Nom/Cognom Antonio Monfort Roselló
Any de naixement 1943
Amb la participació de Fina Monfort Roselló i Vicente Cubedo Sánchez
Títol Antonio Monfort: una conversa sobre carros i artesanies de la fusta
Categories Treball, oficis, artesania, postguerra
Data i lloc de l’entrevista Divendres 21 de gener de 2022, casa de l’entrevistat
Equip entrevistador Etnopèdia (Nelo Vilar, Laura Yustas).
Links https://youtu.be/M8fV6sBGp6Q
Extracte https://youtu.be/erBkrXoJDpc
Transcripció en PDF

Vam saber d’Antonio Monfort per Vicente Cubedo, gran fuster ebenista de Nules a qui vam tindre la sort d’entrevistar fa uns mesos. Antonio va treballar durant la major part de la seua vida a la fusteria dels Germans Cubedo, però a més hi ha altres motius per a interessar-nos en ell: d’una banda perquè forma part d’una nissaga de constructors de carros, una artesania en la que va treballar durant la seua joventut i fins a la decadència d’este mitjà de transport. És, probablement, l’última persona del poble que ha treballat en este ofici mil·lenari i que pot donar notícia detallada de com era la faena. De l’altra banda, perquè durant anys ha dedicat el seu temps lliure a realitzar maquetes en fusta. No es tracta de manualitats amateurs sinó de treballs d’artesania d’alt nivell, amb gran destresa de tècniques, proporcions i gust pel detall. Antonio té un gran sentit de la modèstia i estes peces han estat accessibles només a un nombre curt d’amics i familiars, de manera que li agraïm profundament la seua generositat al permetre’ns fotografiar-les i mostrar-les públicament.

L’entrevista deriva en una conversa en què participa la seu germana Fina, que també demostra una bona memòria i dots per a la conversa, i Vicente Cubedo, que ens va honrar de nou amb la seua presència i coneixements. El resultat es beneficia del format de la conversa, ací tan informal com erudita, de la que no es desaprofita res, que es basa en el gust d’estar amb altres, que és dinàmica i apassionant per moments.

Sinopsi

Antonio Monfort parla de la indústria dels carros que va mantindre la seua família durant tres generacions, i del seu temps com a fuster virtuós amb els Germans Cubedo. Ens ofereix a més una selecció d’espectaculars maquetes artesanes fetes durant anys de la seua mà.

Transcripció

Fina Monfort.- Això estic jo dient, que de carros… m’auelo ja era. Això li dic jo a ell, m’auelo carreter de sempre. Això Rosa tenia gràcia pa contar-ho, Rosa. Que feia: “Venia Sant Roc; el tio Antonio: “Va, tragam les taules al carrer”. Mira com ha canviat la vida: ací, a este carrer, una veïna que s’ha mort. Estaven llavant als llavaors; mos caïa el sabó: “Ui, mone que el sinyó Antonio…”. Era m’auelo, eh?, que ixa ja tenia més de 90 anys. I m’auelo… i traïa el bastó ixe que tenien ahí pal ferro, punxava la… pastilla de sabó i totes allí… Vull dir jo que això és antiquíssim…

Antonio Monfort.- Això que està dient és que per la carretera anava una sèquia, i entonces a llavar anaven les dones allí.

Fina.- (…) i después mon pare ja va seguir i va estar en Castelló dos anys, per als Marcelinos, sempre ho contava…

Antonio.- Un taller de Castelló. Van evacuar en la guerra, van evacuar a Castelló.

Fina.- Però ells van estar dos anys en casa Marcelino. Que tu te’n recordes de qui era la filla? Lola, la que era casà amb el Salso, un Salso que vivia en Castelló. Germà dels Salsos ixos. Pues Lola era la filla de Marcelino. I la que era casà amb ixe que… jo te diré…

Vicente Cubedo.- Però Marcelino què era, el fuster o el carreter?

Fina.- Era carreter. I entonces la que era casà amb ixe de les Molineres, Miguel ixe que se va morir temps arrere, ixa era la Lourdes, ixa era la més xicoteta de ixe, de Marcelino. Ixes eren filles del carreter. I mon pare después ja se va acabar la guerra… o siga después de dos anys acabà la guerra vivien allí i después se’n van vindre ací i van fer ací esta… ja ells.

Esta casa no va caure en la guerra ni res.

Antonio.- No.

Fina.- No, açò està fet de antes de guerra. Lo que antes se veu que era tot una casa açò. Pa mi estes cases són xicotetes per això, perquè ahí hi hava un pou. Sempre ho contaven aixina. Entonces m’auelo les va partir… que va ser m’auelo, no mon pare, qui ho va fer, açò. I va fer estes dos casetes. Açò no, açò ho va fer después el meu Antonio. Mira, la porta la va dissenyar ell [Vicente Cubedo]… [risses].

