Nom/Cognom José Gavara Bruno, “Pepe Galí”
Any de naixement Dilluns 24 de juny de 1935
Títol Pepe Gavara, històries d’heroisme
Categories Història, etnologia, festes, religió, guerra civil, postguerra, treball, família
Data i lloc de l’entrevista Divendres 25 de febrer de 2022. A casa de l’entrevistat.
Equip entrevistador Etnopèdia (Nelo Vilar, Laura Yustas).
https://youtu.be/iS3dMQji1Bk
Extracte https://youtu.be/_rBIxJK5-KQ
Transcripció en PDF

Fa molt de temps que ens van recomanar una entrevista a Pepe Gavara (Pepe “Galí”), potser l’única persona de Nules condecorada per una acció heroica amb la Ordre Civil de la Beneficència. Potser també l’única amb un reconeixement de la Generalitat Valenciana com a donant de sang per damunt de la seua edat legal per a donar. No es tracta d’accions aïllades sinó d’una vida dedicada a auxiliar a tota persona necessitada, incloent prop de cinquanta anys d’assistència voluntària en carretera, fent en solitari la faena que després assumirien els bombers. Aquells reconeixements volem fer-los permanents en este espai modest que és Nulespèdia.

A banda de tots estos mèrits extraordinaris, Pepe és un gran conversador i té molts temes per a tocar; alguns ja els hem parlat amb ell però lamentablement no caben en este espai limitat. Altres se’ns van quedar pendents: la història de son pare, el primer mecànic de Nules i pràcticament de la comarca, abans de la guerra quan encara els cotxes no omplien els nostres carrers.

La seua família és també la que va iniciar la festa de Sant Cristòfol, i la que continua darrere d’ella cada any. I moltes històries més, molt ben contades. Històries d’un home bo.

Sinopsi

José Gavara Bruno, “Pepe Galí” (1935) ens parla de les peripècies de la seua família —els primers mecànics de la comarca— en la guerra i la postguerra, i de com un accident infantil marcarà la seua vida, tant en l’organització de la festa de Sant Cristòfol com en l’auxili en carretera (per la que rebé la medalla de la Orden Civil de Beneficencia) o en xifres rècord de donació de sang. Una fita en Nules.

Transcripció

Continguts

La guerra
El primer taller
El veïnat
Infància, accident
Sant Cristòfol
Sant Vicent
Ajuda en carretera
Donant de sang

La guerra

Clar, va vindre la Guerra civil i tot això i mosatros vam tindre que anar a casa m’auelo, que viu allà al Calvari, al carrer Santa Natàlia. Però el cas és que m’auelo, el pare de mon pare, van fer allí aquells pobres hòmens, imagines que amb pic i pala van fer refugios. Un refugio és com si fóra… digam, una mina, un túnel, el aspecte és com si fóra una mina a l’entrar. I passava de dins de casa m’auelo, del comedor de casa m’auelo a casa una tia a dos cases més pac allà…

Un refugio particular.

No, no era particular, era pa vàrios. Era per donar eixida: si caïa una bomba i tapava podien eixir per casa m’auelo, podien eixir per casa ma tia i podien eixir a l’atre carrer, al carrer Cervantes. Podien eixir a l’atra casa del carrer Cervantes. I vull dir jo que… I allí pues, estàvem allí un dia… perquè allí passava la “pava”, la “pava” era una avioneta que vigilava i después venien els avions a bombardejar, de nit i de dia i bombardejar. I una de tantes vegaes van tirar una bomba i caure allí a l’acera, a la mateixa acera de la porta de casa.

Allí al carrer Santa Natàlia?

Al carrer Santa Natàlia. Va caure una bomba en la mateixa porta. I va ser una explosió tan forta… allí tots plorant, dones, hòmens, tots plorant allí, tots plorant. I después quan se va calmar la cosa van eixir fora. Van eixir fora i van vore allí que hi havia una clot enorme i tota la terra escampà, i allí tots plorant, mos vàem assentar… mos vàem agenollar tots donant gràcies a Déu i a la Mare de Déu i als patrons de Nules, les gràcies per haver-mos salvat i tal. I después van començar a bombardejar, bombardejar… i entonces els meus pares i els auelos diuen “ací no estem bé, mos mataran. Anem a la platja que a la platja allí no bombardegen”. I se’n van anar a la platja.

Vostés tenien caseta allí?

Van anar… sí, allí n’hi havien quatre cases i avant, n’hi havien molt poques cases. I allí se van refugiar els que van poder allí. Però después resulta que van començar a bombardejar allí, van tardar però van anar a bombardejar. Perquè ací va esta la guerra… ací era el front: del quartel de la guàrdia civil pac allà era el bando nacional, i d’allà pac ací pac a València eren els republicans digam, no? Entonces resulta de que mosatros estàem allí en la platja i mos van bombardejar allí, i van començar a bombardejar i a tirar cases i diuen “ací no estem bé”, i se’n van anar a una finca que tenia en una marjal el meu iaio. M’auelo tenia allí una marjal i va fer un clot fondo i amb matalaps tapaven dalt pa les bales i tal. Allí van estar uns dies i van vindre uns soldats nacionals i van dir “ací no esteu bé, ací vos mataran. Aneu pac a Castelló…”, i vam anar per vora platja tots allí amb quatre… ni maletes ni res, quatre fardos, les coses més precises i vam anar per la vora platja, vam anar un tros. I después vam agarrar el camí Serratelles i vam anar pac a Burriana. I en Burriana vam estar allí un parell de dies o això i después vam anar pac a Castelló. I anàvem per la via del tren, trossets de la via del tren, a peu hasta Castelló. I ma mare estava embaraçà de la meua germana. Estava embaraçà i vam anar per Castelló i allí vam encontrar unes cases dins de Castelló, al centre de Castelló, que estaven buides i allí vam confiar i allí vam… era un carrer que n’hi havien moltes cases buides i la majoria de Nules, molts de Nules, se van ubicar allí. I el metge don José Montoliu vam tindre la sort -que era un gran metge i era molt… per a parts era un especialiste-, vam tindre la sort d’estar en Castelló, i va assistir a la meua germana. I a atres tamé. Va assistir a la meua germana i tal. I entonces mon pare va alplegar allí i mon pare tenia taller d’automòbil ací…

Clar, els Gavara sempre han segut mecànics.

[5 min.] Mecànics, sí. Però mon pare… jo tenia el taller allà a la gasolinera, i después va ser l’atra nova que va ser la Opel i la Renault allí. I resulta de que… mon pare ací va ser el primer taller de automòbil que hi havia en Nules. Perquè entonces no hi havien automòbils de res, antes de mon pare no hi havia res ací… i quan a mon pare tampoc, eh? Quan a mon pare hi havia ací un taxiste i crec que no havia ningú més ja. De cotxes, eh?: ni metges, ni farmacèutics ni ningú. Ni l’ajuntament tenia cotxe ni res. Vull dir jo que estava molt… aquella època no hi havia molt de res. I entonces mon pare se va posar en Recuperació de Automòbils, d’allí de l’exèrcit, pa reparar els cotxes de… i reconstruir-los i tal. I mon pare se va posar allí i van vore que era un bon mecànic i tot i entonces el van valorar i li van donar un bon sueldo i tal. I d’ahí encara mon pare va poder ajudar a la família, saps? I en fi, d’estes coses. I clar, va ajudar a la família, que en aquell temps… i m’auelo, el pare de ma mare, pues ell ha segut carnisser i tenia molta mà pa matar els bous. I va anar al matadero i ell matava els bous, i la sang que eixia era per a d’ell. I per apart li donaven alguns ingredients de la carn i tal, i en aquella època era molt apreciat això, perquè no hi havia res. Entonces no hi havia res. I después allí sentíem nomenar que ací encara seguien bombardejant i de tot, i después van tirar… ja mos van dir que van tirar la iglésia, la iglésia d’ací.

