Fotos de l’Arxiu Històric de Nules II: Festes, actes públics i treball a principis del segle XX

Vicent Felip Sempere, en el segon volum de Recull per a una història de Nules II (Barcelona, 1977 – Nules 2000), p. 69 (capítol “El ball de Torrent a la vila de Nules”), reprodueix esta imatge amb el següent peu:

“Esta fotografía, realizada en el año 1894, es la más antigua que conocemos de la Artística-Nulense. La banda se había formado a mediados del siglo XIX, utilizando algunos de los instrumentos de la desaparecida orquesta del convento de carmelitas descalzos. En la primera línea de personajes situados tras la bandera el personaje marcado por la flecha es Mariano Castell, Fundador de la Banda. (f.: anòm.).”

La còpia de la foto no és la mateixa, però en la que publica Sempere tampoc no trobem cap fletxa indicant qui és Mariano Castell. Tenim molts hòmens i alguns xiquets. N’hi ha que porten trage i d’altres que van en brusa. No estan uniformats i pareix que tots porten una gorra a la mà, també els xiquets. En terra hi ha molts instruments de vent: trompetes, tubes, trombons, saxos, clarinets… Una joia de la banda, fundada només algunes dècades abans.

***

A continuació compartim dos imatges de la cavalcada del ball de Torrent de 1912 en el seu pas pel carrer Major i entrada a la plaça. Les hem pogut identificar gràcies a una imatge semblant apareguda en el llibre Recull per a una història de Nules II (Barcelona, 1977 – Nules 2000), p. 52, a on, a més, es pot llegir lletra i música d’algunes cançons (capítol “El ball de Torrent a la vila de Nules”). Gràcies a eixe escrit hem sabut també que no és un ball de Torrent qualsevol, sinó un dels més grans que es van fer i, a més a més, l’últim. Després de la guerra es va tractar de recuperar, però no va ser possible. La fotografia de l’article mostra una carrossa amb la reina molt elegant, acompanyada per una cort de dames vestides de llauradores valencianes. És molt pareguda a la que voreu més avall, on van de pastoretes, però de moment ens centrem en esta primera imatge:

Tenim una visió molt bonica del pas de la cavalcada, amb hòmens a cavall, disfressats i amb barbes postisses. Les disfresses eren comunes en una celebració que incloïa, segons explica Felip Sempere (p. 45) un “conjunt de danses i exhibicions còmiques amb les quals se satiritzaven personatges o fets succeïts a la població; això feia que l’únic que es mantinguera foren els balls, puix que els números de xanxa anaven adaptant-se d’acord amb les circumstàncies”. En una façana es pot llegir “Taberna de Ramón ???”. Al fons es veu amplament el carrer Major. Com que la foto està feta més bé de cara al públic, ens podem fixar més en com van vestides dones i hòmens: veiem moltes dones pentinades a l’estil de principis de segle i tapades amb toca, hòmens i alguns xiquets amb boina.

Més avant (pp. 46-48), descriu amplament el ball de Torrent celebrat en 1912 durant les festes de la Mare de Déu de la Soledat i que veiem en estes dos fotos. Com voreu, la festa estigué planificada amb especial entusiasme perquè era una forma de celebrar la victòria liberal en les eleccions municipals de novembre de l’any anterior. La descripció és preciosa i molt detallada, la compartim completa a continuació:

“La primera vegada de que tenim constància que se celebrà a Nules el ball de Torrent fou a les festes de la Soledat de l’any 1898. Eixe any, per tal de manifestar el goig pel decret de separació d’aigües, donat el 28 de setembre de l’any anterior pel governador Xavier de Beranger, l’Ajuntament volgué fer la festa grossa i, a més de les tradicionals festes que celebraven els clavaris de la Mare de Déu, els dies 14 i 16 d’octubre, es representà el ball de Torrent.

L’onze de novembre del 1911 hi hagueren eleccions municipals; a Nules guanyaren els lliberals, essent escollit per Alcalde Josep Palmer i Gosalbo. Sembla que, per celebrar el triomf, pensaren en tornar a muntar el ball per a les festes de la Soledat de l’any següent.

El muntatge del ball portava algun temps de preparació, donada la complexitat de les danses i, sobretot, dels numerets satírics, que s’havien d’improvisar d’acord amb la situació del moment.