Vicente.- Jo me’n recorde de com estava tot açò.

Fina.- Ell me va dissenyar el cristal, tu.

Vicente.- En el corral és a on treballaven, que teníeu al tetxo…

Fina.- Els cutxillos.

Vicente.- Pues no fa temps, això…

Fina.- De antes de guerra. Entonces, me ric perquè açò ho van fer… ells totes les portes i Vicente va fer el disseny del cristal. Això ja ho tenim anys, tamé.

Bueno, Antonio, primer gràcies per atén-mos, el segon matí —vam estar un matí ací, mos ho va ensenyar tot—. Estem millor que volem. Moltes gràcies…

Antonio.- Home, lo que n’hi ha… No, no, és veritat.

Vosatros sou Monfort què més?

Jo Monfort Roselló, Antonio.

Són apellidos molt d’ací tamé.

És la única família, la poqueta que queda… nascuts d’ací, no sé com dir-ho. Famílies velles, naturals d’ací. Les més antigues que n’hi ha, la més antiga que n’hi ha. Perquè n’hi han atres Monforts que venen segurament d’ahí de la part de Castelló i d’algun familiar d’ahí dalt, o siga, d’algun Monfort d’allí… Però els naturals d’ací, oriundos, som mosatros, la família nostra.

No era una família llauraora.

No, no. Home, mon pare Monfort Navarro, m’auelo Monfort Ramírez, i ja anterior ja no arribem.

Bueno, això ja és a muntó arrere. Antonio, tu t’has criat pràcticament entre carros i en una fusteria.

Jo em vaig criar… Vaig nàixer ací. A escola aquells anys i als catorze anys mon eixíem d’escola. Jo als tretze me’n vaig eixir pa ajudar-li a mon pare perquè mon pare tenia un oficial que se’n va anar a servir. Entonces jo als tretze anys me’n vaig eixir de l’escola pa ajudar a mon pare. Vaig estar pues hasta… als díhuit anys em pareix que era, més o menos, ajudant-li a mon pare. Allí, el carros hi ha que vore lo que fan, o siga, hui hi ha molt de adelanto, això està clar, però entonces era un tornillo: se tenia que fer el tornillo; [5 min.] se tenia que fer la tuerca, se tenia que fer els ferros, la madera a la mar… És massa manual, hui això no podria ser, no pot ser això. Entonces jo vaig estar amb ells ajudant-li aixina. Ell venia de història de carreter des de luego, era pa ser un maestro, digam. Jo vaig estar aguantant amb ells quan va vindre ja… no sé, els anys tamé… no si era pel 50, 53, per ahí, o 54, va escomençar a decaure l’assunt de l’agricultura en ixe sentit, siga ferrers, siga ferraors de les cavalleries, i les aparellaes; en ixe sentit va anar a… els carros va vindre un poc una… no sé com dia… remontar… Les rodes de ferro: les rodes de ferro se van prohibir. Entonces van ixir, se van adaptar a les rodes de goma. Claro, vam estar ahí els quatre o cinc anys, que són els que vaig estar jo amb mon pare, perquè mon pare ja se feia major tamé. Allò va anar desapareixent; pues al final vam tindre que dixar els carros ja i entonces jo ja vaig canviar. Que ara me dius: pues hagueres pogut seguir… Pues si la marxa ixa dels carros anaven desapareixent, quin sentit tenia el posa-te… No ho sé, no ho sé. Entonces va ser quan vaig canviar ja, vaig passar a… familiar d’ells, tota la vida junts, unes relacions massa grans i tot, entre tots, totes les cases. Entonces mon pare va parlar amb son pare i vaig entrar amb ells. I allà als díhuit anys vaig entrar en la Carpintería de Hermanos Cubedo. Als díhuit o dèneu anys… als díhuit anys d’ahí ja me’n vaig a servir. A servir a València i en fin, vaig anar com a voluntari, vaig estar vint mesos i el [divendres] 25 de febrer del 66 me llicencien. Me llicèncie quan complisc vint-i-tres anys, entre amb vint-i-u i ix amb vint-i-tres. D’allí va ser esta falla que heu vist dalt. A partir d’ahí ve la relació de la falla. A l’estar servint, en el 64, el capità de la companyia me pregunta si algú volia treballar en una falla. Un món desconegut. Jo me vaig apuntar, i un atre, per cert, que era llauraor d’ahí de la part de València, d’un poblet. I allí va estar, els dos vam estar; jo feia algo perquè estava tres anys o quatre i tenia algo d’idea de carpinteria, que era tot de madera. I vaig estar, al llicenciar-me en febrer, hasta març vaig estar seguint treballant, hasta que se va cremar. Pa acabar la falla. Después pues tamé… al poc de temps que me’n vaig vindre, entonces van vindre a buscar-me pa que me n’anara amb l’equipo… que estos anaven per tota Espanya, muntant i desmuntant. Jo això pues… mon pare major ja, anava fent-se major, vam decidir que no, que no, i vaig seguir hasta el dia que me vaig jubilar en la companyia de… amb la família, amb la família. Era u més de la família. Problemes ningú, agraïments molts, per part d’ells i per part meua… I això hem seguit més o menos.