Tu saps que la iglésia d’ací…?, no sé si t’ho hauran contat: la iglésia de Nules estava plena de dinamita, de armes i de tot. Allí era… I entonces ells pa retirar-se, que estaven perdent els republicans, pa retirar-se, pa que no agarreren els nacionals les armes ho van explotar, ho van dinamitar i va explotar la iglésia tot, campanar i tot. I segons diuen, dalt del campanar encà hi havien soldats republicans mirant a vore si venien els nacionals, i estos no van respetar ni als que estaven dalt. I después se’n van anar i el pont que està a la Serraleta i el camp de fútbol, ixe el van dinamitar pa que els nacionals tingueren inconvenient. I el pont de Vilavella de la Serraleta tamé el van dinamitar. Sí, i después se’n van anar allà. I vull dir jo que quan ja estàvem prou tranquils allí en Castelló, entonces vingueren mon pare, com estava allí en Recuperació li van dixar un camió pa poder vindre tots, i dalt del camió, familiars i tot i lo poc que teníem, se’n vinguérem a casa. I en alplegar per allí pel quartel de la guàrdia civil o més pac allà encara vam vore tot destruït Nules. Perquè Nules va ser… van passar huit mesos ací bombardejant i tirant… Entonces resulta de que entonces mosatros mos posàrem a plorar de vore tot el desastre este que hi havia i tal, i vam anar i después vinguérem per ací per lo que és la carretera ara ahí n’hi havia un camí molt ample de terra, i estava la sèquia. La sèquia des d’ahí de l’entrà hasta allà al final era tot un llavaor. De pedra d’ixa roja, i allí pues allí llavaen les dones, perquè entonces no hi havia aigua potable, i pa beure n’hi havien vàries fonts per el poble i anaven a per aigua per a beure, i en casa tenien un pou que era pa escurar i pa coses d’ixes. Però ixa aigua no era bona digam com l’atra. I después quan vinguérem a casa mon pare resulta que la casa estava pràcticament destruïda: les portes i tot, estava tot malament; els mobles havien desaparegut tots, i se veu que els gastaven molt pa cremar llenya, pa fer foc i això. [10 min.] El cas és que la paret de casa se va fer un forat gran, que va caure un projectil. Va caure un projectil però no va explotar, de la força va trencar la paret, va fer un forat gran i va caure al piso de dalt però no va explotar. Però va fer el forat dalt, allò estava tot destruït. I vam anar a la plaça, uf, el carrer nostre havien totes cases tiraes, el carrer Roser. Mosatros estàem al carrer Roser, que és el carrer Botera que diuen d’apodo, però és el carrer Roser. Ixe carrer hi havien vàries cases tiraes. I mon anem a la plaça i era… la iglésia no la vam vore ja, tota… ahí no quedava res. La plaça i totes les cases d’alrededor estaven totes destruïdes, de la plaça. I vull dir jo que era un desastre allí, pues… I después mon pare se’n va anar a vore el taller que tenia com estava, i quan va entrar se va decepcionar perquè resulta ni hi havia ferramentes ni hi havia maquinària ni hi havia res, estava límpio del tot. I a l’anar pac a casa va vore a un tio d’ell que era cosí germà de sa mare, de mon pare, i resulta… i li va dir “xe que què passa que estàs tan malhumorat? —I li diu: és que estic que… tinc que començar de zero, no tinc dinés per a comprar maquinària i això…”, a pesar que, clar, allà guanyava un sueldo, però era un sueldo per a viure, no per a… I ademés ajudava als familiars, no tenia d’això… I li diu: “no patixques, que jo estic en bona posició”, era un senyor que estava en bona posició, “i encara tinc dinés pa dixar-te’n”. Ell com sabia que mon pare era treballaor sabia que els tenia que tornar. I mon pare… i li va dixar els dinés, “jo te dixaré els dinés, compres la ferramenta que te faja falta, treballa i después quan pugues me pagues”, i només va poder mon pare li va pagar. O sea que, vull dir jo que li va ajudar, i ahí va començar de zero, i aixina pues la majoria de la gent va començar de zero.

El primer taller

Perquè antes els torners tenien que fabricar coses, perquè no hi havia [es pot consultar l’entrevista a Luis Verdú, mecànic torner, treballador de Gavara]. No hi havien peces. Jo he anat a València, a comprar peces a València perquè en Castelló no hi havia res, Castelló era… Castelló era un poble, hasta que no va vindre la Seat i la Renault i la Pegaso que va començar a fer això, totes les coses tenia que anar a València. I anava a València a comprar les peces i anava a tendes de desguace, però no era desguace com ara que estan tots junts i agarres les peces i… no, allí anaves a la tenda, i dies: “jo vull esta peça i tal”, i miraven si la tenien i si no te n’anaves a un atre que vengueren peces d’ixes, i les tenien ja límpies i aguardaes com si foren noves, ja preparaes límpies pa muntar. I anaves i les compraes, o sea que… No hi havia res, i moltes coses teníem que fabricar-les, i moltes reparacions de motor teníem que fer coses… diablures pa reparar. I mon pare ha segut un… molt intel·ligent en aquella època, al ser un bon mecànic, allí venien de Castelló, venien de Vila-real, de Burriana, de… més que de Nules havia poc de camió. Havia poc, i venien els de Nules més els de Vilavella, inclús Artana i

Camió d’espartiners d’Artana.

Eslida, tots aquells de les colmenes que tenien allí, els d’Artana que… els espartins i tal de Pitarch i tots estos… espartineros i tots ixos. Ixos ja tenien cotxe particular. Ací en Nules no en tenien i allí tenien cotxes perquè els gastaven pa anar a visitar els clients pa vendre. I tenien camió tamé, i mosatros reparaven els camions i tot. I els d’Eslida tamé tenien camió i això pa repartir les colmenes. I els de la Vall venien ací… vull dir jo que… O siga que mosatros no mos ha faltat mai faena. I después de guerra, que no hi havia… en els pobles estos no hi havia res, de dos o tres camions ne feien u. Perquè estaven desfets, i aprofitaven esta peça la posava ací, l’atra ací i l’arreglava. I reconstruïen cotxes i entonces anava de Castelló de Indústrias i els autoritzava. Indústrias ho revisava i si estava en condicions el matriculava. [15 min.] S’ha patit molt.

El veïnat

El primer, no sé mon pare de qui el va comprar, era una ràdio d’ixos redons, i la posaven i venien tots els veïns del carrer. “Pepe, venim a sentir la ràdio”. Después ixa ràdio va anar Pedro Tel, que venia aparatos de ràdio, i en vaig comprar u que se dia modelo Príncipe, una ràdio que era més moderna, i venien els veïns a sentir… Jo recorde que dien “posa la

Radio Iberia, modelo Príncipe, de 1946.

Pirenaica”, i mon pare “nooo, que si mos senten mos tancaran a la presó”. Hi havia u que a mon pare li dia “posa la Pirenaica”, i mon pare no volia: “no, no, no; vindràn [inintel·ligible] i mos sentiran…”. Entonces estava perseguit això. No ho posava, mon pare no ho posava I después va vindre la tele. I venien com si foren família. Mon pare tenia la llar ple de… encés, i venia la gent i s’assentaven allí. “Venim a assentar-mos ací”, i al millor estàvem sopant mosatros. Assenteu-vos ahí, rodant la tele. I venien a vore la tele. Era bonico allò. Antes, que ho conte en el llibre, antes el veïnat del carrer era família. Una que… una de les ventages era que vivien en plantes baixes. Jo recorde, imagina’t tu, después de guerra, que ha segut pobra la gent de guerra, ma mare resulta que ajudava a molts pobres perquè resulta que hi havien molts que eren republicans que els havien mort en la guerra; atres havien eixit i els havien tancat, a atres els havien fusilat…

