren els que feien huité. Jo els havia tingut en huit anys però jo estava deprenent a ser mestre fent classes de magisteri. I les xiques què varen fer? Algunes se’n van anar a la Consolació i se’n varen quedar dos. Quan el inspector —sempre inspecció educativa, ole, eh?, de deu— se va enterar diu: “dos xiques a soles, molt poca convivència amb xiques”. Els va oferir la possibilitat d’anar a la Consolació. Se van reunir amb els pares i varen dir: “lo millor per la seua integritat com a xiques és que vagen a on estan totes les companyeres d’elles. No poden estar set anys junts i después dos assoles”. I se’n varen anar allí, i se va fer un curs amb díhuit xics, els que jo tenia allí, sense cap xica. Clar, allí en hi havien vint-i-cinc o vint-i-sis o trenta, però em van llevar la mitat; tot xics, tot xics, tot xics, tot xics… Entonces ho vàrem passar de maravilla. Perquè jo els havia tingut i alguns d’ells eren família meua, eren de la vila, és que eren tots dels poble. Sí, va ser un any molt bonico, ademés com van fer el camp de fútbol pa facilitar-ho mos dixaven juar al camp del Nules. Al camp del Nules! La única condició era que si estava regat que no entràrem. Però mosatros ja ho sabíem, quan véiem la manguera no entràvem, obríem la porteta… A cànvit ells passaven a l’escola a fer el precalentament els equipos de fútbol, els jugaors, aixina no el feien davant del personal, perquè les grades estan encara allí i ells eixien allí a precalentar. Sí, sí, va ser un curs maravillós. Damunt mos varen fer una pista de bàsquet i quan se va averiar que havien alçat el parquet al polideportiu de Nules veníem a juar allí un partit o dos. Jo era l’encarregat perquè era l’únic de Nules i me quedava les claus perquè allí teníem aigua calenta. Allí teníem de tot. Era l’únic que teníem vestuari pa àrbit, pal mestre; vestuari pa xics, vestuari pa xiques, butano pa calfar l’aigua, i entonces quan va haver el problema allà vàrem parlar i dic “sí home, sí, sense cap problema, quan me digau obriré perquè jo me quede allí diumenge. I se varen fer un partit o dos, crec que era. Però és que estava tot nou. Varen fer un col·legi privilegiat. Perquè els atres estaven ja antics i ixe era nou. Tot nou. I ademés el professorat tots amb molta il·lusió perquè volien conèixer ixa experiència. Sí, va ser una època bonica, tot i que només vam estar un any. Una vegà van vore que funcionava, tots… [volien anar-hi] [risses]. I els més jóvens, els que eren els últims pues… a on podien. Jo vaig anar a Vilavella. Però sí, tot bonico.

És una bona zona per a ser professor?

Allí?

Nules.

Nules sí. En concret teníem a la élite. A la vila. Entonces no n’hi hava emigració. Vale? Estic parlant-te de l’any 80 o 81. Entonces la vila era els de tota la vida de Nules. Perquè Nules no s’havia expandit, eh? Ojo. Estava lo que era el barri de Sant Xotxim, a la zona del bou, però de Diagonal, d’allà, d’allà als jutjats, d’això res. Mosatros mos havíem endut a la élite, al quadricular el poble. Entonces de maravilla, sí. No va haver cap protesta, ademés autobús, que pagava l’Ajuntament, eh? Anaves a l’autobús —és que estava a les afores—, t’arreplegava… Una maravilla de funcionament. I damunt com Vicente Ramón i jo teníem molta amistat moltes coses que feien falta li ho dia jo a l’encarregat d’obres i… Era còmic perquè el director i jo érem carn i ungla, eh?, i tots els que havíem anat allí, però dia: “ara faré un ofici…” i jo li feia: “espera’t. Pa què vols fer un ofici?”. Agarra… —entonces no hi havien ordenadors—, agarra la màquina d’escriure… “parle jo amb l’encarregat d’obres i enseguida estan ací els obrers, o el fontanero, o lo que siga. —Xa! —Que sí, xa, que jo ho he parlat amb l’alcalde. Ells confien en mi. [inintel·ligible] Jo dic: “a on hi haja amistat és l’amistat, i l’alcalde vol que açò funcione. És ell l’alcalde. No podem ací fer fallos. Ací tenim que triomfar i entonces ell està ajudant-mos amb tot. Què per què mos dixen el camp de fútbol?”. Érem l’enveja de tots: juàvem a l’Estadio Noulas. La gimnàsia en el Estadio Noulas. A la una —que entonces eixíem a la una—, de una a dos, partidet a fútbol, fora hores, en el Estadio Noulas, seté contra huité o algo aixina, partits.