Hem sentit que als tallers dels carros per la zona de València [en realitat per la Marina Baixa, al nord de la província d’Alacant] els dien “mestres d’aixa”. No sé si ací es dia, això.

És una cosa que no t’ho puc assegurar, eh?, però estic que s’anomenava “aperador”, l’ofici es deia “aperador”, [10 min.] cosa que jo en papers de mon pare, antics, i llicències no ho he vist per cap puesto. Però això o ho he ensomiat o m’ho va dir ell. No puc dir-ho.

Pa fer els carros igual éreu fusters que éreu ferrers que éreu tot.

Això era… A vore, ferramentes de mon pare, molt poquetes, perquè entonces no era com ara. Hui estan les màquines i entonces màquines no n’hi haven, ferramenta poqueta, damunt poqueta. Damunt de que no n’hi hava, poqueta.

Fina.- Aquella màquina que después tenia, que rodava, què féieu ahí?

Antonio.- Sí, sí. Una màquina que això és de museo. Això és de museo. Jo la tinc allí i si… la tinc arreglà, guardà ahí.

Fina.- Això manual tot, no té motor de res ahí.

Antonio.- No tinc… perquè la tinc en la cotxera, però claro, no tinc lloc pa tindre-la montà, si no ixa, una màquina de fer forats la tindria muntà. Manual! Manual! A on foradaven ferros aixina, ojo! Les rodes té uns… els aros, lo que és el ferro duen uns claus tamé. Entonces jo dic: esta màquina, això pa mi… si mon pare jo no sé quan la degué de comprar ell, en aquell temps.

Fina.- Això més de cent anys tindrà.

Antonio.- Fa més de setanta anys o huitanta que mon pare estava ahí. O noranta… més, més. Después, ferro: el ferro se’l feien tots el carreter. Les cadenes ja teníem a d’este, que el teníem ací; ja vos vaig dir: menos les cadenes, això està tot fet. I entonces això és lo que se feia: les manguilles per supost que estaven fetes…

Fina.- Era una cosa aixina…

Vicente.- Feia de coixinet pa la roda. Sí, era una manguilla —que per cert ne tinc tres o quatre o cinc i les guarde… les haguera pogudes tirar, però dic no, de moment ahí. Ferramenta poca, poqueta, i això era tot a base de… Artesania, i s’ha acabat. Això s’ha desaparegut i no… Después tamé un atre… después que ja havia passat a la Carpintería Cubedo, después d’uns anys allí, un senyor del poble me diu: “si vols que muntem un taller pa fer cabriols i tartanes… guanyaràs dinés”. Com no eres ambiciós, perquè la veritat és ixa, dic “xa no, dixa-ho estar que jo estic bé a on estic i dixem-ho estar”. Saps o no? Va temptar ell, va temptar. U que és de món, no és u d’ací del poble… és del poble però d’ixos que estan adelantats. Ho haguera acertat o no?, això té que vindre. Haguera pogut vindre o no vindre. La cosa és que vaig fer: “no, dixem-ho estar i ja vorem”.

Mos contaven que pa fer un carro segons la peça del carro se feia d’una fusta diferent. Gastaven quatre o cinc…

Bueno, sí, sí. Els cubos, per exemple, que és a on van els ràdios, això se feia de garrofera. Lo atre ja entrava el faig (la “haya”), i lo atre no me’n recorde jo ara com se diu.

Vicente.- Carrasca tamé ne gastàveu.

Antonio.- Carrasca tamé, però n’hi hava un atra que no me’n recorde com se diu. Lo normal era això, ixa madera. Si hi hava madera blanca de Suècia o pi, [15 min.] pues això era molt poquet, pa fer els laterals de la caixa del carro. Hi hava una variació però no se n’anava massa, o siga, no n’hi hava molta, a lo millor seria quatre classes de madera, no en són més.