Infància, accident

Bueno, el cas és que después resulta que ja me vaig fer jo més major i la casa la vam arreglar tamé, vam aconseguir dinés pa arreglar-la lo justet pa viure modestament, eh?, humildement digam. I después mon pare se’n van anar al carrer de Sant Miquel, en un piso que al costat estava el cine Emo. El cine Emo estava al costat mateixa de mosatros, en un almacén que hi havia allí, amb cadires de bova, imagina’t tu, o siga, lo que hi havia. I allí era un piso que mos vam posar a viure, i m’auelo se va voler quedar en casa, diu “jo d’ací no em menege, jo vull estar ací”, en fi, estava en sa casa i ma mare l’atenia i tal. I jo vaig anar al col·lege de Cervantes; al Cervantes, allà dalt. No, primerament a lo que és ara el bar de la Música i està ara lo de la música, el saló que ensaya la música, allí era col·lege, i allí vaig anar jo al col·lege amb les meues germanes i en fi… I allò era més de pàrvuls i tot ja, i de mestre ahí estava doña Celeste i don Camilo que eren els dos matrimoni. Eren forasters però vivien en Nules i van estar ací hasta la vellea, hasta que se jubilaren i se quedaren ací. I les filles tamé tenien un piso en la mar i venien tots els anys a veranejar. Jo anava a Cervantes, i quan ixc del Cervantes, encara no havia complit jo els set anys, resulta que vaig a casa, ma mare me dóna el berenar i me’n vaig a juar amb els xiquets al carrer. I me’n vaig allí a la carretera, davant del mercat, lo que és Bancaixa; allí estaven edificant una casa pa un comerciant de taronja, se dia… Canyà. Canyà, sí. Era molt important ixe Canyà però después ell se va arruinar, entonces els comerciants molts s’arruinaven i tal, i va vendre i s’ho va quedar la Caixa Rural, Bancaixa, entonces era caixa, Monte de piedad… ha anat canviant de nom. I va fer la casa ixa i estaven els xiquets juant en l’arena i jo tamé estava mirant com juaven, no juava encara perquè estava berenant i m’haguera posat a juar. I un dels obrers va agarrar un poal de aigua i mos lo va tirar. A l’agarrar un atre poal fam fugir tots els xiquets pac a la carretera. I passem la carretera, [20 min.] i hi havia un carro tamé entre mig, passem i un cotxe que venia me va atropellar. Me va atropellar a mi, que jo tenia set anys, i el cotxe me va passar per damunt. Me va passar, jo vaig passar per baix. I me se va quedar este senyal d’ací. Veus este senyal d’ací? Tenia ferides, tenia ferides pero este me feia… perquè este me passava hasta el paladar, dins. Entonces jo estava inconscient, tenia el braç trencat, el braç esquerro trencat, tenia tot magulladures, tot ple de ferides per el cos al passar-me el cotxe, i m’agarraren i en braços, no sabien a on portar-me i me van portar a la farmàcia, perquè entonces no hi havia ambulatori ni hi havia res. Els metges entonces no tenien teléfono ni res, no podien tocar-los. I clar, van entrar a la farmàcia, el farmacèutic no sabia què fer: a buscar al metge, i van començar a buscar al metge per el poble i en van trobar u. Vingué el metge i lo únic que va fer és entaponar-me pa que no m’eixquera sang, que vaig tirar jo molta sant, jo vaig tirar moltíssima sang. Entonces en el cotxe del Tomaco que dien, José Alagarda “el Tomaco”, ixe és el primer taxi que va haver ací, i mos portaren a Castelló. Mos portaren a Castelló i mos van ingressar. Me van ingressar allí i el metge me va vore i diu: “està rebentat, este no…”, i no me van tocar. Me van posar gitat en el llit i me van posar suero només. Vaig estar amb suero, jo estava inconscient. Al quart dia me vaig despertar, entonces al vore que m’havia despertat diu “ja tenim algo, ja tenim…”. I entonces van començar a fer-me algo i ni siquiera el braç me van enyesar: “Home, tal i qual…”. I quan ja estava més espabilaet ja me van enyesar el braç. I quan ja podia alçar-me ja me van posar en rajos X, que era dret. Entonces no tenien rajos X pa… entonces me van vore i tal… I els meus pares i… ma mare, resant els dos junts el rosari i tal i demanant-li a Déu i a Sant Cristóbal que me salvara i tal. I al final me vaig salvar. I después ja recuperaet ja me’n vaig vindre ací, i ací pues jo no tenia ganes de menjar, estava aixina trist, com si fóra deprimit, i el metge pues entonces tampoc hi havia mitjos. Entonces els metges, en aquella època, les medicines les feien de brosses. Jo encara ho he conegut, que feia la recepta lo que tenia que fer, i el farmàcèutic, que díem boticari antes, entonces ho matxacava i d’ahí feien les medicines. I va dir: “el xiquet este lo millor que faria és que canviara d’aires, que anara a un atre poble i tal”. Jo vaig dir: “xe, jo si puguera ser en València… Allí tinc les meues germanes…”. Entonces en València no hi havia tanta contaminació de cotxes ni res, entonces no hi havia… I diu… allí tinc germanes i germans, i allí el xiquet estaria bé. Estupendo, i vaig anar allí i vaig estar mesos en València i vaig reaccionar jo i ja vingué a casa. Sí. I vaig continuar después el col·legi, vaig anar… después van fer el col·legi nou este d’ací… Lope, i vaig anar a Lope. I después ja pues tot això, mon pare tenia el taller d’automòbil, se va posar… después li van proposar que se posara darrere que hi havia una nave, que estava mig tirà, i se va posar mon pare ahí, i después la van netejar. I vaig anar jo, quan tenia catorze anys me vaig dixar d’estudiar, i mon pare volia que seguira però jo volia ser mecànic, la meua il·lusió era ser mecànic, i vaig ser, i vaig anar.

Sant Cristòfol

(…) I allí hi havia un armari i mon pare diu: “ací anem a fer una capella pa posar Sant Cristóbal”. Com me va salvar en l’accident de cotxe… I va ficar una capella allí, una capella amb un San Cristóbal però no com ixe sinó de noranta centímetros de alt. Era alt, sí.

I això va ser el principi de la festa…?