El 12 febrer va morir l’Alcalde, essent anomenat per a substituir-lo Ramón de Prior. Malgrat aquest fet, el projecte es va tirar endavant i, uns quatre mesos abans de les festes, es cridà un home de La Vall d’Uixó perquè s’encarregara d’assajar amb els grups de ball, les danses que havien d’eixir. Els assajos es feren al magatzem del senyor Antoni, prop del cementeri -avui Institut de BUP-; els números còmics s’assajaren a l’Hostal del Roig -església de la Immaculada.

Al mes d’octubre, en les festes de la Soledat, per darrera vegada, es va representar a Nules el ball de Torrent.

La fama que en anys anteriors havia aconseguit la celebració de Nules, féu que aquell any vinguera a la vila gent de tots els pobles de la rodalia. La festa fou de les més grans que s’han celebrat a Nules, estant encara avui viu el seu record a la memòria de les persones que la visqueren. És per això que hem pogut recollir alguns testimonis de com, en aquella ocasió, es va celebrar el ball.

El dia escollit, a les 10 del matí, eixiren de la plaça de la Constitució -plaça Major- els grups que havien de participar al ball, iniciant una cavalcada que s’enfilà pels carrers: Major, Beranger, Santa Teresa, Ample, Ravalet, Barranquet i, altre cop, carrer Major, aplegant a la plaça cap el migdia.

El cercavila era encapçalat per un dolçainer, al qual seguien els diferents grups de ball: Palets; Alcides, o atletes, portant grans garrots; Dansa Major; Contrabandistes, muntats a cavall per la qual cosa el paper de dones el feien hòmens travestits; una Estudiantina, que anava cantant i arreplegant diners; una carrossa, on anaven les xiquetes de la Dansa Xica, vestides de valencianes, i la Reina del Ball, vestida d’acord amb el seu títol; el cercavila el tancava la Música Sorda, que eren personatges vestits destarifats, portant instruments de música fets de fusta, i muntats en «burros», però de cul; també eixia la Murga, la qual estava composada per un grup, no menys desastrat que l’anterior, que portava eines i ferramentes de gran tamany, representant diferents oficis.

A les cinc de la vesprada, la plaça i el carrer Major estaven plens de gent, la qual es posava als cadafals, o al mateix carrer, aplegant de la casa del Rosso fins la botiga del Rico. Al mig de la plaça estava muntat un entaulat.

La festa s’iniciava eixint de Ca la Vila un personatge gordíssim disfressat de rei, al qual acompanyaven altres dos, que representaven l’escrivà i l’agutzil; l’escrivà anava vestit amb gramalla negra, gorguera de puntes i barret de vellut, portant a les mans un gran llibre i una ploma per a escriure; l’agutzil duia un bastó i un esquellot per a cridar a l’ordre; els seguia un personatge disfressat amb sotana i ulleres grandíssimes, volent representar un vicari.

Tots quatre personatges pujaven a l’entaulat, on el rei seia a una cadira de repòs, darrere d’una taula, que estava situada en un dels angles, posant-se-li a un costat l’escrivà i a l’altre l’agutzil, mentre el vicari se li posava darrere refregant-se les mans i fent-li escoltetes.

El secretari llegia un pregó, pel que es manava al públic es riguera i divertira, baix pena de presó sense portes ni forrellats, o altres penes similars. Després el rei donava l’autorització perquè començaren els balls, i l’agutzil cridava els diferents grups.

Els primers que eixien eren els Palets, els components del grup, format en sa totalitat per xiquets, al temps que cantaven «toca Micalet», anaven dansant i colpejant uns palets que portaven a les mans; després eixia l’Estudiantina, i al so de la música, cantant cançons de xanxa, anava vestint un pal amb cintes de colors; acte seguit eixien els membres de la Música Sorda volent imitar-los; per a fer-ho portaven un pal amb una botja a la punta que tractaven de vestir amb cordes d’espart plenes de nusos, embolicant-se entre ells i rebolcant-se per terra, mentre el rei els cridava a l’ordre i l’agutzil feia sonar l’esquellot i els expulsava de l’entaulat a garrotades.