Vicente.- Segun el carro, hi havien parts més castigaes i menos castigaes, per això la garrofera que és una madera corretjosa i ixa madera aguantava molt, i els ràdios serien de carrasca o de… no sé com se dia, això…

Antonio.- Perquè pots pensar tamé per què feien els cubos de garrofera. Pues això sí que ja no…

Vicente.- Sin embargo pa’ls pisos dels carros i pa’l soto, els pisets del soto i en els laterals que hi hava madera, que no n’hi hava quasi mai, eren de figuera, perquè és una madera que és corretjosa, que encà que tires pes no trenca, és molt flexible i pesa menos. I entonces això ho feien si tenien alguna figuera bona.

Antonio.- No ho sé, això ja no ho puc dir.

Vicente.- Jo no és que ho he vist: ho dien. I encà me’n recorde. Com la màquina que teníeu pa doblar el ferro tamé la tindràs allí.

Antonio.- Està tamé això. Està allí: uns rodillos, un diàmetro aixina: 120-130; 40 més o menos de llarg. N’hi haven dos rodillos, i un atre ací dalt. Este anava tensant, anava baixant, i d’ací anava… ne tenies u ahí i anava doblant. Anaven rodant: doblant, rodant, doblant… i anaven rodant-lo poquet a poquet, doblant-lo. Una cosa molt curiosa tamé, Vicente, una cosa molt curiosa…

Vicente.- …els llevava molta faena, perquè antes havien de calfar i bum, bum, bum, i en gelat tot…

Pa fer l’aro, no?

Antonio.- Pa fer l’aro. El aro después… soldar no se soldava. “Ai, i com l’apegaven?”. Pues mira com l’apegàvem, que és possible que tinga al millor alguna plaqueta, algun trosset de plaqueta encara, eh? És possible. N’hi haven unes plaquetes, com si diguérem una tableta de xocolate [risses] però eren com un canto de duro encara no. Entonces el aro directament ací; estaven ajuntats, no aixina sinó que aixina. Entonces això d’ahí ho feien roig-roig però roig, li posen un trocet de plaqueta d’ixa, pom pom pom pom pom, l’arreglen l’arreglen l’arreguen, el dixen tot perfecte sense llevar… o siga que no hi haga cap bonyet, i aixina es van rodant. Perquè lo més normal havera segut soplete, soldar-ho i mira… Però no. Què venia después? N’hi hava que fer la circunferència. Una cosa d’això… l’he vist més vegaes, la tinc penjant: una rodeta que tindrà vint-i-dos, vint-i-quatre centímetros, amb dentetes com si fóra una serra, amb un maneguet. Digam que la serra és això i la d’això és això, i entonces anaves per ahí i anava rodant. Això és que no comprenc com ho feien.

Fina.- No, és que és veritat, són faenes de molt antic, això.

Antonio.- Una circumferència, amb dentetes: bueno, pues anem a posar el cas. Marcàvem ací amb un yeso una ralleta al aro, i en la rodeta una marqueta. [20 min.] Rodant, anaven ja… antes de soldar-lo, ojo! Anaven rodant, rodant per dins, per dins, allò va rodant, va rodant, i és lo que no he pogut comprendre mai, i això no li ho vaig preguntar mai a mon pare: quantes voltes tindria que pegar o pegava, i aquell puntet que tenia en la rodeta igual acabava a on estava ell o allà, i faltava això o faltava allò. Pues amb això agarraven tota la circumferència. Posar-lo: una foguerà. Calfar el ferro ixe, un ferro que era de ample com això i de gros dos centímetros, ojo! No és ningun fil d’aram, eh? Una roda, foc; amb unes estenalles i ja està… la roda de madera estava preparà ja, ja estava preparà; entonces ja estaven els rajos fets, els camons rodant… La foguerà: els aros allí, el aro allí: “bueno, pues a per ell”. Foc, foc i més foc: quan ja estava ell en condicions… no és que el fein ros tampoc, eh? No, calent-calent ben calent que cremava la madera. Entonces l’agarraven entre dos… entre tres, les estenalles i allò ja estava en terra l’atra preparà i ja, plam, dins, damunt, damunt però entrava ja un poquet, ja li donaven… I l’apretaven, l’apretaven, l’apretaven rodant i el dixen ja a l’altura de la madera, al gros de la madera. L’alcen i ahí a la paret hi hava una basseta, que per cert un any jo vaig caure de cap que si no me trauen no haguera eixit. Un xiquet! Una basseta que seria aixina de ampla; alta pues tindria un metro o metro i mig, això ja no ho sé, pa que capiera la roda. Entonces la roda amb un ferro però… el hueco de l’eix, de la manguilla, a la paret. Se quedava la roda allí i escomençaven a rodar-la, estava en aigua…

Pa que se gelara.