[25 min.] No, i en això mon pare en agraïment va fer la capella ixa del sant, i después mon pare i ma mare diu: “xe, per què no fem la festa de San Cristóbal i bendició de cotxes i tot?”. I diu “pues estaria bé, tal”, i mon pare ho comenta amb els treballaors i els clients a vore si volien contribuir, pa poder eixir en cotxes i tal, i tots van acceptar, tots, els va parèixer estupendo i tal i… Entonces la gent pareixia era més creient, i ho van fer. I van anar a parlar amb el retor, “mire, volem fer la festa de San Cristóbal i tal i en fi…”, i “me pareix molt bé…”, i van anar i van fer la festa de San Cristóbal. I estarien lo menos quatre o cinc anys fent la festa de San Cristóbal, i mon pare diu: “ací no tenim imatge, esta imatge de casa no se mereja. La imatge de casa ixa no vull que se merege. Diu “anem i parlem amb el retor”, i anem a parlar amb el retor mon pare, ma mare i jo. Anem a parlar… que era mossén Melchor Boix, era… va estar hasta que es va morir, era major. I anem allí a sa casa, que ell vivia en el mateix convent, a on està Càritas ara, a ixa casa allí vivia ell. Anem a sa casa i li diem: “mire vosté, és que és la festa de San Cristóbal, i no tenim imatge, i volem una imatge de San Cristóbal que siga igual que les demés, una imatge gran, una imatge igual que les altures de totes les imatges. I jo li la pagaré, però vull que vosté la busque i a gust seu la compre”. Passen uns mesos i mos crida que ja la tenia. Anàrem a vore-la i la tenia damunt de la taula del comedor ell; “xa, què bonica, i tal”. I agarra i “mos agrà i tot, mire, anem a fer la festa, i el sant el posarem dalt de la cabina del camió i passejarem amb la imatge dalt, i farem una plataforma…”, i aixina va ser, vam fer una plataforma pa posarla dalt. I el retor diu: “xist, la festa la faig jo. La celebraré al meu gust. Farem missa major, vostés estaran en els sillons, estaran allí en el reclinatori, estaran allí assentats, i farem la bendició, vostés seran els padrins. A la provessó, al desfile se dóna la bendició i después pujarem els tres capellans dalt d’un camió”, dalt del camió que anava la imatge, que el camió anava sense baranes, adornat de flors i de tot, i els tres capellans que hui no ho hagueren fet-, tres capellans dalt d’un camió. I van fer tot el desfile passejant… I va ser mon pare el primer que se va fer en Nules; en Nules encara no s’havia fet mai. I van continuar fent-ho hasta que arribà un moment que se va multiplicar el tràfic i la policia de tràfic —que mosatros teníem moltíssima amistat amb la policia de tràfic— resulta de que mos diu: “Gavara, diu, ací això anem a llevar-ho perquè és una responsabilitat molt gran, i si passa algo el responsable és vosté, i això tenien que fer-ho bé, tenien que fer com una carrera: vosté demanar-ho a Castelló, anar els motoristes davant, parar el tràfic i desviar el tràfic per un atre puesto, i això no pot ser, això se té que llevar”, i ho vam parar. Però la imatge ja la teníem en casa perquè el retor… entonces resulta que el retor li vam dir si podia posar la… diu “ací al convent no cap, està tot ple a tope i no pot ser. Diu, ara quan fem la iglésia nova” -que la iglésia nova estaen fent-la, imagina’t si fa anys; estaen fent-la i això. Se mor el retor este, ne ve un atre i estaven ja amb la iglésia acabà i li dia que posaren la imatge, a vore si n’hi havia un hueco. Però jo venint de Segorbe pense i dic “xe, jo estic tonto. El millor puesto que hi ha és a la mar. Si ho pose a la capella de la mar, allí en la platja, en les avenides de la platja podem fer el desfile”. I vam tornar a fer la festa. I vam fer la festa i después als cinquanta anys de quan s’havia fet vam tornar a fer la festa, vam donar estampes i vam donar tot, que ara t’ho ensenyaré. [30 min.] Fem la festa i jo tenia que anar pa fer el desfile i tenia que demanar autorització a l’ajuntament pa que me donara permís pa passejar els cotxes per allí, i si m’autoritzava la festa. I era socialiste. I resulta que vaig anar a l’alcalde i me va atendre estupendament. I li vaig dir “mire, senyor alcalde, venia a demanar-li un permís a vore que vaig a fer la festa de San Cristóbal en la platja, que han posat la imatge allí en la capella i volem fer tamé desfile i bendició de cotxes i tot. Si vosté m’autoritza… —Sense problemes, lo que vullgues. Diu, jo te donaré municipals pa que controlen el tràfic i tal, i si vols demanar una ajuda tamé t’ajudaré”. Me va pagar els coets i tot. I la Caixa Rural me pagava les cintes. Les cintes, que donava una cinta; a vore si en tinc per ahí una i vos la donaré. Que estan beneïdes, eh? Les cintes estan beneïdes. Antes les cintes es beneïen. I resulta que faig el desfile i tot el… i m’autoritza a fer el desfile i tot. I aixina tots els anys. Van vindre els atres alcaldes, tamé m’han donat permís i m’autoritzaven i tot. I este David [García, alcalde de Nules] me paga les cintes i els coets. La missa me la paga la Caixa Rural. I va continuant-se la festa tots els anys tots els anys, hasta ara encà estan fent-la. Resulta que jo ja tinc 86 anys i ja estic… I fa dos anys vaig anar i un companyero, u que és transportiste ell, que és Javier Pérez, i vaig anar i vaig parlar amb ell, amb la dona i tot, i li dic: “xe, m’agradaria —perquè el veia jo preparat pa això—, i dic, xa, tu podries fer la festa de San Cristóbal, ajudar-me a fer la festa de San Cristóbal, a col·laborar?”…

Sant Vicent

Después tamé vaig fer la festa de Sant Vicent, clavari. El dossel me vaig encarregar de fer-lo jo en ma casa, i allí està la imatge que venen tots a vore’l: el poble, tota la gent del poble venia. Entonces la gent pareixia… I vam anar a València al convent dels flares de Sant Vicent, i vam anar a demanar pa vindre pa fer de predicaor ací, i anava vestit amb l’hàbit de Sant Vicent, tota la túnica igual que Sant Vicent. I después vam fer la provessó i vam fer tot, vam fer de matí el passacalle, el passacalle de Sant Vicent que tu sabràs… Ho vam celebrar, vam fer molts atxeros que la gent n’acudia moltíssima; els cavalls portaven… uns arreglats els cavalls, que venien d’allà de València, de Massanassa. De Massanassa, això ho portaven. D’això tinc jo tamé fotos ahí. Vull dir jo que vam fer la festa ixa de… I después ixa festa resulta que com resultava una miqueta cara, perquè tots ciris i tot, i después tindre que completar això i en el passacalle, tamé convidàvem a tots els cantons donàvem pastes i beguda. Vull dir jo que resultava cara i se va desfer. Se va desfer i ho van agarrar els bars, i anava de bar en bar i això no pareixia bé. I después ho van agarrar els quintos, tots els quintos de la quinta, fer la festa. I entonces celebren Sant Vicent i d’ells agarren uns clavaris però sense posar… col·laboren tots. I col·laboren la quinta anterior, la quinta ixa i la que té que vindre, vull dir jo que s’ajunten molta gent i entonces fan molta festa. Perquè a l’ajuntar-se tres quintes… però la festa la fa la quinta actual, d’enguany. I después la passa a l’atre i venen… I ha continuat la festa ixa.

Ajuda en carretera

Después, estant en la mili resulta que hi havia una empresa de grues que estaven renovant-les, i jo vaig anar i me’n vaig quedar una d’elles. Que ací en Nules no hi havia grua. Només hi havia grua, imagina’t, havia grua en Castelló i en Segorbe. Que no era particular, era de la… això de transports, de Castelló, com se diu…? [35 min.] I vull dir jo que era… en Castelló en hi havien dos, una més gran i una més xicoteta, i ahí en Segorbe n’hi havia una mitjana. I jo la vaig comprar. En Sagunto encà no n’hi havia. I vull dir jo que donava servici. Resulta de que estant en el taller va vindre un motoriste de la guàrdia civil de tràfic i diu: “escolten, per favor, necessite urgent que vinguen vostés amb palanques i això a vore si poden obrir un cotxe, que mosatros està aplastat i mosatros no podem obrir les portes. I allí hi han ferits, hi han morts i hi ha de tot, i necessitem palanques i…”. I agarre jo la furgoneta i agarre les palanques que tenia allí de desmontar rodes i això, vàrios tipos de palanques i me’n vaig anar allí i vaig poder lograr obrir les portes. I jo pues, en fi, Déu m’ha donat ixe valor, ixa valentia de que no m’impressione com un atre que no pot vore-ho. Els mateixos policia de tràfic no podien tocar-los ni agarrar-los i jo els traïa fora i els posàem… a vegaes portaven uns ataüts de fibra i una espècie de sac que posaen dins amb una cremallera, i els posaen dins i después els posaen dins de… I això ho feia… I entonces ho feia… ja te dic, tenia valor pa això i els traïa. I jo vaig vore la labor que vaig fer i li dic a la policia de tràfic: “mire, quan passen accidents d’estos, que no poden traure d’això, jo estic disponible. Venen a això que jo els faré el servici que no els cobraré cap perra. I jo a vostés vinguen que jo estaré siga de matí que per l’esprà que de nit”. Aunque siga de nit, vinguen”. I aixina va ser, quan passaven accidents me venien a cridar. I moltes vegaes m’emportava en la furgona totes les ferramentes… jo m’havia preparat ja atres ferramentes que jo veia que eren més adequaes pa traure’ls, pa fer palanca. Me preparava totes les ferramentes i después posava el soplete de oxígeno, que són dos botelles, no sé si tu les hauràs vistes. Una de gas de oxígeno i una de acetileno. I a l’obrir-se és quan passa… I això a vegaes ho necessitava pa tallar el… perquè no podia obrir-ho i ho tallava. Una vegà vaig tallar un camió que estava ell viu, malferit però viu, i tallava i a vegaes les xispes li anava a ell i “ai ai ai”, se queixava, i buscava el no… eixien xispetes, no cremava digam però molestava, no? I tallava el soplete, a vegaes tallava la carrosseria. I portava el soplete, i això val dinés, el soplete. I el meu temps. Pues no cobrava cap perra. I el capità dice: “Gavara, esto tenemos que solucionarlo que tú haces unos trabajos y tienes que cobrar”. Y yo digo: “no, Dios ya me lo pagará”. Y dice, me diu ell: “no confíes en Dios que Dios no llegará. Dios tiene muchas cosas que pagar y no te llegará. Tú cobra y deja estar”. Y yo digo: “no, yo no quiero cobrar, ya esto lo hago gratis…”. Porque a qui tenía que demanar jo si estaven ferits, se’ls havia emportat… Eren tots la u mort, l’atre això…

Lo que fan ara els bomberos ho feia vosté.