A continuació eixien els Alcides, o atletes, que lluitaven entre ells fent exercicis de força; després muntaven una torre, posant-se uns damunt d’altres en rogles cada cop més menuts 8-4-2-1, coronant-lo un de sol que en aplegar a dalt disparava un tret, que era conegut com «el pilotó».

La dansa Major, formada per fadrins i fadrines, ballava el Ball dels Arquets; aquest mateix ball era interpretat per la dansa Xicoteta, que estava composada tota ella per xiquetes; a aquesta dansa s’ajuntava la Reina del Ball, que passava per baix dels arquets portant una bandereta.

Entre ball i ball eixien els membres de la Música Sorda i de la Murga, els quals interpretaven diferents números còmics, com el del barber, el dentista i les sorpreses.

En el primer d’ells eixia un barber, portant una gran navalla d’afaitar, i empastrava la cara d’un client amb merengue, mentre cantava i gesticulava exageradament, acabant degollant-lo rebentant-li una bosseta de tinta roja que el primer portava al coll, amb grans crits i rialles dels espectadors i escàndol i gestos d’horror de les autoritats de bufa.

En el del dentista es tractava d’atendre un malalt que pujava a l’entaulat, portant el cap embolicat amb un llençol, mentre el dentista cantava i el feia fugir mostrant-li unes grans tenalles.

Les Sorpreses eren representades tirant d’un caixó de fusta, amb manilla i matraca, del qual eixien homes i xiquets fent volantins, que tiraven al públic caramels, flors o coses menys agradables com rates o d’altres bestioles vives, quan no aigua o plomes.

El ball acabava amb l’entrada dels contrabandistes, que eren sorpresos per les autoritats mentre venien contraban, acabant el ball a garrotades i tirant-se les cadires i tots els objectes que tenien a mà”.

***

Com dèiem, en la pàgina 52 del mateix llibre, Vicent Felip Sempere reprodueix una foto molt pareguda, però amb les dames vestides de llauradores valencianes. La reina clarament és la mateixa, la carrossa també i pensem que les dames tampoc no canvien. El text que acompanya aquella imatge al llibre és el següent:

“Carrossa que portava la Reina i dames del ball de Torrent a l’any 1912; de fet Mª. Teresa Herrero Gavara, qui va fer el paper de Reina, a partir d’eixe moment se li va quedar com malnom «la Reina». (f.: anòm.).”, p. 52.

Continuem al carrer Major, però ja entrant a la plaça. A la dreta de la carrossa veiem la marquesina del Casino la Paz. Pels vestits de pastoretes havíem pensat que podria tractar-se de les carrosses de Sant Joan, però amb les dades de Felip Sempere només ens queda preguntar-nos si a la festa de la vesprada les dames es posaven un segon trage –en este cas de pastoretes–, ja que en el text només s’esmenta el de llauradores. Entre els hòmens i xiquets del públic ja trobem les gorres irlandeses que estarien de moda fins als anys trenta.

La farmàcia de darrere de la reina pareix que siga d’Escriche, però no es veu el nom complet. L’hem buscada a les guies de de la província que estan publicades en el repositori de la UJI i hem trobat algunes dades potser anecdòtiques, però que hem decidit incloure:

En la de 1916 (1916 Directorio valenciano: guía especial de las provincias de Alicante, Castellón de la Plana y Valencia (Bailly-Bailliere-Riera, p. 62 del PDF) tenim un Julio Escriche, però portava una drogueria i no una farmàcia, també està la de Vicente Cardona. En el llistat de farmàcies tenim: la d’Ismael Felip i la de Pasqual Remohí.

En la de 1924 (Anuario-guía de la provincia de Castellón. Año III. 1924) hem trobat un nuler que tenia una farmàcia i que es deia Escriche, però estava en Xilxes. Podria ser un familiar, el mateix farmacèutic que abans o simplement una casualitat. En qualsevol cas serà una farmàcia molt antiga. Fina ‘la Regentera’ recorda les farmàcies de Gálvez i de Palenciano com algunes de les més antigues i Fina García (filla) ha sentit parlar d’una altra molt antiga que va posar el pare de la famosa poetessa Anna Rebeca Mezquita [1890-1970, a qui, com se sap, se li va retirar inicialment el premi en els Jocs Florals de Lo Rat Penat quan es va obrir la plica i es comprovà que es tractava d’una dona].