…la basseta que era de… en fin de dos metros per… En fin, i això era rodant, rodant, rodant, la gelaven perquè si no s’haguera tragat la madera, i ja estava la roda muntà. I a partir d’ahí ja entren altres funcions. Això és com totes les coses, és una cadena, darrere d’una cosa un atra. Ara, lo que hi ha que admirar és quan un cubo… un cubo és el centro que agarra tots els ràdios; com ho feien tan justet? Això ho feien tot a mà, eh? En el cas de mon pare anava a Castelló a un torner, i el torner és el que feia el cubo. El cubo el tens ahí i ja t’apanyaràs. Entonces venia ací i li tenia que fer la manguilla, que és lo que entra dins del revestiment del ferro si és de la madera, va de menor a major un poquet. Pues tenia que fer-lo ahí, el feien ahí, i tot a mà, tot a mà, amb una peça que era aixina, fer-li el tubo allà… i pa que entrara justet, però fort, justet, no solt. Però antes tamé tenien que fer totes les entraes dels ràdios. I els ràdios después si allí feien la boca aixina [25 min.] tenia que entrar justet, a basse de palo però… No trencar-ho però fort. Una vegà això después ja venien els camons que venien en la roda, i ja estaven els ràdios, ja estaven tots a medida, serrats, amb la boqueta d’ells que tenien pa entrar ahí dins: dins, dins, dins… i a poc a poc ja tenies la roda preparà pa ficar-li l’aro. I els laterals pues tot en madera, unes varilletes de madera que se feien amb les plaques ixes… no me’n recorde com se diuen, ara [suposem que es referix al barrals o barals]. I uns de ferro. Però tot casero. Tot casero. Hui seria… serà, serà, perquè n’hi han cases encara que en faran, encà n’hi han. Però hui tindran uns adelantos… com els ferrers, que tamé pa fer un balcó antes tenien que fer maravilles i ara solden i au. Pues això estarà aixina tamé, ja tindran uns adelantos que antes no tenien. No ho sé.

Tamé hi haurien carros molt diferents, no? Hi hauria els carrets per als carreterets més poca cosa i después ne hi haurien uns que portaven no sé quantes tonellaes. Això supose que el que feia carros…

Ací normalment era més o menos els mateixos, un sistema d’uns valencians que són uns valencians que això hi havia que saber-ho perquè si no no hi ha distinció. Allí en els valencians duen pa aguantar els barals que díem, els laterals, una peça amunt que dien una “pata de gall”, que és com una esquadra, un tros amunt i arriben… I ací només era forat i roscat baix, saps? I aquells fan això, és diferent. Entre atres, però són coses que si no ho saps no ho veus.

Fina.- Entonces ne tenien de xicotets, de carros que dius tu, els alquilaven… amb una pesseta. Vicente, tu te creus que…?

Antonio.- Sí, coses d’entonces. Seria un carret de mà que dien, un carret [inintel·ligible] quadraet, coses d’antes. Claro, anava u a agarrar, què te diré?, dos caixons de quereguilles d’allà, pues pa vindre el carret: una pesseta, dos pessetes… Alquilaven. Coses de… coses que ho dius als jóvens i no s’ho creuen.

Fina.- Amb un jerseiet tirat ahí, perquè Adela la del peix venia del Cabanyal a dur peix, i venia pel carrer perquè después se n’anava pel poble a vendre. I per una pesseta… mon pare estava ahí assentat… redéu si ho senqueren els jóvens, això.

Vicente.- En aquells temps tots tenien coses.

Antonio.- Eren coses d’antes.

Fina.- Qué tiempos.

Antonio.- Después, carros mon pare me’n va fer u pa mi pals reixos. Però… ixe és autèntic, és que aquell era igual. Gran però igual en xicotet. No era pa reixos, no sé com dir-te, ligero, un caixonet i… No: un carro. Un carro en xicotet, seria aixina de quadrat. Saps?, un quadrat. Ixe sí que… si fóra hui no havera desaparegut. El va vendre, jo no sé…

Fina.- Después el va vendre al Perlo. Primer estos el van desmontar tot, te’n recordes, que eren els Nicolaus, el van fer… allà dins el carregaven…

Antonio.- El Perlo se’l va quedar, el senyó Tomás.

Tenim una foto per ací d’una gent treballant en un carro que volia ensenyar-te. És un carro que mos ha paregut molt gran… i molta gent treballant. Dic, ahí què estan fent exactament.

Fina.- No ho sé, perquè ahí dalt té… mira, ahí dalt du unes… això seria pa fer dalt com una barraca.

Pa fer la vela.

Antonio.- Una vela, pot ser. Perquè si no no veig sentit, que ací hi han ràdios que són de la roda. El lateral és açò. [30 min.] Lo que té més vista és això ja, ixa miqueta que està doblat, això ja és possible, si no…

Fina.- Això serà a muntó antic, eh? Això serà a muntó antic.