I a la carretera de la mar, que ho van estrenar nou, que van fer este… la carretera nova, van fer l’autovia, van fer els ponts torts. En vez de fer-ho recte els vaen fer torts. I ahí han hagut vàrios accidents, ahí va haver tamé una mort allà, a l’atre va haver una atra mort, que aquell atre, que tamé van fer el pont tort, va caure dins d’una sèquia, que passava aigua, i va caure tombat. La u va poder eixir però l’atre se va quedar baix i quan vaig alplegar jo amb la grua, que vaig anar amb la grua, estava el sargento i estaven tots allí, i jo veia que ell gemecava, “ooi”, se queixava. “Jo el vaig a traure, sargento”, i aquell “no no no”, me va prohibir que l’agarrara. “Yo voy a sacarlo, que está vivo. Está vivo, está quejándose”, i ell dice “no, pero está muerto, está muerto”. [40 min.] Bueno, quan va vindre el juez pa vore… pa dir que estava mort i tal, entonces… a vegaes tenies que esperar-te a que vinguera el d’això, i anàem allí i después el trac. El trac i com estava tombat dins l’aigua el cotxe se va encendre, i entonces resulta que ell estava mig cos que tocava l’aigua estava bé, i lo atre cremat. Aixina pues n’he tret moltíssims, aixina he estat pues… mira, he estat des del 18 anys, dels 18 ó 19 anys, que vaig començar a fer el servici, vaig fer el servici d’anar a traure cotxes sense cobrar. I ells volien… el capità sempre dia: “Pepe, hay que cobrar”, i jo “déjalo estar”. Jo tenia que anar als que estaven ferits, baldats i això?… “xe, és igual, Déu m’ho pagarà. I efectivament m’ho ha pagat con creces. I vull dir jo que totes ixes coses… vaig estar des dels 18 anys, imagina’t tu, que serà… home, són 49 anys quan vaig fer el servici ixe, hasta que van vindre els bomberos. Hasta que van posar el parque de bomberos [sobre el servei de bombers vam entrevistar al fundador: Paco Sorribes Mechó]. Perquè entonces estava el parque de bomberos en Castelló. I entonces jo de Nules, Borriana, de tots estos pobles, Almassora i tot això, això ho feia jo. Quan venia me cridaen: “Pepe, ¿puedes venir?”; estava gitat: “¿Pepe, puedes venir? Hay que sacar y tal…”. I tenia valor pa traure’ls i tot això.

Això mos ho va dir Juan Molés: “a este home l’heu d’entrevistar, que és un héroe”…

Diario Mediterráneo, dimarts 27 d’abril de 1971.

Sí. El cas és que va vindre un dia que, treballant al taller jo tenia un client que tenia vàrios camions i necessitàvem una peça gran i pesà. I vam anar en el camió d’ell a Castelló a comprar-la. I al regrés, quan alpleguem al riu de Millars, al centro del riu de Millars hi han dos direccions pac allà i dos pac ací; ara hi ha una isla, que l’han feta después. Allí hi haven dos línies contínues al centro que dividia els dos carrils de un costat i dos carrils de l’atra. I mosatros veníem de Castelló pac ací, per la dreta, i a la nostra esquerra venia un cotxe, i en això veiem que invadix la carretera nostra i ve cara este cotxe i li pega. Al pegar-li aixina de costat li pega i el tira contra el camió, i el cotxe volta. El cotxe volta i se queda voltat de costat. Les rodes de costat i les portes unes baix i les atres dalt. Al tombar, la gasolina s’havia derramat i el cotxe se va encendre enseguida. Resulta que alplega… jo baixe del camió i agarre l’extintor del camió que era gran i tire a apagar el foc a pesar que jo sé apagar-lo, o sea, manejar-ho: si acàs vos se ocurrix alguna vegà agarrar l’extintor a apagar el foc és senzillo: allí hi ha una palanqueta i té un ganxet. Ixe ganxo el lleves, que és el precinto, el lleves, i tens que tirar, però tirar-lo no al foc sinó a la base, a on s’encén. Si el tires al foc no fa res, té que ser a la base. I si tires al centro s’escampa i no fa res. Té que ser de un extrem de foc com si l’agranares. Entonces vas apagant-lo, perquè si tires al centro l’escampes. Té que ser pues… Però com era tot el cotxe rodant, era insuficient. Entonces me se va agotar. El tire, me gire —perquè jo sentia crits horrorosos, de… pero demanant auxili. I plorant. Gent que era… jo sentia veu de home, veu de dona i de crio. Creu-t’ho que jo no podia… i me gire i me veig allí una multitud de gent tots mirant però ningú venia a auxiliar-mos. [45 min.] Ningú venia a auxiliar-me. Me gire i no venia ningú. I en ixe moment me gire i sentia ixos crits i me… creu-t’ho que me sentia impotent. I mire al cel i demane amb fe a Déu i a San Cristóbal que m’ajudara. Dic “ajude’m i done’m força, valor i valentia i ajude’m en tot lo que puguen que jo vaig a entrar. Jo sé que vaig a cremarme, però jo a esta gent no l’abandone. Jo vaig a entrar dins”. I comence i, clar, li vaig demanar amb tanta fe a Déu i San Cristóbal que entre i jo me cremava, i u quan se crema fuig. I jo no vaig fugir. Jo vaig entrar dins i me clave i jo també xillava perquè claro, m’estava cremant, però sentia ixa veu de home, de dona i de crio, “ahí hi ha un matrimoni amb un crio!”. I puje, i tenia que pujar dalt del cotxe perquè les portes estaven dalt pa obrir. I quan obria el cotxe que hi havia una llama més alta que el cotxe, la llama passava el cotxe, i jo estava dalt i sobre estar jo dalt dret encà me passava. I la llama ixa me pegava, pop, a la cara, pop, a la cara, i als braços i a les mans, però jo resistint. Imagina’t això… això és perquè Déu me va donar forces sobrenaturals. I els pares com estaven dins… a l’estar voltats els assientos anaven verticals, ells no sabien a on apoyar-se pa pujar, pa agarrar-se, m’entens? No podien pujar, necessitaven força. Entonces els pares me digueren que “salvara a la niña”, que salvara a la xiqueta, que tenia cinc anys. Jo agarre a la xiqueta entre els meus braços abraçant-la, protegint-la del foc, me n’ixc fora i la tire en terra, l’apague, i jo estava amb la roba encesa. Me tire en terra jo, fora del foc, sobre l’asfalt, vinga la volta, jo fregant-me, jo assoles. No va vindre ningú a apagar-me ni tirar-me una manta ni tirar-me un drap ni res. No va vindre ningú. I jo era conscient de cremar-me i de que el cotxe podia explotar de un moment a l’atre. Això era molt fàcil el cotxe haguera explotat i morir tots. Jo era conscient d’això, però aixina i tot jo tenia fe que tenia… i vaig tornar. Vaig tornar i trac a la dona. I después trac a l’home. Els vaig traure a tots. I vaig preguntar si hi havia algú més dins i me digueren que no hi havia ningú més. Mo n’eixim del foc, ja veus tu, jo apagant-me com podia la roba, cremant-me, i clar, al rodar anava apagant-la i fregant-me però ningú va vindre a ajudar-me. Ningú va vindre. I quan va acabar que vaig eixir ja del foc que mo’n vam eixir tots, el últim vaig ser jo perquè va eixir la dona i jo ja vaig preguntar si hi havia algun atre més diu “no, no queda nadie más”, i entonces la guàrdia civil de tràfic me ve a mi i diu “usted es un héroe, usted es un héroe y eso que usted ha hecho no tiene cojones nadie de hacerlo. Eso no hay nadie en el mundo que pueda hacer eso, que usted solo sacar a ese matrimonio. Yo estaba pensando con mis compañeros que en el coche iba a morir usted, y yo le decía: qué hombre más valiente que vaya a morir. Qué hombre más valiente que vaya a morir, porque estaba esperando que explotara el coche y que murieran todos”. Y me dijo “y lo hizo usted solo”, y yo digo: “no lo hice yo solo, éramos tres. —¿Tres? Yo sólo te vi a ti. —Y yo digo: estaba Dios y San Cristóbal, ellos me protegieron y me ayudaron. Sin su ayuda…”, sense l’ajuda d’ells jo no haguera pogut fer… Jo no.. ja te dic que… te’n recordes d’això i…

D’això mos havia parlat Juan Molés.