D’altra banda i només com a curiositat, Fina ‘la Regentera’ comenta que els balcons de darrere de la reina són com els que encara es mantenen en la casa d’enfront de la Caixa.

***

Com que tenim la sort d’haver aconseguit dos imatges de la mateixa festa i fetes des del mateix lloc, hem aprofitar per unir-les digitalment i donar una perspectiva més ampla de la cavalcada. En la versió unida en la part de davant, veiem que coincideixen algunes cares, un detall en què no ens havíem fixat abans. Té sentit que sent una cavalcada el públic no es menejara massa, però ens pareix un detall simpàtic.

***

Faustino Valentín, que havia sigut alcalde de València (1918-19) seria elegit diputat a Corts pel districte de Nules a les eleccions generals del diumenge 29 d’abril de 1923. Ací veiem un míting en què parla per a un nombrosíssim auditori el dia 19 de març del mateix any, en un acte d’homenatge/míting organitzat per la Corporació Municipal amb motiu del seu nomenament com a candidat oficial a Corts. Esta imatge va ser publicada en Recull per a una història de Nules I (Barcelona, 1977-Nules, 2000) de Vicent Felip Sempere, p. 281; en un capítol titolat “Notes sobre les campanes de la vila de Nules”. És així perquè durant este dia es va produir l’anomenat “incident de les campanes de 1923” que va acabar d’encendre la tensió que ja existia entre el clero profundament polititzat i la Corporació Municipal.

El peu que acompanya a la fotografia en la p. 281 és el següent:

“El fill de Nules Faustino Valentín i membres de la Corporació Municipal a l’entaulat que es va muntar davant de Ca la Vila a l’any 1923, quan es va produir l’incident de les campanes. Entre la gent es pot vore la bandera de la banda de música que havia eixit acompanyant la Corporació i el poble per rebre’l. (f.: anòm.).”

Com a curiositat, la casa de la que pengen els cobertors blancs és la de la ‘tia Amparo’. A la casa blanca del cantó vivien la sinyó Lola i el sinyó Pepe i –com hem vist en altres fotos– ahí estava el Casino la Pau. Fina García Prior –filla de Fina ‘la Regentera’– ens explica que d’ahí es va penjar el dosser de Sant Vicent durant molts anys.

En el mateix llibre (pp. 251-252) el tristament desaparegut cronista explica l’incident:

“Als primers anys del present segle fou molt sonat l’enfrontament que va tenir lloc entre l’Ajuntament i el retor, amb motiu de l’entrada a la vila del candidat a les eleccions a Corts i fill de Nules Faustino Valentín.

Els fets es produïren el [dilluns] dia 19 de març de l’any 1923. L’Ajuntament havia decidit rebre al candidat amb la banda de musica i volteig general de campanes. Un cop congregats a la plaça de la Constitució els membres de la Corporació Municipal i la majoria del veïns, el retor va fer baixar del campanar els campaners i va prohibir voltejar les campanes; malgrat que Vicente Huesa, Alcalde de la població, va intervidre per tal que el retor Manuel Juan Marco accedís a que es voltejassen les campanes, aquest no va voler baixar del «burro», la qual cosa donà lloc a que la gent s’avalotara.

El tema va ser tractat al Ple de l’Ajuntament, celebrat el [dissabte] dia 24 del mateix mes i any, acordant, per unanimitat de tots els assistents, aprovar la conducta de l’Alcalde, reprovar l’actitud del retor, passar a consulta d’advocats els drets de la vila a voltejar les campanes en matèria cívica i temporal, i traslladar còpia de les resolucions al Bisbe, al Governador Civil i al propi rector[1]; es veu que el que més havia indignat a l’Ajuntament era el fet que a altres autoritats civils se’ls havia rebut amb volteig de campanes i al que era fill de la vila no, actitud coherent si pensen que bona part del clergat de l’època a Faustino Valentín el veien com un dimoni, ja que pertanyia al partit polític de Blasco Ibáñez, caracteritzat pel seu anticlericalisme. De la situació d’enfrontament a què es va aplegar, per aquest i altres motius, és bon testimoni l’acta del Ple de l’Ajuntament del dia 3 de setembre d’eixe mateix any, en la qual es reprovà la conducta del retor i s’acordà formar una comissió per tal de traslladar-se Tortosa a parlar amb el Bisbe i demanar-li que remoguera al retor. Cal remarcar que fou la pràctica totalitat dels membres de la Corporació, sense excepció de partits polítics, els que aprovaren tal determinació[2]”.