Antonio.- Ahí estarien fent alguna vela.

Fina.- Mosatros no en tenim cap de foto.

Antonio.- No, jo no ne tinc ni u de mon pare. Treballant ni u.

La gent no ho pensava. Encara no ho pensem.

Antonio.- No, però veus a lo millor ferrers que tenen fotos dels auelos o dels pares…

Vicente.- Tu saps este carro què pot ser, açò? Jo vos ho diré perquè ho he vist. Això d’ahí baix, ixe carro és pa portar tonells de vi.

Ah!, és probable, és probable, ens van dir algo d’això.

Vicente.- Això és pa portar tonells de vi, que són uns carros molt basts que aguanten, perquè això tamé és molt bast, i ahí s’assentava… en fi, ixes cadenes trrrrrrrrrrrr, baixaven hasta baix, posaven el d’ahí, pujaven i se quedaven ahí… u, dos, tres, i este porta u i avant. Això era pa portar tonells de vi.

Algo d’això mos van dir.

Antonio.- Jo és que no ho he vist mai.

Vicente. Això t’ho han dit, a tu, d’ixe carro?

Mos van dir que ixos carros tan grandots eren o pa’l vi o pa un molí que hi havia de farina allà en Alfara, que portaven sacs de cent quilos que era una barbaritat…

Vicente.- Vi o oli.

Antonio.- Bueno, pot ser, però ací, però ací carros aixina tan alts… fora de les carretes que anaven amb bous, eren més les carretes…

Vicente.- No, no, no. i això està fet un desastre, pareix una porta de galliner.

Antonio.- Però vull dir jo que estos tan grans… carros… home, els carros eren un poc més grans o més menuts, però això tan gran… Ací pa mi no, no me sona això.

Fina.- Uh, tindrà poc anys això! Tots xiquets jovenets.

Ací mos contaven que pa portar abono per exemple, quan va arribar el moment, que portaven uns carros que… una reata a lo millor de quatre o cinc cavalls… entonces portaven molts quilos, molts milers de quilos…

Antonio.- Sí que és possible, sí, però és una cosa que jo no he conegut.

Vicente.- Ací el més gran que hi hava era una carreta que tenia el Blanco [en fa menció Antonio Martínez Rovira al Rodacarrers 2021].

Antonio.- Xa, i n’hi hava una que tamé anaven dos bous, tamé.

Vicente.- Una que portava sis rodes: dos al centro i dos davant que és a on anaven els animals enganxats, que portaven dos o tres animals.

Antonio.- Però era una carreta, no era un carro.

Vicente.- Era carreta, no tenia baranes ni res: una plataforma.

Antonio.- Era plana, sí. Allò era pa dur peces planes per exemple, digam. Home, barrils drets tamé podien anar, no ho sé. Jo per lo menos això no, ni idea.

I quan portarien el arròs, m’imagine que l’arròs después de guerra tamé durien carretaes.

Vicente.- Duien el arròs segat a la trillaora i después portaen el arròs amb sacs a casa. Però això era sense el soto, perquè els sacs no els podien traure, havies de traure el soto i tirar el carro avant. Havies de tirar-ho damunt.

Antonio.- Això no ho he conegut ni…

Vicente.- Sotos no n’has conegut, tu, sotos?

Antonio.- Home, clar que n’he conegut, de soto, però el soto el duien pa taronges, cabassos i…

Vicente.- Pa això sí, però pa res més.

Antonio.- Pa atres coses que jo sàpia no.

Vicente.- Pa brosses…

Fina.- Ui, claro, males carretaes!, i palla i de tot han dut.

Antonio.- Així sí, si acàs, però barrils digam no.

Vicente.- N’hi havia u… era u de vi, de Castelló, crec que li dien Bodegas García.

Fina.- D’ixe no me’n recorde jo, Bodegas García.

Vicente.- Ixe de Castelló en tenia u i crec que portava un barril o dos. Portava els barrils baix i a la part de dalt els botos ixos de pell. Cuiros, se diu cuiros.

Antonio.- Jo no és que no ho he vist, és que no ho he sentit dir a ningú de carros més grans ací en el poble. Ací o en Burriana o en Vilavella, no ho sé…

Vicent.- No, no, ací tots els feien igual: uns els feien més bé, atres els feien més mal… La durabilitat del carro te marcava el que el feia bé perquè estava tot ajustat al puesto. Una cosa si no està ben feta als dos anys: xiquitxac, xiquitxac, ja està tot cruixit de menejar-se tota i vas perdent…

Antonio.- Això sí que ho he sentit dir, [35 min.] de u de la Vall, no dic noms, sí que ho he sentit dir que se feia el carro ell i quan venien ací, només quan arribaven a Nules ja escomençava a merejar-se algo.