És que te’n recordes d’això, d’ixos crits horrorosos… I después vaig allí i jo estava rabiós de les cremadures: la cara, els braços, de tot… Esta orella, esta d’ací, tu la veus? Estava negra, cremà, arrugà. Al cremar-se se va arrugar. [50 min.] I cremà. La cara tota la cara, sobretot la part esta, la tenia cremà que la pell havia saltat i havia cremat el teixit de baix. I jo estava rabiós, i li dic al jefe: “mire, jo ací —estaven fent el atestat— yo aquí no ompliré nada, yo sólo he tratado de rescatarlos de dentro del coche y yo me voy a que… que estoy rabioso. —Dice: váyase, váyase”, i com no hi havia ambulància ni res ahí, veig a un bon… a u de Nules que li dien Mendo, era pintor i dic: “xa, me pots portar a l’hospital? —Diu: sí”. I vaig a l’hospital, al Provincial, al gran. I mo n’anem allí i li dic: “t’esperes a que sàpia el resultat, eh?, pa portar-me a casa”, i ell se va esperar a la sala d’espera, i jo a l’entrar entre allí i comence a córrer per el pasillo perquè estava la calefacció posà i la calefacció és com si me cremara un atra vegà. A la cremaura, ooooooooooou, jo estava corrents, “a ver, un médico que me pueda curar”, i m’agarra una enfermera i me porta al quirófano, a la sala de quirófano. Me gita allí, tot ple de llum, totes les llums de focos, i ve un metge. Ve un metge i “uy, estas quemaduras son graves y profundas. Dice, llama a los doctores tal y tal”, va cridar a vàrios metges. I van vindre tots els metges, estaven tots rodant. Se van portar de maravilla, eh? Se van posar tots allí, ho miren i tal, me miren, i diu: “estas quemaduras son graves y profundas”. I li diu a u: “lávale la cara…” amb un aigua que era groguenca, se veu que tenia un líquid que era grogueta. “Y con mucho cuidado límpiese todas las heridas, todas las quemaduras”. I jo li dic al metge —estava gitat allí en el quirófano—, “doctor, ¿qué le parece, me quedarán cicatrices en la cara, señales? —Dice: vamos a hacer todo lo que podemos, pero te van a quedar: de la parte esta de la izquierda —de la que està l’orella i tota esta cara—, la cara esta no te saldrá vello ni barba. Ahí eso es inevitable”. Jo tanque els ulls i dic “sea la voluntad de Dios”. I resulta que ells allí a vore que si esta medicina, que si l’atra, que tal, a vore que me curaven. I al final, perquè clar, la medicina de crema, posar-me… tenen que tocar-la i no poden tocar la ferida i tal. Entonces van pensar en Regresín espuma que és una… com un esprai que tiraves, eixia un líquid i después se feia una espuma. Se feia una espuma alta, blanca, i después ixa espuma se absorbia, saps?, se absorbia i feia la cura. I ja me curen i tot i m’alce, que jo dret podia anar, que no… jo lo únic que passa és les cremaures. I diu: “usted esta noche se queda aquí porque… para ver mañana cómo van las heridas y tal. —Dic: yo no puedo quedarme. —Xe, es preciso que se quede y tal. —Yo no me quedo porque estoy impaciente porque si se entera mi familia les voy a dar un disgusto, se creerán que está quemado en el hospital, vendrán y eso, le puede coger un infarto a mi padre y tal, y que no, que no, yo quiero ir a mi casa”. I al final els vaig convéncer i me van donar un grapat de medicines d’ixes i “después vaya al médico, que el médico lo trate y si el médico ve cualquier cosa se viene usted aquí y tal. Al médico de cabecera”. I vale, quedem aixina, i vaig a este que està en la sala d’espera i dic “anem-se’n a casa”, i anem a casa i al passar per el taller allí estava mon pare, encara estava mon pare esperant-me. Mon pare no sabia res. I alplegue, entre i només me veu mon pare, estava dret amb els braços pac arrere, “fill, què has fet? Què has fet? T’has quedat desgraciat pa tota la vida! Has quedat desgraciat pa tota la vida! Que què has fet? —Li dic: mire, pare, acabe de salvar un matrimoni en un incendi de cotxe. M’he cremat però ha valgut la pena, perquè he salvat a un matrimoni. I ho tornaria a fer, pare. —¿Però tu no has pensat —en aquell moment ell me reganyava— tu no has pensat que tens dona, tens una xiqueta i la dona la tens en estado? Què haguera fet ella si hagueres mort tu? Si el cotxe haguera pogut explotar i tal i tu hagueres mort, què hagueren fet els teus fills? [55 min.] Eh?, tens una dona, una xiqueta…” que tindria un any, sí, i l’atra que estava en estado. I mon pare me reganyava, i jo: “pare, ha valgut la pena: m’he cremat, però hi ha un matrimoni que està viu, pare, i ha valgut la pena. Ha valgut la pena això. I mon pare recapacita i m’abraça i diu: “fill, has complit amb lo que tenies que fer. Perdona’m perque he segut egoiste”. Mon pare demanant-me perdó per haver-me renyit i tal. I mo n’anem a casa a peu, veníem d’allà pac ací per l’avenida i ixa fresqueta del carrer me aliviava, i venim a casa —que els meus pares vivien ahi al carrer Roser, que està la capella esta de San Cristóbal allí, está la capella, i amb molta fe li vaig demanar a San Cristóbal i a Jesucrist, que està amb el Niño Jesús en el braç, li vaig demanar a Déu i a San Cristóbal, li vaig donar les gràcies per haver-mos salvat a tots, perquè haguérem pogut morir tots, i els vaig demanar amb molta fe, demanant-li amb llàgrimes en els ulls que no me se quedaren senyals. Jo he complit el meu deber com a ciudadà, com a persona, com a catòlic i com a creient jo he complit amb la meua obligació de arriesgarme i… que no me quedaren senyals. I no me s’han quedat senyals ni res. Veges tu com me s’ha quedat la cara. No ho diria ningú, anava a les cures… I después d’això vaig anar a casa, primer vaig anar allí a la capella a donar-li gràcies a Déu i que no me se quedaren cicatrices, i vaig anar a casa, estava la meua dona allí, es va asustar al vore’m però estava viu, pues igual que ma mare i tot això: me va vore, estàs viu, mira, tira. I mon pare quan me va abraçar i me va demanar perdó, diu “mira, al menos estàs viu, al menos esteu vius tots”. I vaig anar a casa i después de casa vinguérem ací a dormir. I clar, dormir tenia que dormir cara amunt perquè la cara no la podia tombar, i m’alçava de nit i m’obria este ventanal de nit perquè a la fresqueta de la nit de l’aire fresc me aliviava, perquè estava rabiós, estava… A pesar de les medicines tenia una coentor… I a l’entrar ací m’obria el ventanal, m’entrava la fresqueta i m’aliviava el dolor. I resulta que al dia siguient va vindre amb tota la família, familiars i tot, els accidentats a visitar-me i van vindre i clar, van anar ací i no estava, els van dir que estava a casa dels sogres, allí al carrer Major, i va vindre i només me va vore davant de mi me se va aginollar i me va abraçar a les cames i que quan m’havia vist a mi se creïa que… quan havia obert el cotxe pa salvar a la xiqueta i em van dir “salve a la niña”, diu que creïen que era Déu. I dic: “es que estava Déu allí. Déu estava allí, San Cristóbal estava allí, ells són els que m’han ajudat, jo vaig col·laborar, que a la policia tamé ho vaig dir. Que haguera tingut força jo pa agarrar-los i trau-los? Me va donar una força sobrenatural, a mi me va donar… creu-t’ho, a mi me va donar una força sobrenatural, i m’ha donat força sobrenatural pa no cremar-me i no fugir, saps?, això va ser… “I vosté com s’arriesga la vida si no mos coneix? —I jo dic: es que no fa falta conèixer a una persona pa ajudar-la. No fa falta. Jo no necessite conéixer-lo pa salvar-la, u té que ajudar a qui necessite ajuda…