Pel seu interés, compartim també l’acta íntegra del plenari de l’Ajuntament al que es refereix Sempere, celebrat en secret el dilluns 3 de setembre de 1923. És un moment políticament molt tens, només deu dies abans del Colp d’Estat de Primo de Rivera que iniciaria la seua dictadura. Abans de reproduir el document, Felip Sempere escriu a mode de resum: “La totalitat dels membres de la Corporació Municipal decideixen formar una comissió per tal d’anar a Tortosa a demanar al Bisbe que remoga al retor”. En el text complet es raona la tensió que s’està vivint al poble a causa de les accions del retor D. Manuel Juan Marco i especialment del Vicari D. Vicente Llombart, a qui este primer havia deixat pràcticament totes les obligacions que li eren pròpies. La problemàtica és de caire polític i té especial importància en les declaracions de l’alcalde i dels regidors la denúncia de la manera en què s’està tractant a regidors considerats políticament oposats (tot i que igualment sostenen que són bons cristians). Es parla també d’un polític –de qui no es diu el nom, però que bé podria ser Jaime Chicharro– a qui està donant suport el clero i que està provocant odi i problemes en tota la província, afectant directament a les famílies del poble.

DOC.: XIV

A.H.Nu.: Actas del Ayuntamiento de Nules, anys 1922,23,3- IX-1923. 1923, setembre, 3, Nules.

La totalitat dels membres de la Corporació Municipal decideixen formar una comissió per tal d’anar a Tortosa a demanar al Bisbe que remoga al retor.

“Terminado el despacho ordinario, la Presidencia manifestó que iba a ocuparse de un asunto relacionado con el clero de esta villa que, por la gravedad que el mismo encierra, debe tratarse en sesión secreta, de conformidad con lo dispuesto en el articulo 97 de la Ley Municipal, y el Ayuntamiento así lo acuerda por unanimidad, pasando a reunirse en sesión secreta. Acto continuo el Sr. Alcalde expone que va a dar cuenta a la Corporación de las visitas que ha tenido de una comisión de señores respetabilísimos y de algunas señoras, en suplica de que como primera autoridad civil viera el modo de poner término, por cuantos medios estuviesen a su alcance, a la afligidísima situación espiritual por que atraviesa la villa de algún tiempo a esta parte, producida por la equivocada y persistente actuación del Sr. Cura Párroco D. Manuel Juan Marco, secundado por el Clero, principalmente por el Vicario D. Vicente Llombart, entregados por completo a la política baja, rastrera y concupiscente al servicio de determinado político que ha adquirido triste celebridad en toda la provincia como sembrador de odios y discordias en todos los pueblos y en todas las familias. De tal manera que este pueblo, tan pacifico y cristiano de suyo y tan fácil de gobernar, está hoy dividido en castas de buenos y malos y en sectas de católicos y apestados por la desventurada intervención del Señor Cura Párroco en las cuestiones sociales y políticas, quien con olvido de todos sus deberes eclesiásticos y teniendo abandonada completamente la parroquia, ha hecho de la religión una arma electoral, destinando el templo de Dios para sus escasos secuaces, sosteniendo un perpetuo estado de agitación desde los confesionarios, convertidos en centros perturbadores y políticos, y creando en fin tal ambiente de angustia en los espíritus y de zozobra en las conciencias de los feligreses que muy pronto agotada la prudencia y la resignación con que este sufrido vecindario presencia y sufre tales desmanes, llegará el día de tomar la justicia por sus manos. Agregó el Sr. Alcalde que indudablemente estaba en la conciencia de todos los señores concejales, como estaba en la suya, que ante la inminencia de que estallase la ira popular, había llegado la hora de intervenir y buscar remedio a esta insostenible situación, y que ya recordaran sus compañeros cuánto le costó, en el reciente incidente de las campanas, sostener al pueblo que congregado en la plaza Mayor, se indigno ante la provocadora y altiva actitud del Sr. Cura que echó a los campaneros de la torre y desacató su autoridad. Y era mayor la necesidad de poner remedio a esta aflictiva situación por estar engendrada de mucho antes y llevar trazas de no concluir nunca. Pues no sólo en las elecciones generales combatió el Clero, capitaneado por el Sr. Cura, a los candidatos eminentemente católicos como los Excelentísimos Sres. Conde de Floridablanca, Barón de Cárcer y Barón de Llaurí y Terrateig, empleando toda clase de coacciones, sino hasta en las elecciones municipales y provinciales agotó toda su actividad y la influencia de su sagrado ministerio, combatiendo a los candidatos de mayor arraigo en el pueblo y mejor conducta cristiana, con la sola perspectiva de servir a su ídolo y señor.