Fina.- Ja cruixia, ja cruixia.

Antonio.- Ja no anava bé. Això sí que ho he sentit dir de… per la Vall. Ara, jo no sé si n’hi hava u o si n’hi haven tres o n’hi haven cinc, no ho sé. Però a vegaes sí que senties “s’ha fet el carro en la Vall i al mes ja va tic i tac, tic i tac, tic i tac…”

Vicente.- Els millors carros que se feien era ací en el poble. I els correatges de les cavalleries igual. El senyó Antonio Cabanell. Ixe ho feia molt bé.

Antonio.- Vicente Moixamo, sí.

Vicente.- I el Polit. Ixe tenia molt mala llet.

Esta foto… bueno, açò no aporta en principi res però mos pareix curiós ensenyar-li-la: això és un carret de alls. Portaven alls en barca hasta Mallorca, hem trobat documents d’això, i ahí és un dels carros. És un home que en 1897 contava un poquet… va passar per Nules i li va impressionar els carros de alls. I bueno, és una cosa curiosa, això no té més recorregut però…

Fina.- Això és història, claro…

Ens ha paregut curiós.

Antonio.- El carro seria normal.

Sí, sí, per supost, això és la càrrega.

Antonio.- Això sí que… pa dur l’arròs per exemple tamé… lo que díem, pa fer la faena u ficaria… no ho sé, n’hi han vàrios que fan la mateixa faena però la u la fan d’una manera, però la u la fan d’una forma: més basts, més fins, més ben feta… No ho sé. I entonces això sí que és fàcil perquè n’hi hava qui carregava l’arròs pa vindre a la trillaora, que el carro era la mitat i feien com esta casa. El que ho aguantava sabia, i el que no sabia a mitan camí ja escomençava a caure…

Vicente.- Però això que dius tu, ahí al camí la Mar se’n van morir u o dos que els va voltar el carro. Donaven més altura que base, pues quan ixos clots que n’hi haven, pum, va voltar i va caure baix ofegat. Jo sí que me’n recorde.

Antonio.- Ací igual la herba que l’arròs feien això. Carretaes carretaes que el que sabia ho muntaven bé que dius “açò com pot ser que no caiga, açò?”, i n’hi hava que al rato anava… No. O siga, tots lo mateix però cada u som d’una manera. No és que sigam més perfectes que uns atres, eh? Tampoc.

I hi haurien molts tallers ací, de carros?

Antonio.- Pues què en hi hava: u, dos, tres… quatre.

Fina.- Els quatre van estar en marxa quan…

Antonio.- Quatre o cinc.

Fina.- Capella… Però va acabar molt més prompte ixe home.

Antonio.- Ui, i el del convent antes.

Fina.- Ah, sí, sí que estarien, en la època antiga sí que n’hi haurien… bueno, antiga: después de guerra.

Antonio.- Sí, quatre segurs, si no és cinc. Quatre, crec.

[Ens ensenya una detalladíssima maqueta d’un carro feta per ell mateix] (…) Té les barres, el pujaor, ací tens el cubo, els ràdios, els camons. El mosso…

Fina.- Pa apoyar en terra.

Antonio.- L’aguanta, aguanta el carro. Açò és una telera. Esta d’ací, açò és una travessanya, ixa és travessanya. Esta i ixa són les travessanyes. I el piso, el soto…

Fina.- A l’atre costat està la canterilla, que la duien pa beure. Està tot molt ben fet. I ademés el pot desmuntar tot, eh?, per això no vol traure’l.

Antonio.- Ací és lo que vau vore: el freno. [40 min.] Ací tu no veus uns topets molt xicotets? Ixos que van a la roda. Ixe és el que rodant allà ixe s’apreta… és el freno de la roda.

Ah, de manilla! Això no ho havia vist jo.

Fina.- Això sí, els grans tamé ho duien això.

Antonio.- …i ja va ahí baix connectat i rodant, rodant… a la roda, el taquet ixe s’apreta i és lo que…

Bueno, i estes coses les feies a deshores mos dies, quan acabaves de treballar.

Quan acabava. I la madera igual: si me faltava un trosset de madera, com no tenia problema amb la família, pues un trosset de madera i d’allí en casa ho acabava d’arreglar, i… en fin.

I gastaves algun tipo de fusta en particular?

No, no.

I la part metàl·lica tamé la feies tu, clar.

El ferro, tot.

Fina.- Lo que la cadena no, ja t’ho va dir, les cadenes no les ha fetes. I el correatge pa anar al cavall tamé, no veus que està amb corretges?