Donant de sang

Después, als díhuit anys vaig ser donant de sang, i tots els anys traïa sang lo menos dos litros. Durant tot l’any, eh? Dos litros mínim. I anava… com teníem ací el… que entonces al principi era l’ajuntament, allí hi havia un d’això que allí feien la Creu roja i tal, i allí venien a traure sang. [60 min.] I sempre que venien a Nules donava sang. Totes les vegaes que venien, no mirava jo pèl, totes les vegaes que venien, venien vàries vegaes a l’any, jo donava sang. Imagina’t que una vegà un dumenge, dia de festa, va vindre un taxi amb una enfermera de Castelló a per mi, que feia falta la meua sang, que la meua és O+, eh?, puc donar-la a tots. I resulta que venen a per mi, la enfermera en taxi, i vingueren ací en dia de festa i no estava, que anàvem a dinar a casa dels sogres. I vingueren allí i ella diu: “és que se necessita la seua sang, que és precís i tal, que és pa una transfusió i és la última prova que anem a fer-li a….”. La meua sang se veu que estava límpia i me van cridar a mi, mira si en hi hauran en Castelló, Villarreal i Burriana i tot i vingueren de Castelló ací, perquè se veu que la anàlisis la veien més completa. I anaven a fer-li la última prova, i era de meua a d’ell. I jo li dic: “no patisca, vajase’n que jo agarraré el meu cotxe i aniré. —I: no, home, no, vosté vinga amb mosatros i después el tornarem”, i jo no, que no, i vaig agarrar el meu cotxe i em vaig anar. Vaig anar i vaig donar sang. Era un xaval jove i era… tenia leucèmia. I era l’última prova que anaven a fer-li. O siga, tot lo que… jo he donat… he estat… i lo màxim és hasta els sixanta-cinc. Com venien ací a Nules a demanar sang, jo anava i dia: “escolta, si fa falta sang… — Ai, clar que en fa falta; que quina edat tens? —Jo tinc sixanta-cinc. —Ah no, ara vosté ja ha acabat”. I jo “no, si fa falta… —Ara ho mirarem”. me traïen sang, la comprovaven, me miraen la tensió, diu: “està perfecte”, i me’n traïen. I vaig estar hasta els 67 anys, als 68 ja me van dir que ja no me convenia, a pesar que jo no me notava res. I me van condecorar; de traure sang, la Generalitat, que ja ho veus ahí, la Generalitat me van condecorar, sí. Me van condecorar. Ho tinc ahí, que ho van fer en Onda. Van reunir a tots els de la província, de tota la província allí; de Nules només estava jo. De Nules no sé si alguna vegà li ho han donat a un atre però de Nules ixa vegà estava jo assoles. M’ho van donar per les vides que he salvat. I vaig estar, ja te dic, des dels 18 anys hasta els 67. Coranta i pico d’anys [50 anys exactes]. I después, quan vaig fer el salvament este, del matrimoni, al cap d’unes dies recibix el alcalde de Nules, del governaor i les autoritats de Castelló, li diuen —entonces era Llombart, Ricardo Llombart— li diuen si me coneixia a mi: “ahí tiene un ciudadano que es un héroe, que ha hecho esto, ha hecho lo otro, que ha salvado la vida ahí y nosotros hemos pedido un reconocimiento al ministro de la Gobernación para que lo condecoren”. I aquell diu: “claro que lo conozco, es el que me repara el coche a mí. Claro que lo conozco a ése. —Pues vamos a pedirle al ministro de la Gobernación que lo condecoren”, però que ells ho demanarien. I ve este, l’alcalde, i m’ho diu: “saps que m’han vingut que volen condecorar-te i tal i tal?”. I a ixes aquelles jo ja estava curat. Ja estava curat, i me ve el jefe de tràfic de Castelló i me diu: “Gavara, quiero que vayas a Madrid, que hacen una concentración de todos los que han socorrido en la carretera, que han colaborado en socorrismo en la carretera [65 min.] y tú tienes que ir. —Hombre, no me vaya a decir que yo tengo que ir a Madrid? Yo no, hombre, no, yo tengo trabajo aquí, ¡tengo que ir a Madrid para eso! —Que no, tienes que ir, es preciso que vayas. Es preciso que vayas porque la representación de Castellón es muy válida que vayas tú”. I al final me va convéncer i vaig anar amb la dona, amb la tia que te dic jo que era com si fóra família, mo n’anem el dia antes. Alplega a l’hotel, entrem i después, al día siguient mo n’anem, al dia siguient, mo n’anem allí a Jefatura de Tràfic de Madrid, i allí estava el director general de tota Espanya, i altres autoritats, altes dignitats, inclús militars hi havien. I entrem allí, era un saló gran i hi havia vàrios allí que havien estat allí, i s’havien adelantat a mosatros. Hi havien guardiacivils tamé, que tamé havien col·laborat en algo. Estaen tots allí. Entrem i en això m’encontre a un companyero de la mili: “Me cague en la mar, trobar-mos ací, com estàs i tal… Com t’ha anat la vida? —Jo dic: mira, a mi de maravilla, tu. Perquè amb la dona he tingut sort, he tingut una dona… una bona xica, una maravilla de dona, és el millor regal que m’ha fet Déu: la dona. I jo dic: una maravilla. Tinc dos xiquetes -ja tenia les dos xiquetes-. I dic: tinc dos xiquetes, i una maravilla, tu, jo no em puc queixar: tinc el negoci, que me funciona treballant molt, i tal. —I me diu: jo no he tingut tanta sort: jo he tingut un xiquet que ha nascut paralític, saps?, paralítico, i no he pogut… en fi, vull posar-li jo pa que se guanye la vida el dia de demà vull muntar-li un estanc, i ho sol·licite per gestoria, per abogats, i tot me ve denegat. —Xa, com pot ser…? I tu has anat als abogats i has fet això i….? —Sí, sí, sí, sí, he anat a tot, he segut de tot… i sempre han fet vàries vegaes, he intentat vàries vegaes i sempre me ve denegat. I clar, no sé pa’l xiquet que ell se puga solventar la vida, saps? —I jo dic: xa, mira, confia en Déu que ja te donarà una cosa o atra, home, confia. Tu no pergues la fe i confia en Déu”. Entre ixes i aquelles estàem allí tots xarrant i tal, i después ve ja que hi ha un secretari que llig l’historial de cada ú: “Fulano, Gavara ha hecho esto i tal, el otro tal, l’atre… tal”. I lligen el meu tamé. Claro, el meu va ser el més valorat de tota Espanya. De tota Espanya va ser el més valorat.

Entonces van fer tamé un convit, allí, pa tots. Un convit gran per a tots, van fer un convit i tal. I el jefe de Tràfic me crida a mi a part. Com vaig ser el més valorat me crida a mi assoles, me crida a mi assoles. Me crida i m’abraça i me diu que sóc un héroe, que tal, que està molt orgullós d’haver-me conegut, “que conocer a un héroe eso es tal”, en fi. “Cuando vengas a Madrid quiero que vengas todas las veces a verme. Cuando vengas a Madrid vienes a verme que yo… no necesitas audiencia, tú entrarás. Sin audiencia tú entrarás, yo me alegraré mucho que vengas i tal. I si necesitas algo me lo pides que yo te lo daré. Entonces jo pense en l’amic. I jo: “mire, voy a aprovecharle de pedirle algo. No es para mí. Es para un compañero mío de la mili que tiene un hijo que está paralítico de nacimiento. I claro, quiere montarle un estanco y resulta que lo ha pedido por gestorías y por abogados y siempre le viene denegado. Si puede usted ayudarle… —Dice: dame los datos. —Digo: mire, se encuentra aquí, que colaboró…”. Ell va col·laborar que la policia… hi havia u de tràfic que li va dir “mira, emporta’t esta camisa i tal, i fes parar els cotxes pa que no vagen fort, saps?, pa que passaren moderats. I va vindre un loco i el va atropellar, i li va trencar la cama. I anava escaiolat allí. [70 min.] Diu: “jo vaig col·laborar i tal”. I el cride. El cride a d’ell, el presente, li dóna tots els datos… Al cap de uns mesos me toca aquell, que ja tenia els papers, la documentació i tot autoritzà pa… Tamé va ser Déu que mos va escoltar, perquè era el director general i pensar… jo en ixe moment pensar-ho, perquè ha coincidit que… Si això m’ho haguera dit después ell… però m’ho va dir antes, eh?, pues jo vaig anar i li ho vaig dir i li va vindre per mi. I li ho va aprovar. Sí, ha tingut… Ixe pobre xic, ara no sé si viurà o què el xiquet. I li van muntar l’estanc, allà a la part de València.