Concluido de hablar el Sr. Alcalde hizo uso de la palabra el concejal D. Blas Arámbul, manifestando que efectivamente se estaba en el caso de acabar con esta situación y recordaba a sus compañeros, como muestra de la conducta desdichada y perturbadora del Sr. Cura Párroco, la demanda que éste le presentó en el Juzgado como ex-Alcalde, reclamándole doscientas pesetas por una misa y un sermón dedicados a la Patrona del pueblo, sermón que renunció a cobrar el dignísimo capellán que lo pronunció, perdiendo el pleito el Sr. Cura en todas las instancias, dando lugar a un escandalazo que formó época. Pedida la palabra y concedida al Sr. concejal D. Francisco Mechó dijo que era de recordar a este propósito que el centro obrero al cual pertenecía, dando muestra de su catolicismo, había entronizado a la Patrona del pueblo en el salón de sesiones y que con motivo del estreno de una bandera, se habían acercado a la casa rectoral con el propósito de que el Sr. Cura la bendijera y les dijese una misa de campaña, bien por sí o bien delegando en otro sacerdote. La contestación del Sr. Cura fue una repulsa seca y descortés, despidiéndoles de mala manera, por considerarlos afiliados a una sociedad hija de Satanás y estar todos excomulgados. La prudencia de los obreros de esta villa, que jamás han provocado huelgas ni han desobedecido a las autoridades eclesiásticas ni civiles, quedó patentizada frente a la insolente respuesta del Sr. Cura Párroco quien bien pudo influir, tomándolos bajo su dirección y dándoles conferencias religiosas sociales para expurgar algún vicio de organización, si lo había, y servir, con sus sanos consejos, de vallador a las influencias de fuera para que el sindicalismo ateo no prendiera en sus conciencias cristianas. Pedida la palabra y concedida al concejal D. Blas Canós, comenzó diciendo que debía agregar a esta especie de capítulo de cargos la grosería con que fueron recibidos y desatendidos tres señores abogados que visitaron al Sr. Cura en la abadía, cuando el incidente de las campanas, a que se ha referido antes el Sr. Alcalde y las insolentes palabras con que negó otro cura, allí presente, que el actual Diputado a Cortes [Faustino Valentín] por este distrito fuera hijo de esta villa para, después de tales destemplanzas de lenguaje impropias de las personas allí reunidas y toleradas por el Sr. Cura párroco, tener que rectificar en evitación de desagradables consecuencias, pero sin publicidad y sin dar satisfacción a las personas aludidas.