Antonio.- Els aros ixos sí que no vaig fer la foguerà pa posar-los, eh? Ixos no, no em va fer falta d’això.

Fina.- És molt boniquet i està molt ben fet.

Antonio.- Açò lo únic que… dic jo a vegaes mig en broma perquè no… lo que fa u fa un atre.

Fina.- Però paciència sí que…

Antonio.- Això no… Però dic: si ara tu per exemple, anem a comprar-mos una camisa o unes sabates, un sombrero… peça única; tu dius que sí, jo m’ho crec o no m’ho crec, a vore si mos… Això sí que ho puc dir: tot lo que tinc és peça única, ahí sí que no hi han repeticions, eh? Bueno, menos els pequeños: els pequeños sí que en són cinc. Ixo són cinc. De lo demés res, eh?, peça única i s’ha acabat. Vull dir que si algú vol comprar-ne u no l’encontrarà al mercat.

Antonio Monfort: una conversa sobre carros i artesanies de la fusta

Nom/Cognom Antonio Monfort Roselló
Any de naixement 1943
Amb la participació de Fina Monfort Roselló i Vicente Cubedo Sánchez
Títol Antonio Monfort: una conversa sobre carros i artesanies de la fusta
Categories Treball, oficis, artesania, postguerra
Data i lloc de l’entrevista Divendres 21 de gener de 2022, casa de l’entrevistat
Equip entrevistador Etnopèdia (Nelo Vilar, Laura Yustas).
Links https://youtu.be/M8fV6sBGp6Q
Extracte https://youtu.be/erBkrXoJDpc
Transcripció en PDF

Galeria de maquetes


Maqueta de la façana principal del Mercat de Nules amb diferents fonts d’il·luminació. És l’única peça feta sobre una superfície plana. Inclou una base de contraxapat, fusta natural i alumini per a portes i reixes. El color de la façana és el que es recorda històricament, fins que es va canviar en l’última reforma. El color és afegit, i el dibuix (de detalls com l’escut de Nules, que presideix la façana) està molt detallat. Està signat i datat en 2012. Moltes hores i molta paciència invertida.

***

Un carret fet a escala amb tots els detalls: les peces de la roda (cubo, eix, ràdios, cambó…) i del carro (barres, teleres, mosso, soto, travessanyes, freno, aigüera…). La peça es desmunta completament, com un carro real. L’única peça que no ha construït Antonio són les cadenetes, la resta és fruit de la seua paciència i de la seua perícia i sensibilitat.

***

El campanar de Nules. Com es pot observar en la base (signada i datada en 1995, per cert) l’autor no va utilitzar trossos complets de fusta sinó que va ajuntar trossets per fer cada superfície. Es pot observar un grandíssim nivell de detall, que inclou balconets o les pròpies campanes.

***

Una urneta per a una imatge de Sant Antoni Abad, “Antoni del porquet”, que antigament es tenia a cada casa. Està fotografiada amb diferents fonts d’il·luminació. De nou veiem la perícia de l’autor per a les proporcions i els detalls, i la seua capacitat i domini virtuós de l’ofici tradicional -com a fuster ebenista-. Inclou columnes amb base i capitell i diferents tipus d’arquets.

***

Una fabulosa maqueta de l’edifici de la Caixa. Tornem a veure com ha fugit de l’ús de superfícies planes que resolgueren d’una vegada tota la superfícies de l’edifici. A més dels detalls arquitectònics podem gaudir de les solucions adoptades en portes, cortines, persianes, banderes, rètols o fins i tot jardineres. Signat i datat en 1988.

***

Una maqueta de la Torre de Pisa, ben resolta en fusta i amb baranetes metàl·liques en la part superior. Per dalt es pot veure l’escala interior, fruit del perfeccionisme de l’autor.

***

Les dos torres: la Torre Eiffel i la Torre de Pisa, que hem vist ací dalt.

La Torre Eiffel fa més d’un metre huitanta. Si bé és una figura habitual en el treball de molts aficionats a les manualitats (amb furgadents o pals de polo, per exemple), en este cas s’ha aplicat els coneixements de l’artesania en fusta. La Torre està construïda tridimensionalment, és a dir, que ha realitzat les potes, per exemple per fora i per dins, sense escatimar faena. Hi ha cents de trossets de fusta preparats i col·locats pacientment. Inclou a més il·luminació, com es pot veure a la imatge de la dreta. Una xicoteta-gran meravella.

***

Per acabar, una altra urneta, més senzilla que l’anterior però igualment elegant i que demostra la varietat de recursos de l’autor, Antonio Monfort, a qui tornem a agrair la seua confiança i la seua generositat cap a Nulespèdia i cap al seu poble.

*

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.