*****

Después… m’he casat, porte ja cinquanta-sis anys casat, cinquanta-cinc anys amb la dona, que és bonico, i mos volem com el primer dia, jo amb la meua dona sóc el més feliç del món, i només necessitem estar junts, i no sé anar a cap puesto sense ella, i ella igual. Molt bonico. És molt bonico fer-se vells, creu-t’ho, estar junts un matrimoni, fent-se major, ancianos ja, perquè som ancianos, estar els dos junts, ens tenim ahí. Ahí tots els dies resem els dos junts el rosari, que és bonico això, resar els dos junts, estar units…

Pepe Gavara, històries d’heroisme

Nom/Cognom José Gavara Bruno, “Pepe Galí”
Any de naixement Dilluns 24 de juny de 1935
Títol Pepe Gavara, històries d’heroisme
Categories Història, etnologia, festes, religió, guerra civil, postguerra, treball, família
Data i lloc de l’entrevista Divendres 25 de febrer de 2022. A casa de l’entrevistat.
Equip entrevistador Etnopèdia (Nelo Vilar, Laura Yustas).
https://youtu.be/iS3dMQji1Bk
Extracte https://youtu.be/_rBIxJK5-KQ
Transcripció en PDF

Homenatges i reconeixements a Pepe Gavara, “Galí”.

15 imatges, entre fotos i documents, d’homenatges i reconeixements pel salvament de tres persones posant en risc la seua vida, i un diploma pels cinquanta anys donant sang, tres per damunt de l’edat legal. Un “palmarés” difícil d’igualar que mereix tindre en compte.

Diploma del Ministre de la Governació que diu el següent:

Por cuanto resulta justificado en el expediente instruido con arreglo a lo dispuesto en el R.D. de 29 de julio de 1910, que Don José-Pascual Gavara Bruno, merece ingresar en la Orden Civil de Beneficencia por el salvamento, con riesgo personal, de tres personas, en accidente de tráfico, el día 4 de Febrero de 1.969,

Por tanto, expido el presente Diploma, que una vez reintegrado le autoriza para usar las insignias de la Orden con el distintivo Negro y Blanco que le corresponde a tenor del artículo de la citada disposición y previa la toma de razón,

Madrid, 20 de Abril 1.971

Firmes i tal.

*****

Medalla de l’Ordre Civil de Beneficència amb distintiu negre i blanc. La creu de tercera classe es concedia, entre altres, als que socorrien d’alguna calamitat a persones que experimentaren lesió física o es trobaren en risc imminent. L’acció de Pepe Gavara, posant en risc la seua vida i salvant d’una mort certa a tres persones, va valdre el màxim reconeixement de l’Estat.

*****

Acte d’homenatge a Pepe Gavara, en què se li concedix la medalla de l’Ordre Civil de Beneficència . En esta imatge, el secretari de l’Ajuntament llegia l’informe en què s’explicava l’acte de salvament i la condecoració per part del ministre de Governació. En la foto apareixen l’alcalde, Ricardo Llombart (amb trage fosc); a la dreta el governador civil, Juan Aizpurua Azqueta, i altres autoritats de Castelló. Fotos de Rafael Escrig, el dimarts 17 d’agost de 1971.

*****

Juan Aizpurua Azqueta, governador civil i “Jefe Provincial” imposant la medalla amb distintiu blanc i negre a Pepe Gavara.

*****

I una abraçada entre el governador civil i Pepe Gavara davant de l’atempta mirada de l’alcalde de Nules, Ricardo Llombart, i una de les dignitats presents.

*****

L’alcalde felicita a l’homenatjat.

*****

Aplaudiments generals.

*****

Paraules del senyor alcalde; tal com contava el Mediterráneo (reproduït més avall), «El Alcalde y Jefe Local de Nules, D. Ricardo Llombart, pronunció unas palabras para destacar el gesto heroico del Sr. Gavara, recordando lo ocurrido, y poniéndole como ejemplo en su vida civil, tanto pública como privada. Terminó diciendo que los nulenses se honraban de tener entre ellos a un hombre como Gavara. Fue muy aplaudido».

*****

Paraules de l’homenatjat, Pepe Gavara, resumides pel diari Mediterráneo (reproduït més avall): «Luego el Sr. Gavara pronunció unas emocionadas palabras para dar las gracias al Ministro de la Gobernación, al Gobernador, al Alcalde y a sus paisanos por la distinción de que había sido objeto. A ello -dijo- debo unir el premio que supone la amistad fraterna de aquellos que tuve la satisfacción de salvar de un peligro grave y cierto».

*****

Paraules del governador civil, Juan Aizpurua, replegades pel diari Mediterráneo (reproduït més avall): «Cerró el acto el Jefe Provincial y Gobernador Civil con unas palabras, en las que comenzó haciendo resaltar el honor que suponía para un político honrar a un hombre por un gesto poco común, porque por desgracia son escasos los ejemplos de generosidad en este mundo materialista en que vivimos. Por ello cuando se dá un caso como éste hay que honrarlo como merece. Este hombre formado en el Frente de Juventudes nos honra mucho al Movimiento y al Frente de Juventudes. Hemos de estar orgullosos y debe servir de ejemplo. Por eso estamos aquí para rendir homenaje al valor, al heroísmo que es mucho más meritorio en tiempos de paz».

*****

En esta fotografia veiem, d’esquerra a dreta, a l’alcalde Ricardo Llombart, al governador Juan Aizpurua, a Pepe Gavara (un jove de 36 anys) i a la família rescatada per ell, segons conta en la seua entrevista: la dona, l’home i la xiqueta que aguaita entre els dos. A la punta de la dreta està Carmen, la dona de Pepe. El Mediterráneo acabava el seu relat dient: «Terminado el acto el Jefe Provincial y Gobernador Civil, Sr. Aizpurua, departió con los dos vecinos distinguidos y sus familiares, así como con las autoridades y personalidades locales asistentes al acto.»

*****

Notícia de l’obertura d’expedient per a demanar l’ingrés en l’Ordre Civil de Beneficència per a Pepe Gavara. Mediterráneo: Prensa y Radio del Movimiento: Año XXXI Número 9513 – 1969 junio 13

*****

Notícia de la concessió de l’ingrés en l’Ordre Civil de Beneficència, amb distintiu negre i blanc i categoria de Creu de tercera classe, a Pepe Gavara. Mediterráneo: Prensa y Radio del Movimiento: Año XXXIII Número 10095 – 1971 abril 27

*****

Notícia de l’homenatge i la imposició de la Creu de Beneficència a Pepe Gavara el dimarts 17 d’agost de 1971. Mediterráneo: Prensa y Radio del Movimiento: Año XXXIV Número 10191 – 1971 agosto 18

*****

Reportatge de la periodista Mónica Mira a partir del relat de Juan Molés. Levante-EMV, dimecres 3 de febrer de 2016.

*****

Després de 50 anys donant sang, per damunt de la seua edat legal, el conseller de Sanitat, Serafín Castellano (2000-2003), li va atorgar este diploma «por su apoyo a la sanidad valenciana a través de sus donaciones de sangre, hasta haber superado la edad legal para donar. Su solidaridad ha salvado vidas». Pensem que el diploma es lliuraria l’any 2003, quan Pepe va complir els 68 anys i ja en feia tres que havia superat l’edat legal per a fer donacions de sang.

*

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.