Seguidamente el Sr. concejal D. Vicente Casino hizo uso de la palabra manifestando que todo lo expuesto era de mayor gravedad por las continuas ausencias del Sr. Cura párroco quien rara vez está en el pueblo y las escasas veces que está aquí no asiste al coro ni al confesionario ni a ningún acto obligado de su ministerio; que la Parroquia está completamente abandonada y en manos del Vicario D. Vicente Llombart, cuyos procedimientos no son muy dignos de alabanza; que la inmensa mayoría del vecindario se siente repulsado y herido en sus sentimientos religiosos y mortificado por unas mal aconsejadas beatas, únicas directoras de la rectoría, asistentes perpetuas a ciertos confesionarios que escandalizan con sus tertulias y visiteos a los sacerdotes y con sus murmuraciones sempiternas concediendo patentes de honradez y de religiosidad y profanando nuestra sacrosanta religión al repartir el cielo cual si fuera una torta que les perteneciera. Recuerden los Srs. concejales como esas beatas vocingleras que, en tumultuosas manifestaciones, algunas veces nocturnas, iban a la estación del ferrocarril a recibir y obsequiar a ese político sembrador de odios y discordias, difamador de la honra de sus contrincantes, que un día del mes de mayo, abandonaron la función religiosa y despojando el altar de la Virgen, de las flores y plantas de maceta, corrieron presurosas a adornar con ellas la mesa de un festival político, se opusieron y trataron de impedir y declararon y calificaron de protestante y sectaria la hermosa explosión de fe de este vecindario en el solemne novenario y numerosísima comunión y la concurridísima procesión jamás aquí vista, con cuyos actos obsequió el populoso arrabal de Villarreal a la Virgen del Carmen, por el solo hecho de no estar dirigidos por sus sacerdotes contertulios.

En este estado se presentó, por los Sres. concejales D. Francisco Monlleó, y D. Vicente Martí, la siguiente proposición de acuerdo:

«El Ayuntamiento, visto lo expuesto por los Sres. Alcalde y concejales que han hecho uso de la palabra, acuerda:

1° Que conste en acta su más enérgica protesta por la conducta del Sr. Cura párroco, quien abandonando sus deberes eclesiásticos y parroquiales, solivianta los ánimos del vecindario con su pertinaz y constante actividad política en beneficio de determinada persona sembradora de odios y rencores.

Y 2° Que una Comisión compuesta del Alcalde y de los concejales D. Vicente Casino y D. Blas Canós, asistida del Secretario de esa Corporación se trasladen a Tortosa y con copia de lo pertinente de esta acta y del acuerdo que proponen, visiten y la entreguen al Ilustrísimo Reverendo Señor Obispo a quien expongan de viva voz el estado tristísimo de esta feligresía, de la necesidad de ser removido el Sr. Cura párroco por ser numerosa y ostensible la hostilidad que se ha creado contra él, antes de que el vecindario resuelva por sí airadamente esta penosa situación y que delegue una persona de talante, discreción y virtuosa que sin prejuicios y sin intervención del Clero ni del Sr. Cura, abra una información respecto a estos particulares, en cualquier domicilio de este pueblo, menos en la Casa Rectoral, a fin de que puedan disponer cuantas personas quieran ser oídas».

Cuya proposición se votó por unanimidad, haciéndose constar por el Señor Alcalde que son doce concejales asistentes los que tomaron el acuerdo de los trece que integran el Consistorio a los efectos de patentizar que esta representada casi la totalidad del vecindario en asunto tan delicado.”

D’altra banda, en el taller de documentació d’imatges va comentar la presència d’una gran quantitat d’hòmens i es va plantejar el dubte de si les dones podien o no votar en eixe moment i, per tant, de quin sentit tenia que estigueren en un míting. En realitat, sí que veiem bastants dones als balcons, encara que tenim una majoria masculina. En qualsevol cas, és interessant recordar que el vot femení es va aprovar en 1931 i no desaparegué oficialment fins a després de la guerra, quedant temporalment anul·lat durant la dictadura franquista i recuperant-se immediatament després.

***

Com a curiositat, la foto que acabem de vore és la continuació cap a la dreta de les dos anteriors, les corresponents al ball de Torrent. Tot i que hi ha 11 anys de diferència entre les dos anteriors i esta, hem provat a ajuntar les tres per vore, una vegada més, una perspectiva més ampla de la plaça. Els balcons de la casa que està en les dos imatges i que ens permet unir-les estan, però, reformats, potser per adaptar-los a la moda de l’època, així que no coincideixen tan bé com en el cas anterior. A més a més, el punt des del que es va fer la foto no és el mateix. Així i tot, pensem que és bonic tindre una visió tan ampla de la plaça.

***

Un nombrós grup de dones i xiquetes, amb algun home, en un magatzem de taronja també de principis de segle. Davant tenim algunes de les famoses caixes americanes, unes caixes grandíssimes que donaven molta faena. La foto és molt antiga i ha aparegut en alguna col·lecció anterior. Al voltant tenen la palla que es gastava per ficar les taronges damunt i també –com expliquen en el taller– per assentar-se. Les dos dones i la xiqueta de davant estan col·locades com si estigueren encaixant, les tres al voltant de la caixa –com vorem de manera més realista en la següent foto–, però veritablement estan posant per a la foto de grup.