Un privilegi.

Sí, un privilegi. I els demés, claro, mos miraven amb uns ullets: “ostras, estos juen al camp de fútbol. Els han posat un pany que ells poden obrir” [risses]. Mos havien posat aposta un pany pa que no necessitara clau. Mosatros des del nostre costat obríem i tancàvem, els que necessitaven clau eren ells, pa entrar en escola. Però tot bonico. En césped; tu saps lo bonico que és fer la gimnàsia en césped? Era un privilegi, vam tindre una època molt bonica. Va ser un èxit el col·legi.

Tu t’ho has passat bé fent la teua faena.

Sí. I ademés va ser bonico: ve l’hora de fer l’excursió —entonces se feia excursió ja— i mosatros mos posem a mirar lo típic: monasteris, castells, açò, lo atre… I van els xiquets i mos se subleven: “mosatros això no ho volem, això és un avorriment! —I què voleu? —Mosatros volem anar a lligar, no tenim xiques”. No, però jo sabia a on estaven, que jo passava per la Consolació a on estaven les seues excompanyeres i quan tenia classe amb ells a les tres passava a les tres menos set o huit minuts i estaven allí tots, amb les companyeres de tota la vida. Jo els dia: “iep, en sis minuts jo estic explicant, eh?”, i agarraven tots a córrer passant d’un col·legi a l’atre tots els xics. No, no, còmic però real. És que era un curs que estaven tots en 1’80, els més baixets eren [inintel·ligible]. Total, “i a on voleu anar? —A Mallorca! —Ui, collons! I això com ho expliquem als pares?, que voleu anar d’excursió pa lligar -Apanyent-se conforme vulguen!” [risses]. Total, que reunim als pares: “A vore, mireu, este és el projecte que mosatros creíem que era maravillós i mos s’han sublevat tots. Que volen anar a Mallorca. Pues mireu una cosa, Mallorca tamé té coses boniques, i perquè lligar és un dir. Podem anar en avió i tornar en barco, i tindran dos experiències úniques, pa tindre catorze anys”; total que vàrem fer això. Vàrem anar en avió, però d’estos que te despeguen en huit segons, que tenen quinze o setze places a un costat i catorze o quinze a l’atre. Arribem allí, tot lligat, estàvem quatre dies i varen tindre sort: pillem allí a un col·legi de la alta societat de Barcelona. El mateix dia que mosatros entrem, però mosatros entrem allí quatre o cinc hores davant. Jo me quede mirant: eren un col·legi religiós però de alta alcúrnia. No vull dir el nom. I venien amb monges i dos educadores. I als xiquets els va faltar temps. Aquelles tenien un any més però els nostres eren molt alts, pareixien de primer… aquelles eren de primer de batxiller però els nostres ho aparentaven, eren molt alts. Total, que parle jo: “¿que de de dónde sois?”, perquè clar, parlaven el català totes. Imagina’t els de CiU, vale?, ixa societat. I diu: “no, nos quedamos nosotras que somos hermanas, las monjas se van a su residencia. —I jo els dic: pues mira, vaig a proposar-vos un tracte, dic, perquè és com més a gust estarem el cuidaors: vosatros sou dos i mosatros som tres, però si eixim tots a prendre la orxata junts evitarem que mos s’escape ningú, i ells faran amistat i después se buscaran, i sabrem a on estan”. Total, que elles se queden mirant i diu: “bien pensado”. Mos n’anem el primer dia tots junts, ells comencen a quedar ja a la piscineta, que n’hi hava piscina coberta, tots juntets, tots juntets, les quatre dies. Al final ni Coves del Drac ni Delta, només volien arribar pa estar amb elles. Serà possible? Que me diguen [innintel·ligible] amb les Coves del Drac i [innintel·ligible], elles se quedaven un dia més: la mitat plorant, perquè sabien que mai se tornarien a vore, i a ixes edats pues els sentiments se desperten. Va ser bonica hasta l’excursió final; casualitat.

Germán Aguilar, mestre i agricultor

Nom/cognom Germán Aguilar Gavaldá
Títol Germán Aguilar, mestre i agricultor
Categories Escola, agricultura, reg
Data i lloc de l’entrevista Dijous 10 de juny de 2021, casa de l’entrevistat
Data de publicació Divendres 25 de juny de 2021
Equip entrevistador Etnograma (Laura Yustas, Nelo Vilar)
Fotografia nules.es
Enllaç entrevista https://www.ivoox.com/german-aguilar-mestre-i-agricultor-audios-mp3_rf_71940697_1.html 
Transcripció en PDF