***

Un altre magatzem de taronja, però en esta ocasió vist des de dins. Per la roba i els pentinats, la data no se n’anirà molt de la de la foto anterior. Veiem dones i alguns hòmens, en este cas no veiem xiquetes, però tampoc no vol dir que no n’hi haguera. Si la fotografia anterior pareixia més bé una foto de grup en el context del magatzem que incloïa totes o quasi totes les treballadores, ací tenim una escena de treball que algú va decidir immortalitzar. Una imatge curiosa de feina –i poc comuna per ser d’interior– que ja havia eixit en altres col·leccions amb menys qualitat. Mentre les dones encaixen, pareix que l’home de l’esquerra estiga portant cabaços, l’altre porta barret, no sabem si seria un encarregat. Les dones estan agrupades de tres en tres, les dels costats suposem que estaven arreglant les caixes i la del mig seria tiraora i aniria tirant les taronges. El sòl està adoquinat i darrere hi ha grans muntanyes de taronges esperant a ser encaixades.

***

Aquí tenim un canvi d’escenari gran, tot i que l’època seria possiblement la mateixa. Tenim un jove en un despatx, vestit amb molta elegància. En el taller es comenta amb simpatia que els arxivadors no pareixen molt plens, també es trauen com a detalls la tinta i el seu assecador damunt la taula, entre papers i altres objectes. De nou, es una imatge que no hem pogut datar amb precisió, però que pensem que és d’abans de guerra.

***

Una altra foto d’abans de guerra, on veiem uns quants barrets canotier i gorres irlandeses que s’estilaven en eixos anys i que als anys 30 del segle XX van desaparèixer. Fina ‘la Regentera’ pensa que l’home amb trage negre, corbata i barret podria ser el mestre de música Pedro Tel, encara que la foto pareix massa antiga perquè fora ell. En qualsevol cas, la foto és preciosa i serveix de retrat col·lectiu de l’època, mostrant la varietat de robes, gorres i barrets, i així les diferències de classe entre uns i altres.

***

1934. Bous a la plaça Major. Veiem una perspectiva ampla del carrer Major i la plaça. La pobra vaqueta, molt sequeta, es veu assetjada per una multitud de joves amb camisa blanca i pantalons foscos. Les dones estarien en els balcons. Suposem que amb tanta gent al carrer, rodar les vaquetes o el bous seria més perillós que ara. Esta foto es troba també a Comentaris a les fotos sobre Tradicions i festes arreplegades per Tomàs Miralles.

***

Anys 30. Possiblement siga també del 34, un any del que s’han vist unes quantes fotos de bous a la plaça Major. Veiem la façana de la casa de la família Alcázar, actual ajuntament, i els balcons a rebentar de gent, dins i fora. La foto es troba també a Comentaris a les fotos sobre Tradicions i festes arreplegades per Tomàs Miralles.

***

Taller de maquinària J. Castelló. Com en casos anteriors, per la roba i les màquines pensem que es tracta d’una foto molt antiga, de les primeres dècades del segle. Fina ‘la Regentera’ la seua filla Fina pensen que podria ser al carrer Santa Cecília. Hem inclòs una foto actual de l’edifici al que es referixen perquè es puguen comparar. La forma de la façana coincidix i, tot i que les finestres no estan iguals, pot haver-se modificat més tard. En qualsevol cas, no podem confirmar-ho.

***

Una altra foto d’espais de treball, en este cas llegim: Materiales para construcción. ???, portland, cement. No sabem on és, però seria abans de guerra. En comparació amb la foto anterior, aquí tenim carros amb animals i també un camionet. El camió, al que tristament no se li veu la matricula –que facilitaria la datació– podria indicar que és una foto lleugerament posterior.

*

[1] A.H.Nu.: Actas del Ayuntamiento de Nules, anys 1922, 23, 24-III-1923, Doc. XIII.

[2] A.H.Nu.: Actas del Ayuntamiento de Nules, anys 1922, 23,3- IX-1923, Doc. XIV.